Maurizio Pollini: brillant, majúscul i superlatiu

Resulta evident com el pas del temps implica l’haver de dir adéu a grans i veritables llegendes de la cultura. De personalitats que amb el seu art han desafiat tant al pas del temps com a la hipotètica desaparició que s’esdevé amb la mort, tot llegant un patrimoni creatiu que, malgrat no ser-hi presents, els manté en el nostre ara i aquí. És, si voleu, la corroboració del conegut títol del llibre de Paul Éluard (1895-1952) Le dur désir de durer (1950). I penso amb tot això quan m’acabo d’assabentar de la mort d’una de les més grans figures del pianisme mundial: Maurizio Pollini (1942-2024). Just a finals del mes de febrer d’enguany se’ns va comunicar la cancel·lació del seu recital de la temporada d’Ibercàmera previst per al proper 25 d’abril a causa de la recuperació d’una afecció respiratòria que li demanava repòs absolut. No ha pogut ser i, per tant, les heremeroteques ens permeten recordar com el seu darrer concert ofert a la ciutat comtal, després de tretze anys d’absència, va ser al Palau de la Música Catalana el 27 d’octubre de 2021 amb uns resultats desiguals que, en absolut, van poder ni poden ofuscar una carrera brillantíssima. Majúscula. Superlativa.

Guanyador el 1960 del primer premi del Concurs Internacional de Piano Frédéric Chopin a Varsòvia, coneguda és la frase del qui aleshores era el director del jurat, Arthur Rubinstein: “Aquest xaval toca el piano millor que qualsevol de nosaltres”. Deixeble, després d’haver enregistrat alguns CD amb obres de Chopin, del mític Arturo Bedetti Michelangeli (1920-1995), el contacte amb el que és considerat com el pianista més important després de Ferruccio Busoni (1866-1924), li va fer assolir una consciència artística que es va veure reflectida en dues línies: una quantitat ingent d’enregistraments discogràfics de compositors com el citat Chopin , però també de Beethoven, Schubert, Schumann o Brahms per a Deutsche Grammophon que són de referència, i una sensibilitat especial per a la música del segle XX amb l’enregistrament d’obres d’autors que van d’Stravinsky a Luigi Nono. Precisament amb aquest darrer va col·laborar en la interpretació de l’obra Como una ola fuerza y luz (1972), a la memòria de l’estudiant de medicina xilè Luciano Cruz, líder del Movimiento de Izquierda Revolucionaria (MIR) i mort, l’any 1971, en estranyes circumstàncies. Membre en un primer moment del Partit Comunista i activista en contra de la Guerra del Vietnam, també estava preocupat pel futur d’això que coneixem amb el nom de música clàssica. No va dubtar a col·laborar amb el seu amic director d’orquestra Claudio Abbado (1933-2014) a impulsar, al Teatro alla Scala, un cicle de concerts per a estudiants i treballadors, evidentment, a uns preus més que assequibles amb els que pretenia crear una nova audiència. Quan, per aquestes latituds, en els nostres dies, alguns aprenents de bruixot creuen que els DJ, els foodtrucks i els influencers han de ser la manera per crear noves audiències, bo seria que coneguessin el projecte on Pollini s’hi va implicar de veritat. No pas en va, va declarar: “Crec en la concepció progressista de la cultura, en tots els seus aspectes. El retorn al passat, en qualsevol forma que sigui, no m’interessa. Els resultats vàlids per a la creació em sembla que han de provenir de la direcció progressiva i progressista de l’art musical. La cultura és una mena de recerca permanent de la utopia. No tindríem auditoris ni museus sense aquest component”.

Se’ns ha anat, així, ja no tan sols un dels més grans noms del pianisme dels darrers setanta anys, un paradigma d’excel·lència, sinó també un somiador com el seu amic Claudio Abbado amb qui va tocar i enregistrar una abundant literatura per a piano i orquestra. Estic convençut que avui al cel o a la dimensió de la supraconsciència hi deu està havent-hi festa grossa musical amb un artista que va ser, senzillament, brillant, majúscul i superlatiu.