Art
Mercè Ibarz
Escriptora i periodista
“Arrosseguem un dèficit monumental d’educació visual”
“No hi ha crítica d’art. Els mitjans han passat a ser un canal de promoció dels museus i centres d’art i prou”
“Ha desaparegut el col·leccionista amant de l’art. Ara hi ha inversors. Els rics compren or i art. I es fan museus franquícia”
Per reconèixer els artistes es necessita coratge i convicció en els valors propis
Té sentit la crítica d’art avui?
Tindria tot el sentit aquí, i més que mai, si existís. No n’hi ha, de crítica d’art. No hi és als diaris generalistes, ni als suplements culturals, ni a la televisió, ni als digitals, no hi ha revistes especialitzades... Tampoc hi ha crítica d’exposicions, que encara és més penós. Totes són bones, tu! Els mitjans han passat a ser un canal de promoció dels museus i centres d’art i prou.
S’ha convertit el crític en artista i l’artista en crític?
Els artistes són esperits crítics per se. Alguns fan, des dels seixanta passats, un art que beu de l’antropologia i la sociologia crítiques. Si el periodisme no ho fa, ho fa l’art. I els que no parlen l’idioma canonitzat de l’art i van pel seu compte, també: això ja és una posició crítica. El crític? S’ha convertit en comissari; guanya més diners. No som ja en l’època en què el comissari era el rei, però continua sent una autoritat, i això a massa dels qui es consideren crítics els agrada molt.
Quin és el seu museu preferit?
La Tate de Londres. Hi viuria. A la Modern, i cada vegada més a la Britain, que inclou més i més art contemporani. Em meravella la seva capacitat estratègica per fer del museu un lloc on sempre vols anar-hi i tornar-hi, un museu atent a les necessitats del públic de sempre i del públic jove. Els anglesos es van inventar les presentacions temàtiques de les col·leccions, cosa que permet treure més obres del magatzem i donar un altre relleu als artistes hegemònics: per entendre per què un artista és bo has de veure els que no ho són tant.
Tàpies té successor?
La pregunta no se sosté avui. El model de figures d’autoritat ha caigut, han passat els temps en què n’hi havia només una. En realitat, no ha estat mai així. Creure que amb un en tenim prou és absurd, i molts artistes ho han patit i ho continuen patint. És així en tots els camps de la cultura. Sobretot, des del moment en què la universitat es democratitza: hi ha molts artistes, escriptors, músics, actors...
L’art català ha viscut massa dels grans noms?
Com tots. A França, encara viuen de la primera modernitat i traient suc a Picasso. O a Itàlia, que van tirant dels mestres antics. L’art també és un negoci; va al segur. Em preocupa més una altra cosa: tenim una tradició moderna i contemporània formidables que no explorem prou; portem artistes d’altres contextos i ens sembla que així estem al dia. És un error. Per reconèixer els artistes es necessita coratge i convicció en els valors propis.
Per quins artistes aposta?
Pels que conec, segueixo de fa temps, veig com treballen i van endavant perquè l’art és la seva vida. Com la Maïs, que sempre està en efervescència, tingui o no titular als diaris; Brigitte Szenczi i Juan Antonio Mañas, que van a la seva amb una figuració onírica que interessa més a Portugal que aquí; Francesca Llopis, que sempre està elaborant noves visions i que també va fent al marge dels mitjans; Pep Duran Esteva i el seu art del collage en tots els materials; Eulàlia Valldosera, que ara no sé exactament què fa, però pel fet mateix que estigui emboscada ja em sembla que ha de fer alguna cosa interessant; Xavi Marrades, artista de la imatge d’una sensibilitat única, que encara no reconeixem... Segueixo també els professionals de refiar dins dels museus que ens presenten artistes actuals. Com ara Martina Millà, de la Fundació Miró.
Realment li interessa l’art al públic català?
Per la meva experiència, les exposicions, sí. Ara, aquest públic necessita estímuls amb criteri, està afamat de criteri. I això ens torna a portar al periodisme: no s’escriu per a tothom, s’escriu per al lector que té una formació, reglada o autodidacta, interessat en art. Per què es demana a l’espectador que li agradi o li desagradi de seguida? L’amor a l’art, com tot amor, s’ha de conrear. Si per públic entens els col·leccionistes, entrem en una altra realitat. Ha desaparegut el col·leccionista amant de l’art. Ara hi ha inversors. Els rics compren or i art. I es fan museus franquícia, com les botigues de moda. L’art sempre és un sensor de la societat, tant pel que comunica per si mateix com per l’ús que se’n fa.
Som un poble artísticament madur?
Em malfio de la paraula poble, que fica tothom en una massa. I artísticament madur què vol dir, que té criteri? El que és segur és que arrosseguem un dèficit monumental d’educació visual, i em refereixo a totes les arts visuals, no només les plàstiques. Cada vegada es fan més fotos i, cada vegada, fotos més dolentes. El cinema és molt precari tot i ser l’art que contribueix més a la formació d’una societat. El cinema americà té molts defectes i bastants qualitats: una és que passa qualsevol fet històric rellevant i és qüestió de cinc anys que hi hagi deu pel·lícules o sèries, de les quals almenys dues seran bones. Això és el que realment ens hauria de preocupar que no tenim. Perquè la gent als museus ja hi va. Una altra cosa és si sempre en surt amb prou cabal que satisfaci les seves ganes d’aprendre. Perquè sembla que no puguis dir que la gent té ganes d’aprendre!
Els polítics es creuen l’art català?
Dir els polítics també és massa genèric. Deixem-ho en el govern. Sembla que ja n’hi ha prou amb tenir un Tàpies a la sala on es reuneix, amb el president d’esquena. L’educació visual, que dèiem, es confon amb la propaganda visual. Però què podríem deduir d’aquest Tàpies abstracte, que és tan gran com la taula del govern? Ho deixo obert als lectors.
Situació crítica
Al taller de Maïs
Mercè Ibarz (Saidí, 1954) ens cita als baixos del número 7 del carrer Canvis Nous per fer l’entrevista. No és casa seva, però n’hi té bocins: mobles de l’estudi que va buidar quan va morir el seu marit. Els va regalar a l’artista Maïs, que ens obre la porta del seu taller del barri Gòtic, on està acabant d’habilitar una lluminosa galeria amb aparador al carrer. A les entranyes d’aquest espai de treball, Ibarz i Maïs rememoren quan es van conèixer, en algun moment de mitjan anys noranta. Ibarz ja en feia vint que s’havia iniciat en el periodisme, primer, en la redacció fundacional de l’Avui i, després, en altres capçaleres de referència (actualment, és articulista de Vilaweb). A l’alba dels noranta, va enfilar la carrera literària, i des de llavors fins ara ha anat conjugant la narrativa amb els assajos d’investigació. L’any passat, va rebre el premi Trajectòria en la Setmana del Llibre en Català. L’art ha estat molt present en la seva escriptura, també en la faceta de docent a la Universitat Pompeu Fabra (ara, ja jubilada). Al setembre, publicarà No pensis, mira. Davant de l’obra d’art, en defensa de la relació íntima que cada persona té, si vol tenir-la, amb la creació visual.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.