Tintín era català (o ho semblava)

Tot­hom que en l’edat adulta manté l’amor i l’interès per Tintín, un dels per­so­nat­ges euro­peus de ficció més impor­tants del segle XX, és a causa de les pri­me­res lec­tu­res que van acti­var uns sen­ti­ments de com­pli­ci­tat i pro­xi­mi­tat. El catedràtic de lite­ra­tura de l’ins­ti­tut Ramon Mun­ta­ner de Figue­res Joan Manuel Sol­de­vi­lla Albertí ho explica al lli­bre Tintín era català (o això em pen­sava jo) (Brau). “Devia tenir set o vuit anys i ja sabia lle­gir amb certa solvència i el que em va cri­dar l’atenció aque­lla diada de Sant Jordi no va ser l’estra­nya paraula del títol, lotus, [de l’àlbum El Lotus blau] sinó l’engan­xina rodona que deia: en català.” A l’inte­rior, els per­so­natge s’expres­sava en català i, per tant res, feia pen­sar que Tintín no fos un per­so­natge de la terra.

A par­tir d’aquesta pre­missa, Sol­de­vi­lla arti­cula en el lli­bre tota una sèrie de refle­xi­ons i inves­ti­ga­ci­ons ori­en­ta­des a mos­trar no tant la cata­la­ni­tat de Tintín, sinó el gran i per­fecte encaix de la cre­ació d’Hergé en la soci­e­tat cata­lana.

D’entrada, a tall de curi­o­si­tat, Sol­de­vi­lla, exer­cint com Tintín de peri­o­dista d’inves­ti­gació, ha des­co­bert que el músic Pau Riba, en la etapa d’estu­di­ant de dis­se­nya­dor gràfic, va reto­lar en català una de les històries de Tintín. Una dada sim­ple però que dona llu­en­tor cul­tu­ral a una obra que, a prin­cipi dels anys sei­xanta, que és quan bàsica­ment es van des­co­brir els àlbums de Tintín en la soci­e­tat cata­lana, havia de llui­tar con­tra el pre­ju­dici que es tenia de les vinye­tes per la nul·la enti­tat cul­tura que es donava als tebeos. Sol­de­vi­lla explica que, per esqui­var aquest aquests pre­ju­dici, l’edi­to­rial Joven­tut els anun­ci­ava com a “lli­bres amb il·lus­tra­ci­ons”.

El preu i la pre­sen­tació for­mal res tenia a veure amb les his­to­ri­e­tes que es tro­ba­ven als quios­cos. Si un Pul­gar­cito cos­tava 5 pes­se­tes, un Tintín, 60. Els Tintín eren mate­rial de lli­bre­ria. Per­so­nal­ment, aquesta cir­cumstància va pro­vo­car que anés a parar a les meves mans Tintín en el tem­plo de sol quan encara no sabia ni lle­gir. La història és aquesta: una ger­mana meva estava malalta, i quan era petit se solia anar a visi­tar els malalts. Un matri­moni amic de la meva família, els Rakos­nik, van venir a visi­tar-la i li van por­tar un Tintín, que havia esde­vin­gut un objecte digne de regal. El Tintín va anar a parar a les meves mans i ja res va ser el mateix. Per cert, els Rakos­nik eren els pares d’Helena Rakos­nik i sogres d’Artur Mas. Coin­ci­deixo amb Sol­de­vi­lla quan diu: “Nor­mal­ment, els lec­tors de Tintín quan són mai­nada con­ti­nuen tenint un res­pecte i un afecte per l’obra en fer-se adult que no passa en totes les coses de la infància. Per això l’afició es manté, perquè avis, pares o tiets trans­me­ten aquest lle­gat a noves gene­ra­ci­ons.”

En el que ja dis­crepo més és en el lli­gam exclu­siu del jove repor­ter amb el Barça. Sol­de­vi­lla reme­mora la famosa foto en què, arran de la final de Wem­bley, Koe­man sor­tia ves­tit de Tintín. A l’Espa­nyol, també tenim un altre Tintín, Tintín Márquez, un juga­dor que, en aquest moments, fa d’entre­na­dor en un esce­nari tin­ti­naire: el país de l’or negre, ara cone­gut com a Estat de Qatar. Tintín Márquez també havia jugat amb el Figue­res, el Sant Andreu i el Saba­dell.

Un altre tret de la iden­ti­fi­cació de l’uni­vers Hergé amb Cata­lu­nya, segons l’autor del lli­bre, és l’ide­ari escolta, molt arre­lat al nos­tre país, i també la tra­dició gràfica cata­lana, des d’en Patu­fet a en Mas­sa­gran, que va dibui­xar Jun­ceda ins­pi­rant-se amb els relats de Josep Maria Folch i Tor­res. Aquest roda­mon tri­om­fa­ria a les vinye­tes dibui­xat per un gran dei­xe­ble de la línia clara ins­tau­rada per Hergé: Josep Maria Mado­rell. També seria una sèrie d’ani­mació a Tele­visió de Cata­lu­nya.

Tot i que l’uni­vers femení és molt limi­tat a les aven­tu­res de Tintín, des­taca la can­tant d’òpera Bianca Cas­ta­fi­ori. Aquesta Caballé té, segons Sol­de­vi­lla, unes de les qua­li­tats que poden defi­nir el tarannà de la dona cata­lana: “És inde­pen­dent, té la seva feina, pot esco­llir els seus pre­ten­dents i, quan convé, sap impo­sar-se per aju­dar els seus amics”, explica.

En aquest recor­re­gut pels vin­cles amb Cata­lu­nya i la seva llen­gua, no es pot pas­sar per alt que entre les llengües i dia­lec­tes que s’ha traduït l’obra, a més del català estàndard i l’aranès, es tro­ben les moda­li­tats del valencià, el mallorquí i el cada­que­senc.

La impli­cació dels edi­tors a tro­bar una iden­ti­fi­cació entre el francès de Brus­sel·les ori­gi­nal i el català va tro­bar el seu camí en la gran tasca feta per Joa­quim Ven­talló. La tra­ducció dels emblemàtics insults del Capità Had­dock són un fac­tor més perquè un Sol­de­vi­lla ben jove­net creiés que el mari­ner bar­but era fill de qual­se­vol poble de la costa cata­lana.

On el catedràtic fa una doble piru­eta de jugar entre la fron­tera de la rea­li­tat i la ficció és en la inves­ti­gació que el va que por­tar a cons­ta­tar que un dels per­so­nat­ges era català. Es tracta d’un dels pin­xos que apa­rei­xen a l’àlbum L’ore­lla escapçada que en l’ori­gi­nal s’ano­mena Ramon Bada. Par­tint de la idea de l’autor que “la tin­ti­no­lo­gia et per­met des­bar­rar sent rigorós”, va fer un exer­cici de fri­quisme il·lus­trat, es va cabus­sar en arxius històrics i va con­sul­tar lli­bres de lli­nat­ges per, final­ment, poder cons­ta­tar la pos­si­bi­li­tat que un dels per­so­nat­ges de Tintín fos català, ni que fos un dolent.