Iván Morales proposa una excessiva ‘missa Watusi’ al Lliure de Gràcia

Com va fer Àlex Rigola en l’adaptació del 2666 de Roberto Bolaño. Iván Morales és fidel a l’ordre cronològic dels tres títols (Los juegos feroces, Viento y joyas i El idioma imposible). També planteja una adaptació que fa un viatge amb el protagonista, Fernando Atienza (que defensa l’actor Enric Auquer), i que es banya amb música interpretada en directe (amb la direcció musical de Jordi Busquets) i amb un dispositiu performatiu. El Teatre Lliure convida a una “missa Watusi, som una secta” diu intrigant l’actriu Bruna Cusí. Per a Morales, efectivament, hi ha un cert ritual fins a provocar una catarsi col·lectiva. El día del Watusi es representa, en el seu castellà original, a Gràcia, des de demà, fins al 5 de maig. Ja s’han exhaurit totes les entrades.

Francisco Casavella (Barcelona, 1963-2008) va retratar els barris humils (“el lumpen”) de la capital des de la transició fins poc després als Jocs Olímpics, a partir d’una mirada d’una societat que malviu en feines precàries i que desemmascararà els oportunistes polítics. Si Oriol Broggi va saber captar l’ambient d’El Carmel i les aventis de Marsé en el franquisme dels anys 60 (també a Gràcia, el 2013: Una aventi de Marsé), ara és Morales el que aborda l’univers barroc i alhora decadent de Casavella.

Les tres novel·les, que mantenen una unitat formal, es van unir posteriorment a El día del Watusi. L’any següent Casavella, rebria el prestigiós Premi Nadal per Lo que sé de los vampiros (2008). El día del Watusi ha passat a ser un títol icònic per a una fidel comunitat de lectors que, encara avui, deixen rastre cada 15 d’agost. I és que la peripècia comença aquest dia d’estiu del 1971; el dia que Fernando Atienza veu per primer cop un mort. (“Cuando un muerto te mira a Los ojos, te miran todos los muertos del mundo”, cita de memòria, Auquer).

Les tres parts representen tres moments d’una vitalitat molt concreta, apunta el director. Si la primera part és la potència del concert (que ja es va provar en part en una preqüela dins del Festival Grec, l’estiu passat). La segona part correspon a l’instant de psicodèlia i foscor que es revela la falsedat dels partits polítics. Finalment, Morales llegeix l’assumpció del relat, de mirar en perspectiva l¡’intent de triomfar i el reconeixement de la derrota com l’esgotament un dimecres al migdia després d’una rave maratoniana.

Guillem Balart, David Climent (que també propicia el moviment a l’escena), Raquel Ferri Vicenta Ndongo i Xavi Sáez completen el repertori. Ndongo celebra poder recuperar aquest text que també parla d’una Barcelona que s’ha vist doblement silenciada: per una banda, perquè correspon a la ciutat més decadent; i per una altra, per la controvèrsia de ser una peça escrita en castellà en una escena en què domina el català. Sense intenció de generar cap conflicte lingüístic, reconeix en la mare de Fernando (un dels papers que ella interpreta) les mares que van lluitar perquè eles seus fills tinguessin una educació, com la seva mare real li va permetre a l’actriu, agraeix públicament. Balart, per la seva banda, se sent molt identificat amb l’amic de la infància del protagonista que es dedica a pujar aigua a les barraques de Montjuïc. Per a Cusí, aquesta obra respon molt bé per què serveix al teatre: “a interpretar al servei d’una història” I, en aquest cas, ajudar a Auquer a interpretar el seu Atienza. L’actor protagonista, de fet, celebra una producció carregada de risc i de possibles errors, que la fa molt viva. I que l’esgota: “acabo la funció que em tremolen les mans d’esgotament”. Per a Morales, la sensació que l’envaeix, poques hores abans de l’estrena: És similar a aquella del seu primer muntatge (Sé de un lugar) quan li van dir que no es podia fer el que pretenia a partir de la cançó homònima de la banda Triana.