Llibres
Silvestre Vilaplana
Novel·lista
“Necessitava foscor per fer brillar la part interior dels personatges”
Silvestre Vilaplana (Alcoi, 1969) és poeta i, també, escriu narrativa per a adults i per a joves. Ha publicat més d’una trenta de títols i ha guanyat una vintena de premis. L’últim, el premi de narrativa Antoni Bru Ciutat d’Elx amb la novel·la La mirada de l’impostor (Bromera). A l’ajuntament d’Elx ara manen PP i Vox i, pel que sembla, això de donar premis a obres en català els posa nerviosos i miren de minimitzar la promoció, mentre no puguin deixar de concedir-lo.
El protagonista de la novel·la és un escriptor en la cinquantena que rep un correu electrònic amb un text breu i estrany d’una dona, una pintora, amb qui va mantenir una relació estiuenca a Dénia, on tots dos i les seves famílies estiuejaven quan tenien 16 anys. Ells dos i altres amics de la colla circumstancial van viure un final d’estiu del 1986 tràgic per diversos motius. I no es van veure mai més.
L'escriptor torna a la localitat, a l’hivern, per remoure aquest passat i mirar de trobar la pintora, que ha desaparegut. A través d’aquesta cerca, amb un estil més líric del que acostuma i amb interessants jocs metaliteraris, Vilaplana toca temes complexos, com ara la necessitat de descobrir la veritat, fins i tot si aquesta pot fer mal; la volatilitat dels records; la confrontació entre adolescència i maduresa; la culpa en diferents formats...
Els jocs literaris inclosos a la trama ja estaven a l’embrió de l’obra, oi?
La idea era fer una història en què es mostrés part del treball literari, ensenyar com funciona la creativitat d’un autor. Com el món exterior, els sentiments i les perspectives són usades –i en ocasions manipulades– pels escriptors per confegir les seues històries. La mirada de l’impostor vol ser un homenatge a la literatura, al pensament fraccionat del creador, a la inspiració, al bagatge de lectures que ens ompli, al dur treball novel·lístic per configurar una obra i, sobretot, és un joc literari que pretén fer una mica més transparent la paret que separa el lector de l’autor en el procés de creació de l’obra.
Fa evident el full en blanc, l’ús del català qüestionat, els suburbis de l’escriptura...
Escric sobre la creació en general i la visió del món que tenim la gent que escrivim. De com tota realitat o ficció que ens envolta travessa la nostra escriptura. Els autors som persones com qualssevol altres i el nostre entorn ens condiciona. Potser la diferència és que manipulem aquesta realitat a la nostra voluntat i recreem històries per explicar-nos el món i per fer arribar al lector els nostres missatges, les nostres paranoies, per comunicar, en definitiva. És lògic que tard o d’hora parlem del fet d’escriure perquè l’escriptura és la nostra passió i forma part intrínseca de la nostra vida, és la nostra realitat.
Al marge d’aquests jocs, la trama, la història, enganxa al lector...
Sí, la trama també havia de tenir importància perquè és la que permet mantenir interessat el lector. La intenció era construir un argument amb un procés d’intriga en dos temps. El del temps, diguem-ne, actual de la narració amb la desaparició d’una dona, i el del 1986 amb uns fets que estan confusos i cal aclarir. Dues èpoques interrelacionades amb què descobrim com els esdeveniments i les decisions del passat tenen influència en els personatges i en els fets del present.
I ens fa reflexionar sobre la família i les amistats, tot i que en termes gens nostàlgics, al contrari...
Necessitava personatges sols i fotuts, desenganyats, perduts o buscant petits oasis on trobar-se. Buscava buidar-los d’un entorn afectiu i carregar-los amb un llast de rancors i frustracions mal resoltes. D’aquesta manera, el to pessimista i inadaptat dels seus actes adquiria raó de ser. I tampoc no volia fer una història enyoradissa d’un passat idíl·lic. Necessitava foscor per fer brillar la part interior dels personatges.
També toca un tema complicat com ho és el dels abusos sexuals i com marquen i es converteixen en estigmes per a la víctima...
No tenia intenció de fer una novel·la de crítica social, però és evident que els crims que apareixen a la novel·la conviden a posicionar-se. Em resultava interessant contrastar la perspectiva que es tenia sobre alguns delictes fa a penes unes dècades i ara mateix. Els posicionaments afortunadament han variat. Queda molt camí per fer, però almenys avancem. En realitat, La mirada de l’impostor és una novel·la de víctimes perquè en el fons tard o d’hora tots els personatges, i nosaltres també, som ferits per la vida.
Unes ferides que, si van ser provocades en el passat, sembla convenient no remenar gaire...
Tenim tendència a idealitzar el passat, especialment el de la nostra joventut i, en realitat, la perspectiva temporal l’únic que fa és distorsionar-nos els fets. Si poguérem revisar amb rigor els nostres actes d’altres èpoques o d’anys enrere segurament ens avergonyiríem o hauríem desitjat actuar de manera molt distinta. Posar llum a la nostra foscor ens despulla i ens incomoda. Afortunadament oblidem molt convenientment les coses que no ens interessen. És un mecanisme d’autodefensa per suportar-nos a nosaltres mateixos.
L’obra està plena de referents culturals diversos: poemes, cançons, obres literàries, pintors...
En realitat, tots els lectors estem plens de les nostres lectures, de referències literàries, d’arguments i de fragments escrits que relacionem amb el que vivim. És el tòpic aquell que diu que tot el que vivim o sentim ja ha estat imaginat abans per algun autor. La idea era lligar aquests referents amb els sentiments i els esdeveniments en què es trobaven els protagonistes. Per mi també era un joc engrescador el fet de buscar aquests referents dins de mi i en el món de la literatura per anar adaptant-los a la novel·la. I, juntament a això, m’agradava omplir el text de textos que configuraven una mena de collage i que servia de decorat on explicar el fil narratiu principal. Probablement, tot plegat és un exercici de lector i autor friki però que confesse que em va divertir molt.
El punt de vista narratiu d’una morta dona molta llibertat a l’hora d’explicar el que calgui perquè és una omnisciència personalitzada...
En aquest cas és un narrador omniscient una mica especial perquè justament amb l’omnisciència es barregen elements de narrador intern protagonista. La narradora és conscient de tots els esdeveniments del passat però no dels successos del present ni del futur. És dominadora dels fets anteriors, que coneix perfectament, però apareix sensible a uns fets presents que la poden sorprendre. Mai no havia usat un narrador així i va ser un repte. S’adaptava molt bé al que volia fer, ja que amb aquest tipus de veu podia contar què va passar realment el 1986 en contrast amb la visió del protagonista, sovint equivocada. I, per altra banda, podia mantenir la intriga dels esdeveniments narrats en el present perquè ella tampoc sap com actuaran els altres i què passarà al capdavall, per tant, es manté la intriga que limita el narrador omniscient.
Diria que és la seva obra narrativa més lírica...
En realitat jo vinc del món de la poesia i segurament això també influeix en la manera de fer l’escriptura narrativa. En altres ocasions, en novel·les negres, juvenils o històriques, com és lògic, m’he d’adaptar al gènere. És complicat, per exemple, fer creïble un personatge criminal dels baixos fons amb un llenguatge molt elaborat. Però en aquesta ocasió, pel sentit de la novel·la i pels personatges que la poblen, em podia deixar anar. A El quadern de les vides perdudes també vaig jugar una mica amb aquest to i la veritat és que ho he gaudit molt perquè és un retorn al llenguatge poètic de sempre.
El protagonista és escriptor, nascut a Alcoi i el 1986 tenia 16 anys, com vostè... Hi ha res més d’autobiogràfic o de coincident?
Sí, que jo també vaig passar estius a Dénia [riu]. Però no és en absolut un text autobiogràfic. És indiscutible que en tot text hi ha part de l’autor real present, ja siga en el que es conta o en els personatges, també quan un autor crea un assassí en sèrie, però com se sol dir “qualsevol semblança amb la realitat...”. Tanmateix, és cert que els espais de la novel·la els tinc ben coneguts i em resultava senzill adaptar-los a la narració i al temps en què se situa l’acció.
Suposo que aquest domini del ritme i de com administrar les informacions importants ja és natural en vostè, intuïtiu, no ho planteja per endavant... o sí?
Doncs sí [riu]. Abans de començar cada novel·la passe molt de temps treballant com contar la història que vull explicar. Crec que és clau en cada novel·la trobar el to, la perspectiva, la focalització dels personatges i, evidentment, dosificar l’argument i la informació perquè resulte interessant al lector. En aquest cas, m’atreia contar dues històries lligades en què el que passa en una és clau per resoldre què ocorre en l’altra. La dificultat radicava a fer que el trencaclosques de cada capítol encaixés bé en els del seu entorn i que el tapís final funcionés i mostrés el que pretenia.
No es pot dir que sigui un autor amb tendència a l’humor, però en aquesta novel·la, la visió fosca i trista és molt present...
El pessimisme no és meu. Crec... Són els personatges i la seua circumstància els qui conviden a aquesta visió fatalista de la vida i a la reflexió sobre el temps passat i les frustracions i desenganys que comporta. En aquest sentit, el to formal més líric convidava a una narració més amarga. És com la música i la lletra d’una cançó, han d’anar acoblades perquè el missatge funcione.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.