“De la música, ni de la pagesia, els petits ja no en poden viure”

Que els músics no se sàpiguen les cançons fins poc abans de gravar-les em dona una llibertat total! Ens obliga a tenir les antenes afiladíssimes i fa que ens desprenguem de les idees preestablertes, que solen ser les que provoquen l’error. Es podria dir que entro a l’estudi amb diferents sacs i els vaig fent petits fins que, d’allò, en queda un disc. Aquesta vegada podria haver fet un disc de jazz, un de blues o un de cançó mediterrània, però vaig preferir-ne un amb totes les figures geomètriques possibles.

Bé, n’hi ha que tenen més de deu anys i podrien estar en qualsevol dels meus discos. La cosa més simple, per exemple, la vaig fer per als pomelos i mai la vaig acabar del tot. Canta, cadernera, en canvi, que no l’hauria gravat si en Pol Batlle i la Rita Payés no haguessin volgut cantar-la, va ser feta de manera senzilla a temps real. Mai he tingut, en qualsevol cas, tanta consciència del que és la música com ara. Tinc idees més micro i més macro amb què treballar que, per exemple, fa tres anys...

Sí, però no sé fins a quin punt l’experiència és beneficiosa, per a l’art. No et garanteix res...

Adonar-me que em podia expressar mitjançant altres maneres, fos pintant o escrivint, va ser alliberador! Fer una novel·la no és fer una cançó, i, si fas un quadre, has d’esperar que s’assequi la pintura. Aquesta relació diferent amb el temps, quan crees, fa que tingui menys urgències amb la música. Però també és veritat que ara em costa més que mai fer una cançó. Veig fins i tot més fàcil fer una novel·la que una cançó. I el meu respecte per la gent que fa cançons cada vegada és més gran.

O de certeses, com que morirem tots, i és curiós perquè tinc la impressió que estem tota l’estona evadint-la, la mort. I, sovint, prenent decisions sense tenir en compte que, tard o d’hora, desapareixerem. El disc va d’això, també, ja que dona unes quantes voltes a les idees de canvi i transformació. La nostra ciència no sé si sap explicar-la gaire, la mort, però sí que s’ha explicat des d’altres cultures i tot plegat no és gaire diferent d’una cançó que s’acaba per donar pas a una altra. La música no s’acaba, però les cançons, sí.

Sí, sí. Cada dia l’experimentem, la mort. Al capdavall, cada dia tenim el dol del dia anterior. La vida està feta de morts, és una successió constant de morts i naixements. Ara que he tornat a viure a Flix, tinc presents els ancestres, els sento. I, si els sento, és que d’alguna manera hi són…

Sí, força. Els nens són creadors, així que els artistes han de ser una mica nens... Un nen diu frases com ara “Aquest bastó és una espasa!”, i un artista creu que una paraula pot ser transformadora. És la mateixa fe, doncs, en el fet que la ment té la capacitat de fer funcionar l’univers… A més, hi tinc un diàleg constant perquè crec que, entenent-lo diferent, podem ser capaços de canviar el passat. Quan entens de manera diferent allò que t’ha construït, canvies tota la construcció, la qual cosa és important. Imagina’t, doncs, si sempre has pensat que no t’estimaven i, de sobte, has entès que sí que ho feien...

M’hi capfico només quan tinc menys de 50 euros al compte corrent! Però de seguida algú em convida a dinar i ja em passa [riu]. No tinc una actitud empresarial, per dir-ho així, la qual cosa comporta que, a vegades, és clar, facis esforços sobrehumans i no hi vegis el “retorn” per enlloc. Hi ha qui té més talent a l’hora de vendre les cançons i qui en té més a l’hora de fer-les, però, sigui com sigui, crec que un músic ha de tenir dret a guanyar-s’hi la vida com qualsevol altra persona. I, en aquest sentit, hi ha hagut una riuada, i de la música, com passa amb la pagesia, els petits ja no en poden viure. Però això no crec que sigui cosa de la música, ni dels pagesos, sinó d’aquesta societat nostra que hem creat.