Art

Fenosa, l’escultor dels poetes

Comencen al Vendrell els actes per commemorar el 125è aniversari del naixement de l’escultor

Estimat i valorat pels intel·lectuals, artistes i poetes de l’època, avui és força desconegut pels catalans

A les figures femenines esculpides per Fenosa els surten fulles de les mans, són dona i natura a la vegada

Quan tenia 24 anys, Apel·les Fenosa (Bar­ce­lona, 1899 - París, 1988) va conèixer Picasso, a París, a l’estudi que el mala­gueny tenia al car­rer de la Boétie. Picasso, interes­sat per la seva obra, li va pre­gun­tar: “Tens més escul­tu­res?” “La casa plena”, li va con­tes­tar el jove escul­tor. Però no era cert, no en tenia cap altra. Ni una. Per això un Fenosa que volia impres­si­o­nar el mes­tre es va posar a tre­ba­llar cames aju­deu-me fins que, al cap d’un mes, en va tenir qua­tre de fetes i les hi va por­tar. Picasso les va com­prar. Van ser les pri­me­res de les 150 obres que li va aca­bar adqui­rint al llarg de la seva vida. I era la pri­mera tro­bada de Picasso amb un jove artista que aca­ba­ria con­si­de­rant com a fill seu. Picasso va ser el seu amic, el seu pro­tec­tor i un gran col·lec­ci­o­nista de la seva obra. Un tre­ball escultòric fàcil­ment reco­nei­xi­ble per la seva ico­no­gra­fia, que recrea la dona en meta­mor­fosi amb la natura. A les figu­res feme­ni­nes escul­pi­des per Fenosa els sur­ten fulles de les mans, són dones arbre, són fulles que pre­nen forma de dona. Són dona i natura a la vegada.

Aque­lla feliç tro­bada amb Picasso va tenir lloc poc abans que Fenosa inau­gurés la seva pri­mera expo­sició a París, a la gale­ria Pierre Mer­cier, el 1924. Enguany, doncs, se cele­bra el cen­te­nari d’aque­lla mos­tra i també el 125è ani­ver­sari del nai­xe­ment d’Apel·les Fenosa, i mal­grat que aquest no ha estat inclòs en la llista de les com­me­mo­ra­ci­ons ofi­ci­als del govern de la Gene­ra­li­tat (sem­bla que si l’ani­ver­sari no és múlti­ple de 50 no s’hi inclo­uen), la Fun­dació Apel·les Fenosa del Ven­drell sí que ini­cia aquest mes de maig, i durant tot un any, un pro­grama d’acti­vi­tats per fer redes­co­brir un escul­tor que va ser esti­mat i valo­rat pels grans poe­tes i artis­tes del segle XX però que ha anat que­dant ama­gat per la mio­pia de qui bas­teix el relat de la història de l’art.

“Avui dia no té el reco­nei­xe­ment que mereix. Hi ha his­to­ri­a­dors de l’art que el situen com un artista molt repre­sen­ta­tiu del segle XX, i noms més con­tem­po­ra­nis com Pere Antoni Pons [peri­o­dista i crític d’art] des­ta­quen que Fenosa és l’escul­tor català més impor­tant i a la vegada més des­co­ne­gut pels matei­xos cata­lans”, explica Nekane Aram­buru, direc­tora de la Fun­dació Apel·les Fenosa, que hi vol afe­gir que és l’escul­tor català “amb la tra­jectòria inter­na­ci­o­nal” més des­ta­cada, mal­grat aquest injust des­co­nei­xe­ment dels cata­lans. Només com a exem­ple: “Si par­les del monu­ment A Pau Casals ins­tal·lat a l’avin­guda de Pau Casals de Bar­ce­lona, no s’iden­ti­fica amb Fenosa. Per aquest des­co­nei­xe­ment de la ciu­ta­da­nia cal fer una revisió contínua del nos­tre cre­a­dor i trans­me­tre’l a les noves gene­ra­ci­ons, perquè Fenosa va tenir un boom impor­tant als anys vui­tanta i ara es des­co­neix”, lamenta Aram­buru.

La vin­cu­lació amb la capi­tal del Baix Penedès de Fenosa i la seva dona, Nicole Flo­rensa (que va renun­ciar a la seva tra­jectòria com a artista per man­te­nir el lle­gat del marit), va començar l’any 1957, quan van com­prar la cone­guda com a casa del Por­tal del Pardo, que actu­al­ment és la seu del museu i la fun­dació i on s’expo­sen de manera per­ma­nent les escul­tu­res ori­gi­nals de l’artista. Fenosa no hi tenia cap relació prèvia, amb el Ven­drell. “Hi va ater­rar perquè estava bus­cant alguna ubi­cació a la Medi­terrània –a la seva Medi­terrània natal– i per casu­a­li­tat va arri­bar al Ven­drell”, explica Aram­buru. La casa és un palau renai­xen­tista del segle XVI, amb jardí inclòs, que l’escul­tor va poder com­prar gràcies a la venda de dos dibui­xos de Picasso de la seva pro­pi­e­tat. El va aju­dar a fer la com­pra el poeta i assa­gista Tris­tan Tzara, el fun­da­dor del movi­ment dadà i un dels pun­tals de l’avant­guarda euro­pea.

Aquest any, per cele­brar l’ani­ver­sari del nai­xe­ment de Fenosa, la fun­dació obrirà a la visita pública algu­nes de les estan­ces pri­va­des de la casa que habi­tu­al­ment no es poden veure. “Quan com­pren la casa, es fusi­ona la història del pala­uet amb la seva pròpia història. La res­tau­ren i l’adap­ten perquè sigui un lloc d’art i d’hos­pi­ta­li­tat. Avui dia és un museu, és un cen­tre de recerca amb mate­rial únic, però també és un lloc de pro­ducció (Fenosa hi cre­ava escul­tu­res i pin­tu­res) i d’hos­pi­ta­li­tat”, explica Nekane Aram­buru. El museu s’acaba d’actu­a­lit­zar per tal que “no sigui només un lloc patri­mo­nial de custòdia i de trans­missió a les noves gene­ra­ci­ons, que aquesta és una de les mis­si­ons que ha de tenir un museu, sinó que també ha de tor­nar a ser aquell lloc viu que era”, diu la seva direc­tora.

Dis­set llits i molts con­vi­dats

Fins a dis­set llits tenia la ja casa dels Fenosa per poder rebre els amics. Hi van pas­sar grans noms de la cul­tura cata­lana i inter­na­ci­o­nal, començant pel mateix Tris­tan Tzara: aquest immo­ble va tenir un paper impor­tant en la seva relació amb Cata­lu­nya. Tzara va venir per pri­mer cop al Baix Penedès el 1958 con­vi­dat per l’escul­tor el pri­mer estiu que estre­nava la casa. Li estava agraït per haver-lo aju­dat a com­prar-la. Aquells dies, a l’antic pala­uet també s’hi tro­ba­ven els seus amics col·lec­ci­o­nis­tes de la família D’Albis, el crític d’art Ale­xan­dre Cirici i l’escul­tor japonès Mizui, entre altres. La casa dels Fenosa va ser un punt de tro­bada cul­tu­ral ini­gua­la­ble. L’escul­tor va man­te­nir una estreta relació amb molts altres intel·lec­tu­als, artis­tes i escrip­tors de l’època, com ara el poeta Jean Coc­teau, la modista d’alta cos­tura fran­cesa Coco Cha­nel (amics des que Fenosa li va fer un retrat, per això va dis­se­nyar el ves­tit de núvia de Nicole Flo­rensa); els cata­lans Sal­va­dor Espriu i Car­les Riba (que li va dedi­car el poema Figu­rina d’argila), els angle­sos Pati­ence Gray i Irving Davis, els artis­tes rus­sos de Mont­par­nasse, Cécile Éluard –filla del poeta Paul Éluard–, la pia­nista Evelyne Dubourg o la gale­rista Hen­ri­ette Gomes. Molts dels grans escrip­tors i poe­tes con­tem­po­ra­nis van escriure pre­fa­cis dels seus catàlegs, com Paul Éluard, Max Jacob, el mateix Jean Coc­teau, Jules Super­vi­e­lle, Josep Car­ner, Fran­cis Ponge, Pablo Neruda, Mic­hel Cour­not, Roger Cai­llois.

“Fenosa era un escul­tor molt vol­gut per poe­tes i artis­tes. Crec que perquè hi veien un inter­lo­cu­tor apas­si­o­nat per les lle­tres, perquè era un gran bibliòfil, sobre­tot de bibliofília antiga”, comenta Aram­buru, que recorda que va ser a través de Picasso que es va intro­duir en els cer­cles més cul­tu­rals de París. L’escul­tor es va tras­lla­dar a la capi­tal fran­cesa el 1921. Paci­fista com era, volia defu­gir les seves obli­ga­ci­ons mili­tars. A la dècada dels anys trenta va retor­nar a Cata­lu­nya, però després de la cai­guda de la Segona República i l’inici de la Guerra Civil es va exi­liar a França, el 1939, tra­ves­sant els Piri­neus a peu. L’artista va des­ta­car per la seva con­demna del fran­quisme i la seva defensa de la cul­tura cata­lana, i des de París sem­pre va man­te­nir viva “l’espe­rança d’un redreçament democràtic” a l’Estat espa­nyol, segons escriu Josep Miquel Gar­cia, exdi­rec­tor de la Fun­dació Fenosa, en el lli­bre Apel·les Fenosa, entre París i el Ven­drell.

Per a Nekane Aram­buru, Fenosa i els poe­tes “es com­ple­men­ten i s’ins­pi­ren mútua­ment”. Per exem­ple, “el famós colom de la pau de Picasso és una ins­pi­ració entre tots dos, perquè el comença a uti­lit­zar Fenosa i, evi­dent­ment, després el fa famós Picasso. Però Fenosa va seguir sem­pre un camí des de la dis­creció”.

Mal­grat que es va sub­mer­gir en els cer­cles avant­guar­dis­tes, Fenosa es va apar­tar de tot cor­rent estilístic i de modes: “No està ins­crit en cap cor­rent de l’art del segle XX, en cap isme. Queda total­ment fora de cata­lo­gació”: “Va ser un artista inclas­si­fi­ca­ble i també visi­o­nari, perquè feia un tipus d’obra que és ara que es comença a enten­dre”, sosté Aram­buru.

Tots els seus interes­sos ico­nogràfics es basen en la natu­ra­lesa. “Era una per­sona molt culta que havia estu­diat tota la lite­ra­tura antiga. Per la seva for­mació, clàssica, passa de crear unes peces més clàssi­ques a desen­vo­lu­par un tipus de tre­ball on tots els seus interes­sos són la natu­ra­lesa, la metàfora de la natura. Per això crea escul­tu­res com Meta­mor­fosi de les ger­ma­nes de Fae­tont, La tem­pesta encalçada pel bon temps o el Monu­ment als màrtirs d’Ora­dour (que va ser un encàrrec de les For­ces Fran­ce­ses de l’Inte­rior del 1944 en memòria dels màrtirs de la que va ser la mas­sa­cre de civils més gran comesa a França per una com­pa­nyia de les SS ale­ma­nyes). Aques­tes escul­tu­res són un clar exem­ple de la ico­no­gra­fia de l’obra de Fenosa. De dones amb les mans alçades que es trans­for­men en arbres, en vege­tació. Tenen les mans gros­ses, per recor­dar les mans de la seva mare: “I més que per recor­dar, jo diria que és com que queda impreg­nat de la idea que la mare és aquest ésser que t’acull i que té unes mans grans. Però no l’evoca direc­ta­ment, sinó que és com un fet que es queda a l’incons­ci­ent. Per això el con­cepte de mà gran comença a aparèixer a la seva obra”, asse­gura Aram­buru.

Actes d’ani­ver­sari

Fins al maig de l’any vinent, la Fun­dació Apel·les Fenosa anirà orga­nit­zant diver­ses acti­vi­tats i expo­si­ci­ons per con­tri­buir al conei­xe­ment de la figura de l’artista. A més de l’expo­sició Atmos­fe­res futu­res, que ja es pot visi­tar al museu ven­dre­llenc (vegeu la peça annexa), també s’ha obert la mos­tra Rever­be­rant, comis­sa­ri­ada per Josep Manuel Beren­guer, que es pot veure fins a prin­ci­pis de l’any vinent; i per al 20 d’octu­bre s’ha pro­gra­mat el mun­tatge Inter­sec­ci­ons entorn a Jean Genet (dins el cicle expo­si­tiu Fenosa i la Lite­ra­tura), comis­sa­riat per Juan Ramón Bar­bancho. Amb la idea d’obrir al públic les estan­ces de la casa del Por­tal del Pardo, s’ofe­rirà la pos­si­bi­li­tat de visi­tar l’habi­tació de la segona planta –cone­guda com l’habi­tació de la torre– on es que­da­ven a dor­mir con­vi­dats com Tris­tan Tzara. Per això, aquest mes de maig hi haurà visi­tes guia­des gratuïtes al museu. I el 7 de juny l’escrip­tora Begoña Méndez ini­ciarà una residència a la seu del Ven­drell i com­par­tirà la seva experiència amb el públic en una tro­bada pro­gra­mada per al 15 de juny.

“Més que no pas cele­brar l’ani­ver­sari, es tracta de con­ti­nuar apro­fun­dint en el conei­xe­ment de l’obra de Fenosa des del pen­sa­ment con­tem­po­rani”, matisa la direc­tora del museu ven­dre­llenc.

Amb Dora Maar
Fenosa i la fotògrafa i pintora Dora Maar (a la imatge que es veu en aquesta plana) van ser grans amics. I és al voltant de la seva figura que fa pocs anys, el 2018, es va descobrir que el bust de Dora Maar fins aleshores atribuït només a Picasso és en realitat un treball a quatre mans amb Fenosa. Aquest la va modelar i Picasso la va acabar: “Es veu clarament l’estil de tots dos artistes”, precisa Nekane Aramburu, la directora del museu Fenosa del Vendrell, que actualment conserva l’obra original de guix del retrat de Dora Maar, del 1941.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.