Les darreres setmanes ha esclatat la polèmica al voltant del Disseny Hub Barcelona (l’antic Museu del Disseny de Barcelona). Res que ens hagi sorprès als que seguim l’actualitat dels museus barcelonins. El rebombori d’ara ha estat la conseqüència natural de la greu malaltia que pateixen els museus que depenen de l’Ajuntament de Barcelona, i que alguns denunciem públicament des de fa anys: en les dues darreres dècades, aquests equipaments culturals han viscut a l’atzar dels capricis dels polítics que han governat la ciutat (socialistes, convergents i comuns), convertint-se en la seva joguina. La molt higiènica alternança política ha jugat en contra dels nostres museus.

Per desgràcia, la malaltia que pateix el Disseny Hub Barcelona és més aviat una pandèmia que ha infectat altres museus de la ciutat. N’és un clar exemple el naixement l’any 2015 del Museu de les Cultures del Món, un museu que molt pocs demanaven, més enllà de la família Folch. En comptes de dedicar els recursos a actualitzar museològicament i museogràficament la històrica seu de Montjuïc del Museu Etnològic de Barcelona, el govern municipal convergent, liderat per Jaume Ciurana i Josep Lluís Alay, va decidir inaugurar un nou museu al carrer Montcada, un museu esteticista i eurocèntric que els defensors de la descolonització dels museus millor que no visitin. Un llegat enverinat que van haver d’entomar els comuns, que van fer la feina que s’esperava a la seu de Montjuïc i van intentar donar sentit a la seu anacrònica del carrer Montcada.

També explicaria bé la malaltia el cas del Born, que nascut com a equipament patrimonial fa poc més de deu anys ha tingut dràstics canvis de rumb sobre allò que havia de ser com a centre cultural, dos noms diferents (Born CC i Born CCM) i tres direccions (ara ni tan sols té direcció pròpia). Aquest darrer cas segurament és el que més dramàticament ha patit la instrumentalització política, el jaciment arqueològic convertit en una mena de ninot de ventríloc que els convergents només volien que parlés exclusivament com a instrument de la seva política catalanista i identitària, i que els comuns van intentar reconduir sense saber molt bé què fer amb ell, tot demostrant el seu desinterès cap al patrimoni arqueològic i històric de la ciutat (només cal preguntar als responsables del Pla Bàrcino). Amb els socialistes, que l’han integrat en la xarxa d’equipaments del Museu d’Història de la Ciutat i han constituït un comitè d’assessors per reformular-lo, gens sospitós d’anticatalanisme, ja veurem com acaba la cosa, però tot sembla indicar que es busca finalment un equilibri entre el jaciment dels segles XVII-XVIII i el mercat del XIX, que naturalment no acontentarà els hiperventilats d’un extrem i de l’altre, uns perquè el voldrien convertir en el seu Valle de los Caídos, els altres perquè voldrien recuperar la idea de trinxar-ho tot per fer la projectada biblioteca.

Naturalment, el Disseny Hub Barcelona també ha caigut malalt. Començaré per fer una mica de memòria sobre la seva història, necessària ja que alguns opinadors no coneixen o obliden voluntàriament, per encaixar les seves teories, de qui va ser la idea que el va generar, quin nom tenia quan va néixer, quina era la seva missió i com, finalment, quan es va fer realitat, va canviar tant que poc tenia a veure amb la idea inicial. Si em permeten la broma en un tema tan greu, els socialistes van demanar un museu a AliExpress i quan va arribar, de mans dels convergents, era una altra cosa.

El projecte va ser una iniciativa dels socialistes, que feien realitat una petició recurrent d’Oriol Bohigas. Sota l’alcaldia de Joan Clos, el Pla Estratègic de Cultura de 1999 va considerar clau per a la ciutat tenir un museu del disseny i dos anys després s’activaria el concurs per projectar l’edifici que seria la seva seu a la plaça de les Glòries; el seu successor, Jordi Hereu, posaria la primera pedra de l’edifici projectat per l’estudi MBM Arquitectes l’any 2009. Tot i que l’obra no s’acabaria fins l’any 2014, el museu va començar a fer activitats molt abans, rebent el seu primer nom, Disseny Hub Barcelona (sí, el nom que se li ha donat ara). Encara recordo visitar alguna de les exposicions que van fer a la seu provisional del Palau del Marquès de Llió del carrer Montcada, com Turisme. Espais de ficció o Helvètica. Una nova tipografia?, que prefiguraven molt bé allò que es volia que fos aquell nou equipament. Els impulsors, liderats per l’editor Ramon Prat, tenien clara quina era la missió d’aquell nou equipament cultural de la ciutat: “patrimonialitzar el passat, observar el present, estimular el futur del món del disseny promocionant el seu coneixement, comprensió, apreciació, valoració i bon ús”. Una missió que pivotaria al voltant de quatre dimensions del disseny: espai, producte, informació i moda.

Però els seus impulsors no tallarien la cinta inaugural, ja que les eleccions de 2011 van portar nous aires polítics a l’alcaldia, amb l’arribada del convergent Xavier Trias. Sota el seu mandat canviaria substancialment la idea inicial, centrant el nou discurs en un recorregut de les arts decoratives al disseny i les arts aplicades contemporànies, en integrar al projecte inicial, dedicat exclusivament al disseny, les col·leccions històriques del Museu de les Arts Decoratives, el Museu de Ceràmica, el Museu Tèxtil i d’Indumentària i el Gabinet de les Arts Gràfiques. Un canvi profund que es veuria reflectit fins i tot en un nou nom, el de Museu del Disseny de Barcelona. Una nova visió que va inaugurar l’equipament l’any 2014.

Sense temps per gaudir de la seva criatura, els convergents van veure com els comuns els foragitaven de l’alcaldia, liderant bona part de la història del museu, que ha coincidit amb l’alcaldia d’Ada Colau (2015-2023). Tot i així, em sembla que el seu paper és del tot irrellevant, bàsicament perquè si una cosa han demostrat durant aquest anys de govern és que el patrimoni històric i els museus no han format part de les seves prioritats. Certament els comuns són els responsables del nomenament del nou director artístic, José Luis de Vicente i, de retruc, del cop de timó que ha encès totes les alarmes. No cal filar molt prim per identificar la persona que l’ha ideat: Jordi Martí, una mena de Jordi Hurtado de la política cultural de la ciutat, amb canvi de jaqueta inclòs. En el seu cas, més que una voluntat ideològica per desballestar un determinat discurs identitari, em sembla que tot respon a un objectiu més prosaic: recuperar la idea inicial dels socialistes, nom inclòs (en aquest punt, mirin la imatge que il·lustra aquest article). Naturalment, al seu continuador en el càrrec, el socialista Xavier Marcé, antic company de files de Martí i Rasputin de l’alcalde Jaume Collboni, ja li ha anat bé el canvi. Que Ramon Prat fou un dels membres de la comissió assessora d’experts que va valorar els projectes presentats pels candidats a la direcció del museu, ja dona prou pistes en aquest mateix sentit.

El problema d’aquesta voluntat dels socialistes de recuperar el seu projecte és que ho volen fer obviant una part important de les col·leccions (no sabem què passarà amb les d’arts gràfiques, indumentària, disseny gràfic i disseny de producte). Un detall que ha encès totes les alarmes entre la gent que tenim clares les diferències entre un museu i un centre cultural i que ja vam néixer quan feia dècades que s’havia superat la rància distinció entre arts majors i arts menors i que, per tant, no dubtem que el Tern de Sant Valeri del segle XIII, un plat de Paterna del segle XV o una caixa amb calaixos del segle XVI són objectes artístics.

Siguin o no encertades les meves sospites, la realitat és que les constants ingerències polítiques no han permès que el museu arribi a sintonitzar les seves dues ànimes: la patrimonialista i la innovadora. Durant els seus deu anys de vida, el museu ha actuat com un pèndol, que durant la direcció de Pilar Vélez va bascular cap a l’ànima patrimonialista i ara, amb la nova direcció liderada per José Luis de Vicente, ja veiem que farà un moviment brusc per dirigir-se cap a l’ànima innovadora. La primera es va trobar amb una mena de monstre de Frankenstein que intentava acontentar tothom i que finalment no va satisfer ningú. La compactació de les col·leccions no va permetre dedicar més espai al disseny i el perfil de la directora tampoc va ajudar a trobar l’equilibri. Sobta que un museu dedicat al disseny no hagi programat ni una sola exposició temporal monogràfica dels nostres referents, com, entre d’altres, Miguel Milá, André Ricard, America Sánchez o Ricardo Rousselot. Ara, amb l’excusa que la fórmula no funcionava, prescindiran de part de les col·leccions d’art aplicades, que, percebudes com una llosa, seran un actor secundari al servei de discursos més propis d’un centre de cultura contemporània. Si Extraordinàries! Col·leccions d’arts decoratives (segles III-XIX) era una acumulació d’objectes més pròpia d’un antiquari amb la síndrome de Diògenes, Matter Matters serà una exposició d’aquelles a les quals ens té acostumats el CCCB. També és curiós que la polèmica hagi aflorat ara, i que pocs haguem parlat del preocupant cop de timó del museu abans que es conegués el desmuntatge d’Extraordinàries! Què hagués passat si l’exposició desmantellada hagués estat Objectes comuns. Històries locals, debats globals o Dissenyes o treballes? La nova comunicació visual. 1980-2003?

En defensa de la nova direcció artística es pot argumentar que només ha tingut una mica més d’un any per desplegar la seva idea, motiu pel qual seria precipitat arribar a conclusions concloents. Si al perfil de José Luis de Vicente afegim les activitats que s’han fet fins ara o es faran, crec que els dubtes s’esvaeixen: Digital Impact. Una experiència d’art i disseny entre el món físic i el virtual, Patterns and Recognitions. Una composició en tres parts de United Visual Artists, Oficina Ciutadana de Memòries Sintètiques, de Domestic Data Streamers, L’Oceà parla. Noves ecologies i economies del mar o ESPILL: Un satèl·lit per al solstici.

Sigui com sigui, si ningú és capaç de conjuminar les seves dues ànimes i d’equilibrar la presència d’arts aplicades i de disseny, com ha passat fins ara, potser ha arribat el moment d’acceptar el fracàs de la compactació patrimonial i de plantejar una separació amistosa, tot creant un museu dedicat al disseny i un altre a les arts aplicades. Fins i tot ja tenim els seus noms: Disseny Hub Barcelona i Museu de les Arts Aplicades Joaquim Folch i Torres. El primer ocuparia tot l’espai disponible a l’edifici de les Glòries, dedicant-se exclusivament al disseny, mentre que el segon podria ser una peça clau per construir un projecte museístic sòlid a la muntanya de Montjuïc, ocupant el Palau d’Alfons XIII amb les seves rellevants col·leccions d’arts decoratives, de ceràmica, de tèxtil i d’arts gràfiques. Paradoxalment, el fracàs podria ser una oportunitat per a la ciutat.

[PS: en l’ecosistema museístic barceloní no tot han estat efectes negatius derivats de l’alternança política, ja que gràcies a aquest mecanisme democràtic es va aturar el projecte de l’Esplanada dels Museus de Montjuïc i l’arribada d’una sucursal de l’Hermitage, operacions especulatives que se servien dels museus com a coartada. En honor a la veritat, en aquestes dues qüestions el mèrit és del comuns.]

*Professor de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya