Llibres
LaBGC
Artista
“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”
L’artista alemanya LaBGC publica el llibre ‘When Life Lives Itself’, basat en les seves experiències en dues escoles gironines
També ha editat ‘A veces me gustaría ser una gallina’, un llibre on planteja en forma de contes temes com ara l’equitat i la inclusió
Resulta sorprenent que la importància de l’educació no es reflecteixi en l’atenció a les escoles
Durant els anys previs a la pandèmia, especialment en el període 2016-2018, l’artista alemanya LaBGC es va donar a conèixer en els ambients culturals i pedagògics gironins, no només amb les seves pintures –que van protagonitzar una gran exposició a la Casa de Cultura de Girona–, sinó també pel treball que va fer amb els alumnes d’algunes escoles de barris de Girona, concretament els centres Carme Auguet (Pont Major) i Àgora (Sant Narcís). LaBGC hi va desenvolupar diferents iniciatives comunitàries perquè l’art s’integrés totalment en la formació d’aquests nens i nenes, molts d’origen immigrant, també com una important eina d’integració i cohesió social en un context de multiculturalitat creixent. En aquell moment, LaBGC –àlies artístic d’aquesta creadora i activista social que sempre ha volgut mantenir la seva identitat en un segon pla– va publicar el llibre col·lectiu i plurilingüe Nosaltres. Per un món millor (2017), amb pròleg del president Carles Puigdemont, per impulsar la cultura de pau a través de l’acció combinada de l’art i l’ensenyament.
Després d’un temps de silenci, LaBGC reapareix amb dos llibres publicats amb pocs mesos de diferència: When Life Lives Itself ( Lit Verlag ), un llibre en anglès de 256 pàgines, en la línia de Nosaltres, amb col·laboracions de diversos autors i l’explicació, com a exemples pràctics, dels projectes desenvolupats a les dues escoles gironines abans esmentades, amb nombroses fotografies dels treballs que s’hi van fer. L’altre llibre és més curiós, ja des del títol, A veces me gustaría ser una gallina (Pere Guasch Rius, Books on Demand ). Publicat en castellà –amb la col·laboració de Susagna Cancio Rost–, anglès i alemany, inclou una sèrie de contes il·lustrats per ella mateixa en què l’observació de les gallines la porta a reflexionar sobre una altra espècie: nosaltres, els humans. En aquesta entrevista LaBGC parla dels dos llibres.
Quina és la connexió entre els dos llibres i com es vinculen a la seva consciència artística, pedagògica i social?
En general, estan connectats per reflexions sobre la varietat –la diferència entre els éssers vius individuals– i sobre els esforços per aconseguir l’equitat, la inclusió, la unitat. Tot això està en la meva tasca com artista i com a ésser humà.
‘When Life Lives Itself’ mostra el teu treball artístic i formatiu amb alumnes de dues escoles de barris de Girona. Per què va triar aquestes escoles i quins projectes hi va fer? El llibre és una manera d’intentar difondre aquest tipus de projectes creatius a escoles d’altres països?
El contacte amb aquestes escoles el va establir una regidora que, com jo, volia donar suport a escoles amb un alt percentatge de famílies amb arrels en cultures no catalanes. La vida que es viu, com es deia el projecte, havia de visualitzar la vida dins i fora de les parets de l’escola. No es tractava només de decorar les parets dels centres. Va ser molt agradable comprovar que l’interès de les direccions de les escoles –Pilar Bolós i Laura Serrats, a l’Escola Carme Auguet; Montse Marquet i Beth Riera, a l’Escola Àgora– anava en consonància amb la meva forma de treballar com artista. Es tractava de mesclar l’ensenyament de la lectura, l’escriptura, el càlcul, la ciència, la tecnologia i l’art en projectes aula i de donar als nens i nenes una part activa en el treball artístic final. Evidentment, el llibre vol servir per inspirar projectes semblants en altres col·legis.
Com es van concretar aquests projectes a les dues escoles gironines?
Al vestíbul d’entrada a l’Escola Carme Auguet els alumnes van crear una estructura preparada amb persones i animals després d’haver esbrinat com s’havia desenvolupat el món, com la gent havia poblat els continents i què es pot interpretar a les pintures de les coves o de les roques a la intempèrie. A l’Escola Àgora també es va treballar a les aules i tots els nens participaven activament en el treball artístic. I els pares i mares! En aquest cas, esculpint figures en fang com feia la gent en temps arcaics. Abans havien vist imatges d’aquelles figuretes mil·lenàries. A més, els nens més grans –de 8 a 12/13 anys– havien tractat la Civilització Europea Arcaica (AEC) com a part de la història del món i van aprendre que a tot el món la gent solia agrair al creador de la natura i de tot allò que viu i creix en ella –en un temps arcaic imaginat com una dona– i li demanava ajuda i protecció. Finalment, les figures fetes pels infants i pares van ballar sobre les parets de l’Escola Àgora, també com una manera de protecció i agraïment. En ambdues escoles, Joan Miró Ametller, catedràtic emèrit de la Universitat de Girona –i avi– va explicar de manera vívida amb il·lustracions l’origen del món i de la humanitat i va respondre de la manera més amigable a totes les preguntes de la mainada. Quina alegria vaig sentir d’haver-lo ‘trobat’ per un article seu sobre la prehistòria, meravellosament escrit, que havia llegit a la revista del barri del Pont Major.
Diu que l’educació ha de ser més que la pura transmissió de coneixements. Què és educar?
Si preguntes a la gent del carrer què s’ensenya a l’escola, les respostes són sempre més o menys les mateixes: en primer lloc, lectura, escriptura, aritmètica; en segon lloc, assignatures de ciències, història, idiomes. Si ho preguntes als mestres i professors, la resposta és: educar és molt més que això. Està clar que la vida escolar, juntament amb la unió a les famílies, té un paper clau a les famílies. És a l’escola on els nostres futurs adults creixen en la cultura en la qual realment viuen. Quina tasca per als responsables! Quin repte! I sobretot quina oportunitat!
Per què ho veu així?
Els nens i nenes són els futurs homes i dones de tot tipus de professions. Treballaran a la indústria, en agències, en empreses artesanals, en escoles i universitats, a l’administració. Per suposat, necessiten coneixements, però també habilitats socials com el sentit de la responsabilitat, la capacitat de mirar amb atenció, d’escoltar, d’acceptar i donar feedback, de sentir empatia. En el millor dels casos, han experimentat el seu propi valor com a persones a la societat, perquè de nens va ser vistos i escoltats i van rebre ajuda quan la van necessitar. Resulta sorprenent que el paper clau de les professores i professors i la gran importància de l’educació no es reflecteixi en l’atenció que es presta a les escoles. Per què sinó hi hauria una falta tan enorme de personal, un retard tan gran en les renovacions dels edificis, inclosos els lavabos? O coneixes gaires escoles amb edificis ben mantinguts i amb prou personal?
Què proposa al respecte?
Definitivament, els professors necessiten més temps per relacionar-se amb els seus alumnes, donar-los regularment informació sobre el seu aprenentatge, crear una atmosfera de confiança i conèixer les seves circumstàncies vitals. Una enorme metaanàlisi de dades de 83 milions d’escolars ha demostrat que aquests són els paràmetres primordials per a l’èxit de l’aprenentatge. Unes classes més petites, una formació adequada, així com l’estímul i el foment mitjançant l’intercanvi d’experiències entre escoles serien passos cap a la millora. ¿No hauríem d’aspirar a que les futures generacions de dones i homes treballin en peu d’igualtat i estiguin ben preparades per assumir responsabilitats? Potser fins i tot obrin nous camins per a la coexistència pacífica de les cultures.... El llibre When Life Lives Itself s’adreça als que donen forma a la coexistència humana a les escoles i als que, des de l’administració i els governs, marquen el rumb formal de l’ensenyament. I també s’adreça a les ments creatives. Imagina’t per un moment: què passaria si es reorganitzés, valorés i promogués la importància dels nens i les escoles dins d’una societat i la seva economia? El llibre convida a un canvi de perspectiva. Estudis de casos escolars i una història compacta de l’origen de la convivència humana estimulen la reflexió.
Al llibre hi ha escrits de diferents autors: de pares, educadors, poetes, fotògrafs, artistes, empresaris, religiosos… Quina visió del món actual i de l’educació creus que ofereixen entre tots?
El llibre s’ha gestat al llarg de molts anys, i per fi ha estat possible gràcies a les tremendes contribucions d’una gran varietat de persones de quatre continents. El seu exemple i el seu testimoni il·luminen el brocat multicolor del potencial de coexistència, que tots portem a dins. Expresso el més sincer agraïment i el més profund sentiment d’afecte a Joel Aranda Pujolàs, Chikako Fukami Thomsen, Joan Miró Ametller, Tanja Eger, Josua Straß, Stephan Johanus, Hans Bjarne Thomsen, Consol Vidal i Riera, Birgitt Axthelm, Susagna Cancio Rost, Pere Guasch Rius, Rafel Bosch, Pilar Bolós i Canal, Laura Serrats Gironella, Beth Riera ... per esmentar només algunes de les persones que hi han col·laborat.
Què era la Civilització Europea Arcaica i que ens pot ensenyar ara, en ple segle XXI?
L’AEC va ser un exemple de coexistència pacífica en què primavera el que era útil i protector per a les persones i va prosperar entre 7000 i ca. 4000 aC. Segons les troballes dels arqueòlegs, no hi ha signes de destrucció ni de guerra en aquesta fase. Tenien un sistema d’igualtat i una estructura democràtica per organitzar les seves comunitats a llogarets i pobles. Ni els plànols de les cases ni les tombes revelen cap estratificació social. No es van trobar palaus ni indicis de governants. El que sí que s’ha reconstruït és que dones i homes eren elegits per al lideratge i l’administració en consells comunitaris. L’AEC va prosperar en un territori sense fronteres on ara hi ha Hongria, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina, Sèrbia, Montenegro, Kosovo, Albània, Macedònia del Nord, Grècia, Bulgària, Romania, Moldàvia i Ucraïna. Crec que l’exemple de l’AEC pot alimentar l’esperança que la coexistència pacífica de diferents cultures és possible, encara que de moment no ho sembli.
Com va acabar l’AEC?
Malauradament, aquesta civilització pacífica va començar a enfonsar-se amb la primera de les tres onades ben documentades d’immigració de pastors indoeuropeus des de l’estepa, des del punt de transició de l’extrem oriental de l’actual Ucraïna a l’actual Rússia, i havia canviat completament amb la tercera onada. Com va ser possible? En primer lloc, els pastors indoeuropeus vivien en clans jeràrquics i patriarcals amb un cap com a líder, guerrers com a elit obedient i dones com a possessions, com els cavalls i el bestiar. En segon lloc, el seu principal interès era aprendre a fondre metall i beneficiar-se de la pròspera societat de l’AEC. En tercer lloc, i el que és més important, els habitants de l’AEC, sense experiència en agressions i violència, al principi no hi veien l’amenaça. Van ensenyar els seus artesanats sense recel i a poc a poc es van barrejar amb nouvinguts. Quan els canvis van començar a manifestar-se, els primers grups d’AEC van abandonar casa seva i van emigrar a regions on la seva cultura seguia sent l’orientació. I quan els antics pastors van acabar forjant armes de metall i es va extingir la igualtat, l’AEC havia desaparegut gairebé del tot. Una nova era amb propietat privada, fronteres i patriarcat havia començat i s’havia estès per tot Europa. Marija Gimbutas va exclamar en una entrevista sobre les seves excavacions entre 1967 i 1980: “Armes, armes, armes! És increïble la quantitat de dagues i espases de l’Edat de Bronze que s’han trobat. Va ser una època cruel i el principi del que és avui: encens la televisió i és guerra, guerra, guerra, a qualsevol canal”.
I ara parlem del seu altre llibre. Per què de vegades voldria ser una gallina?
Completament farta de com destruïm el que tenim, de la repetició constant de la mateixa “cançó de gel i foc”, de la forma d’autointoxicació amb crueltat, necessitava desesperadament un alleugeriment. Alguna cosa que em tragués de les meves cavil·lacions: els contes de gallines. Una de les històries ja hi era, escrita fa molts anys el dia que la meva gallina favorita, una gallina excepcionalment alegre, havia mort. M’encantava observar la meva bandada de gallines i galls i havia descobert uns cosa: el cinema de gallines és relaxant. Les observes i imperceptiblement t’embarques en un viatge de pensament.
Un viatge cap a on?
Escriure les històries es va convertir en una ajuda contra el dolor que duia a dins. Una gallina no seria mai expulsada de la barra de descans per malsons. Hi hauria disputes i baralles de tant en tant, però res de matar-se els uns als altres ni d’amuntegar menjar sense accés per a tothom. A les gallines els és igual que una altra gallina o gall sigui gran o petit, gros o prim, de colors vius o llisos, ràpid o lent. Fins i tot semblen acceptar les que es comporten de forma una mica diferent de la resta. Mentre tinguin herba verda i recer, estaran relativament contentes. Pur idil·li? Bé, a banda del que està bé entre gallines i galls per no tenir només ous, sinó que surtin pollets de les closques, aquí també es produeixen persecucions i abusos sexuals o els intrusos provoquen massacres. Et planteges construir una tanca alta per impedir qualsevol accés als que vulguin satisfer la gana de pollastre i blindar el territori amb xarxes. Però seria realment una bona idea? Després, rere les massacres, trobes tres gallines, que no són teves, a la porta de casa teva. I quan, a sobre, tens motius per sospitar que el més vell dels teus gossos és un assassí, Polar, el gos que pensaves que tenia més possibilitats de ser candidat al Premi Nobel de la Pau, Polar, el mal disfressat de pelatge blanc? Llavors estaràs preparada per a qualsevol sorpresa.
Quins altres tipus de valors o idees ha volgut transmetre amb aquest llibre?
Aquest tríptic en espanyol, anglès i alemany és una expressió en tres idiomes del plaer de mirar de prop, de transcriure pensaments a contes. Estan dedicats a tots els que miren al seu voltant, observen, llegeixen, s’alegren, reflexionen, pensen en el futur, comparteixen pensaments amb els altres i mai no deixen de voler estar una mica bojos. Com qualsevol dels meus llibres, també els contes de gallines contenen els temes universals de l’equitat, la inclusió i la unió.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.