Byron: boig, dolent i perillós

George Gor­don Byron, més cone­gut com a Lord Byron, va pertànyer a la gene­ració dau­rada dels poe­tes romàntics angle­sos, pro­ducte de la Il·lus­tració i de la Revo­lució Fran­cesa. Byron va ser con­tem­po­rani de Keats i de She­lley, tots tres grans poe­tes, però va ser el poc con­ven­ci­o­nal i con­tra­dic­tori Byron el que es va con­ver­tir en el model del nou home en una època revo­lu­cionària.

Nas­cut a Lon­dres el 1788 amb un peu defor­mat, Byron va ser criat per la seva mare en una deco­rosa pobresa a Escòcia. John Galt, el seu pri­mer biògraf, va escriure el 1830: “És impos­si­ble pen­sar en la seva infan­tesa sense tris­tesa.” El seu pare, Jack, havia gas­tat la for­tuna de la seva dona i va morir quan el futur poeta tenia tres anys. Va dei­xar única­ment deu­tes i mala repu­tació. Mit­jançant l’afor­tu­nada mort de dos cosins llu­nyans, el nen tímid i coix es va con­ver­tir en Lord Byron als deu anys. Jun­ta­ment amb el títol, va here­tar una ruïnosa mansió a Not­ting­hams­hire.

Byron va estu­diar a la Uni­ver­si­tat de Cam­bridge, on es va dedi­car a la vida típica dels joves aristòcra­tes: beure, caval­car i seduir noies i, en el seu cas, nois. Després de la uni­ver­si­tat, va recórrer el Medi­ter­rani durant dos anys, des d’Anda­lu­sia fins a Tur­quia, Grècia i Albània. El viatge li va can­viar la vida. Li va donar el tema per al seu pri­mer llarg poema Childe Harold’s Pil­gri­mage (Les pere­gri­na­ci­ons del Childe Harold), que va ven­dre set edi­ci­ons en cinc set­ma­nes. Un matí, quan tenia 24 anys, es va des­per­tar sent sob­ta­da­ment famós. El seu públic va iden­ti­fi­car l’autor amb Harold, un viat­ger per ter­res exòtiques, fal­di­ller impe­ni­tent que tan­ma­teix pateix per un irre­sis­ti­ble amor no cor­res­post. Harold/Byron era mundà i cínic però, alhora, sen­si­ble i malen­coniós. Havia nas­cut el tem­pe­ra­men­tal heroi Byrònic.

Entre el 1812 i el 1816 la fama de Byron va ser ful­gu­rant. Va conèixer tots els grans escrip­tors de l’època, tot i que tenia més interès en els balls i en els sopars de l’alta soci­e­tat. Sovint es diu d’ell que va ser la pri­mera cele­brity moderna. Els cos­tums li eren favo­ra­bles: la classe alta del Lon­dres de la Regència era promíscua i amant dels pla­ers. Byron va tenir una seqüència de rela­ci­ons semipúbli­ques amb aristòcra­tes casa­des. La des­ver­go­nyida i escan­da­losa Lady Caro­line Lamb deia d’ell que era “boig, dolent i perillós de conèixer”.

Els anys de la seva fama van ser també, a la Gran Bre­ta­nya, temps de vio­lents governs que aixa­fa­ven els nous movi­ments de tre­ba­lla­dors i devas­ta­ven Europa en la guerra con­tra Napoleó. Els seus dos dis­cur­sos a la Casa dels Lords, con­tra la pena capi­tal per als lud­di­tes (els tre­ba­lla­dors que van des­truir la maquinària per tal de pro­te­gir les seves fei­nes) i per l’eman­ci­pació catòlica a Irlanda, són dos dels més radi­cals que mai s’han fet en aque­lla “casa de paràsits”. No obs­tant això, Byron no era cap acti­vista revo­lu­ci­o­nari, ja que esti­mava massa els seus pri­vi­le­gis. Tan­ma­teix, era un escèptic que odi­ava la hipo­cre­sia dels pode­ro­sos.

El seu des­astrós matri­moni amb Anna­be­lla Mil­banke, els rumors d’incest –pro­ba­ble­ment certs– amb la seva ger­ma­nas­tra Augusta i el seu com­por­ta­ment teme­rari van con­ver­tir Byron en un pària, el poeta satànic, el dia­ble amb el peu de boc, i el van forçar a fugir d’Angla­terra el 1816. Aquell va ser “l’any sense estiu”, en què l’erupció volcànica a Indonèsia va ocul­tar el sol. Un ves­pre, a la Vil·la Dio­dati, una mansió a la vora del llac Léman, a tocar de Gine­bra, Byron va des­a­fiar She­lley a escriure una història de fan­tas­mes. Van esbor­ra­llar unes obres tri­vi­als, men­tre Mary, la dona de She­lley, que només tenia 18 anys, va redac­tar una història que aca­ba­ria sent més famosa que qual­se­vol de les obres escri­tes pels dos grans poe­tes: Frankens­tein.

Byron mai va tor­nar a Angla­terra. Va viure set anys a Itàlia, on va con­ti­nuar escri­vint nom­bro­sos poe­mes, obres de tea­tre i car­tes. Els dotze volums de les seves car­tes mos­tren algú mordaç, enginyós, geme­gaire i ama­ble, tot alhora. De tots els seus con­tem­po­ra­nis, és el que millor con­necta amb l’ànima moderna: és directe, sense xer­ra­meca, i també irònic. És un home auto­cons­ci­ent que a vega­des es burla d’ell mateix, men­tre dis­cu­teix de lite­ra­tura, psi­co­lo­gia i política.

En els anys vis­cuts, pri­mer a Venècia i després a Ravenna, va conèixer els cons­pi­ra­dors que llui­ta­ven per un país unit. Giu­seppe Maz­zini, el líder dels inde­pen­den­tis­tes ita­li­ans, va escriure sobre ell: “Mai va aban­do­nar la causa dels pobles [...]. Estig­ma­tit­zava la mes­qui­nesa, la hipo­cre­sia i la injustícia allà on es pre­sentés.” Byron es va com­pro­me­tre amb la lluita paral·lela per la inde­pendència de Grècia i el 1823 hi va anar. La seva presència va atreure l’atenció inter­na­ci­o­nal cap a la causa grega i els seus diners van finançar una tropa d’alguns cen­te­ners de sol­dats. Va morir de sèpsia al pan­tanós poble de Miso­longhi. Aquell des­as­tre va arro­do­nir la seva lle­genda: no només va ser el pària “boig i dolent”, sinó també l’home d’acció que va sacri­fi­car la seva vida per una causa noble.

Al llarg del segle XIX, l’ombra de Byron va ins­pi­rar dos públics força dife­rents: la classe obrera anglesa el lle­gia i els movi­ments d’alli­be­ra­ment naci­o­nal de tot Europa admi­ra­ven el seu exem­ple. Ja el 1824, Lord Byron va ser res­se­nyat a Bar­ce­lona pel set­ma­nari El Euro­peo. Els seus lli­bres van ser traduïts a l’espa­nyol des del 1818. El jovent de la Renai­xença cata­lana que feia cami­na­des per les mun­ta­nyes del país par­lant en català va tro­bar un heroi en Byron.