Partença de Praga, juliol del 1939

“Una fotografia en blanc i negre, de 9 per 6 centímetres, mostra un home, una dona i una nena abocats a la finestra d’un tren. Al dors de la foto hi ha quatre mots escrits a mà: «Partença de Praga, juliol del 1939».” En llegir-ho poc després de començar Imatges viscudes, de la periodista, escriptora, artista i fotògrafa Janet Malcolm (1934-2021), vaig pensar en la significació de la data enmig de dos fets: uns mesos abans, el 15 de març, les tropes de l’Alemanya nazi havien ocupat Praga, amb Hitler passant-hi revista al castell, en la seva invasió de Txecoslovàquia. Això mentre que, l’1 de setembre del mateix any, Alemanya també va envair Polònia, de manera que França i Anglaterra pràcticament van sentir-se obligades a declarar-li la guerra.

Com altres fotografies que van activar la memòria de Janet Malcolm per escriure, cap al final de la seva vida, quan estava malalta de càncer, un llibre que du, precisament, el subtítol Fotografia i memòria, la imatge de la partença de Praga en tren es reprodueix en l’edició en català d’Imatges viscudes (seguint l’original en anglès), apareguda a primers de l’any passat, publicada per Arcàdia amb traducció de Toni Cardona. La nena al tren, títol del capítol, és la mateixa escriptora poc abans de complir cinc anys. Com descriu ella mateixa, l’home i la dona, els seus pares, somriuen mentre que la nena té a la cara una expressió que Malcolm defineix amb la paraula txeca mrzutý amb la idea que cap traducció pot ser equivalent a la seva força i brevetat. Tanmateix, el traductor s’hi esforça, i ves a saber si l’escriptora no hauria reconegut en la fonètica catalana la capacitat de transmetre l’expressió de la seva cara quan va partir de Praga, on deixava un món conegut sense ser conscient que estava amenaçat: enutjada, disgustada, sorruda, emmurriada, eixuta, emprenyada, malcontenta. Malcolm (cognom adquirit després de casar-se amb el crític literari Donald Malcolm, el primer dels dos marits que va tenir; l’altre va ser Gardner Bostford, editor de The New Yorker, on ella va treballar llargament) es deia originàriament Jana Klara Wienerova i tenia una germana, Marie, de la qual es pregunta on era en el moment de la fotografia: “Potser ajaguda al seient del compartiment, després d’haver estat plorant fins quedar-se adormida?”

Per què la família Wiener va partir de Praga el juliol del 1939? Eren jueus: la mare, Hanna, era advocada i el pare, Josef, psiquiatre. Com van aconseguir marxar-ne en un tren amb destí a Hamburg, on van embarcar-se en un dels últims vaixells civils que van salpar d’Europa cap als EUA abans que esclatés la guerra? Malcolm explica que, segons la llegenda familiar, van subornar un membre de les SS comprant-li un cavall de cursa. En tot cas, l’escriptora considerava que van ser dels pocs jueus que, sense tenir aleshores consciència de tot el que els podia succeir, van escapar-se del destí de la resta per pura sort: “Tal com un petit nombre aleatori d’insectes s’escapa de l’esprai insecticida.” Una frase esfereïdora. El seu amic Ian Frazier, escriptor i humorista que aporta una emotiva introducció al llibre, reconeix que, en llegir-la per primera vegada, va neguitejar-lo, però que s’ha adonat de la intensitat amb què Janet Malcolm sentia i va voler transmetre l’horror de la imatge.

Els Wiener, doncs, van arribar a Nova York i el primer any van ser acollits a la casa dels oncles materns que vivien a Brooklyn. I de la mateixa manera que aquests parents havien canviat el cognom Eisner per Edwards, els Wiener van convertir-se en els Winn. No va ser per caprici. L’any 1939, als EUA hi havia prou antisemitisme perquè els pares de la futura escriptora no sabessin amb certesa si el país era un refugi segur: quan van entrar en la guerra, en contra de l’Alemanya nazi, alguna cosa devia canviar sobre això. La seva filla diu que no sabien qui eren als EUA. Creien que ho sabien quan, abans del 1939, pertanyien a una comunitat de jueus seglars i nacionalistes que parlaven txec i vivien confiats entre els no-jueus. Quan els nazis van ocupar Praga, molts txecs gentils van resultar ser menys amics dels jueus del que semblava. L’antisemitisme havia arrelat a Europa, de la qual havien fugit els Wiener, però els Winn també van trobar-ne als EUA. Tant és així que no deien res a les seves filles sobre la seva condició jueva. Matriculades en una escola luterana de Yorksville, el barri de Manhattan on van traslladar-se perquè el pare hi podia fer de metge generalista per a una comunitat de txecs mentre no sabia prou anglès per obrir una consulta psiquiàtrica, un dia, una de les germanes (l’escriptora no recorda quina va ser) va dir amb orgull un insult antisemita après d’una companya de classe. Els pares no van tenir més remei que explicar a les nenes que eren jueus. Malcolm diu que va ser una mica tard, perquè ella i la seva germana havien interioritzat l’antisemitisme de la cultura nord-americana: “Ens va escandalitzar i humiliar assabentar-nos que no érem dels bons.” És així que, durant la infantesa i l’adolescència, va rebutjar i va amagar la seva identitat jueva: va passar un temps fins que va arribar a acceptar-la i fins i tot a apreciar-la.

He triat el capítol La nena del tren per escriure a propòsit d’Imatges viscudes perquè m’ha colpit i, d’alguna manera, commogut d’una manera especial, però tot el llibre m’ha semblat extraordinari. Sovint amb ironia, sense sentimentalisme, però amb molta humanitat, Janet Malcolm parla dels seus pares, dels txecs exiliats (o emigrats abans del nazisme) amb les seves dificultats i les seves oportunitats als EUA, de les seves amistats i també dels seus enamoraments. Tenint presents fotografies, parla de la seva vida, però també i potser sobretot fa retrats literaris de persones anònimes a partir del que ha viscut o del que li han explicat. No és cap autobiografia, gènere que rebutjava dient, entre altres coses, que qui n’escriu vol semblar algú interessant, sinó que treballa literàriament a partir de la memòria, sempre fragmentària i transfigurada. Escrivint sobre fotografia, psicoanàlisi i psicoanalistes, escriptors i escriptores i, entre altres coses, sobre el mateix periodisme, Malcolm va ser incisiva, punyent, polèmica. Només recordar que a El periodista i l’assassí, tenint present la denúncia d’un “assassí” a un periodista en considerar que l’havia traït en explicar allò que li havia dit en confiança, afirma: “El periodista [...] explota la vanitat, la ignorància o la solitud de les persones [...], es guanya la seva confiança per trair-les després sense cap remordiment.” En aquest seu últim llibre, a propòsit d’una denúncia que ella va patir, reconeix una immodèstia i una arrogància pròpies dels periodistes i escriptors vinculats a The New Yorker. Podria considerar-se una mostra de “l’estil tardà” del qual va parlar Edward Said: conté la “serenitat sobrenatural” i la llibertat dels creadors que, amb la consciència de la seva mort pròxima, fan les últimes obres com si en part esmenessin les anteriors.