“Ara sí s’ha mort el punk rock. Literalment”. Ho escrivia fa una estona un seguidor de Steve Albini en una pàgina de fans d’aquest influent músic, productor i enginyer de so nord-americà, de qui es pot dir que va ajudar a definir el so del rock alternatiu de les últimes tres dècades. Albini ha mort avui, amb només 61 anys, víctima d’un infart. Estava en plena activitat: de fet, el nou disc del seu grup Shellac, To all trains, estava previst que es publiqués el 17 de maig i acabarà sent pòstum.

Albini es va donar a conèixer en els anys vuitanta amb els abrasius Big Black i discos com ara Songs about fucking. Després de formar els breus Rapeman a finals de la mateixa dècada, el 1992 va posar en marxa Shellac, un grup amb el qual va tocar nombroses vegades al Primavera Sound.

Com a productor i/o enginyer de so, com preferia ser definit professionalment, va deixar el seu segell en prop de dos mil discos. Va ser especialment rellevant el seu treball en el Surfer Rosa dels Pixies, que li va obrir les portes de la primera divisió del rock alternatiu nord-americà. Seva va ser la gran responsabilitat de dirigir les sessions del difícil tercer disc de Nirvana, In Utero, després de l’èxit universal de Nevermind. Va treballar també amb The Breeders, PJ Harvey, Manic Street Preachers, Godspeed You! Black Emperor i clàssics absoluts com ara Robert Plant i The Stooges. “Gràcies per tot el que has fet per la música”, li escrivia un altre seguidor. Amb Albini desapareix un monument humà del rock alternatiu, el so de tota una època.