Llibres

Eugènia Broggi

Fundadora de l'editorial L’Altra

“Les editorials independents som molt dependents dels bancs i això és una cosa bona”

Eugènia Broggi va fundar l’editorial L’Altra després d’haver treballat de lectora per a Anagrama i de deu anys d’editora a Grup 62

La seva ambició no és anar creixent com a empresa, però sí continuar descobrint “veus noves o joves o que estan fent-se”

Potser publiques amb més convicció un autor que un altre, però has de creure en tots
No editaré en castellà perquè em sento més còmoda publicant en la meva llengua
No vull canviar gaire. Això del creixement empresarial, tan capitalista,no m’interessa

Eugènia Broggi Samaranch (Barcelona, 1974) és la fundadora de l’editorial L’Altra, que tot just ha fet deu anys. Una fita que de mica en mica han anat assolint altres editorials independents del mercat català, però fita, de totes maneres. Encara més quan ha aconseguit dotar d’una personalitat forta, coherent i eficient el seu projecte, atraure i fidelitzar lectors i, per la mateixa via, força autors.

A través dels 135 títols que ha publicat fins ara, L’Altra ha mantingut un disseny fàcil d’identificar, un nom curiós i juganer i, sobretot, una nòmina sòlida d’autores –també autors–, en molts casos noves veus en català o, pel que fa a les traduccions, escriptores consolidades.

Per tot plegat, en comptes de rebufar per mirar d’expulsar angoixes i dubtes, tot fent volar un instant el serrell pèl-roig, aquesta editora pot bufar les deu espelmes d’un pastís simbòlic després d’inspirar amb satisfacció per la feina ben feta.

Eugènia Broggi va estudiar filologia romànica, va formar part uns anys, potser els més esplendorosos, del grup de pop Los Fresones Rebeldes –“No estic gens dotada per a la música i es pot dir que mai més he tocat la guitarra”–, ha treballat de llibretera a Catalunya i a Anglaterra, es va formar com a editora al Grup 62, és neta de l’admirat doctor Moisès Broggi, cosina del director teatral Oriol Broggi –“A L’Altra li hem publicat El record de la bellesa, que és una conversa amb Andreu Gomila”–, parella de l’escriptor Kiko Amat –“Mai li he publicat res perquè les vides professionals les mantenim clarament separades, a més que ha escrit poc en català”– i, tot i la coincidència de cognom, no té res a veure amb qui va ser president del Comitè Olímpic Internacional.

Vostè té formació en filologia romànica...
Sempre he llegit molt, des de petita. Fins i tot a l’adolescència, una època en què molta gent té coses millors per fer que llegir. A l’hora d’escollir carrera vaig buscar-ne una de relacionada amb els llibres. Vaig descartar altres filologies fins a triar la romànica, en part perquè una amiga meva, la Marina Espasa, ja l’estava fent.
Diu que sempre ha llegit molt... Quina mena de llibres?
De petita, molt i de tot. D’adolescent també, però triant una mica més seguint les orientacions de ma mare, que era bibliotecària. El primer títol que recordo que em va enamorar, que m’acompanyava a tot arreu tot i que no l’estigués llegint, i dit així admeto que pot sonar una mica bleda, va ser Hamlet, quan feia segon de BUP. Després, a l’hora de compartir experiències lectores amb amics –cosa que no és fàcil perquè hi ha molts moments vitals en què quan llegeixes estàs molt sol– em vaig anar sofisticant fins al punt de creure’m que ho sabia tot, ho admeto... Quan vaig anar a treballar a una llibreria d’Anglaterra vaig tornar a obrir el ventall de gustos.
Després va col·laborar un parell d’anys amb Anagrama, com a lectora. Suposo que va ser un bon aprenentatge...
Em va anar molt bé. Jordi Herralde, fundador i editor d’Anagrama, demanava els informes per escrit però després en volia parlar en persona. A través d’aquestes converses vaig començar a entendre com funcionava la ment d’un editor.
Arribem a l’etapa 2004-2013, en què va treballar en diferents segells del Grup 62, sobretot a Empúries, i ja va assolir responsabilitats d’editora...
Em va fitxar l’Ernest Folch d’una manera jo diria que una mica imprudent, perquè jo no havia fet cap curs d’edició –aleshores no se’n feien com ara– ni tan sols havia fet de correctora. No en sabia res... Al principi va ser dur, anava molt perduda, però al final vaig aprendre molt. Tot el que sé d’editar ho vaig aprendre allà, en aquella casa i en aquella època.
Entrant així de ‘verda’, li devia costar guanyar-se el respecte.
Quan vaig entrar em van dir que no publicaríem Murakami perquè n’havien publicat un parell, de l’autor japonès, i no s’havien venut gens. Vaig insistir i insistir i insistir, fins que vam publicar Tòquio blues, que va ser un èxit. Aquí diria que és quan em van començar a prendre seriosament. Feia un any i mig que havia entrat a treballar a l’editorial.
Dins del grup editorial va treballar puntualment per a El Aleph i per a Labutxaca...
Quan es van fusionar Planeta, Grup 62 i Enciclopèdia Catalana, de cop tenien a l’abast el fons de les principals editorials catalanes i van pensar a fer una col·lecció de butxaca. Crear la col·lecció Labutxaca, amb Jordi Cornudella, va ser molt estimulant i vaig aprendre com començar un segell des de zero. El pas per El Aleph va ser breu i em va servir per adonar-me que no publicaria mai res en castellà. Em sento més còmoda publicant en català, que és la meva llengua.
I, de cop, ho deixa tot i es llança a l’aventura de crear la seva pròpia editorial. Hi ha un risc econòmic directe, però poder decidir-ho absolutament tot deu ser un plaer, oi?
Vaig plegar el 13 de juny del 2013 i ja tenia clar que faria una nova editorial, que va començar el febrer del 2014. El procés de formació de L’Altra em va venir per molts motius, com ara frustracions laborals en adonar-me que algunes coses les hauria fet diferent, que volia ser més lliure editant... Era l’època en què la Isabel Martí, de La Campana, una editorial minúscula comparada amb el Grup 62, va publicar el llibre més venut de Sant Jordi tres anys seguits! Em vaig preguntar com ho havia aconseguit, la Martí...
I va trobar la resposta?
Sí, que era una bona editora però que, a més, es podia dedicar als llibres al cent per cent, també a les parts en què no pots intervenir quan ets una baula de la cadena i prou, quan no pots controlar la distribució, la promoció, parlar amb els llibreters... Fer una editorial més personalista, com Anagrama amb l’Herralde i Quaderns Crema amb Jaume Vallcorba, entre altres, et dona més credibilitat. I això té coses difícils però moltes de bones. Tens unes cartes per jugar molt diferents de quan treballes en un gran grup.
Econòmicament és més complicat i arriscat, això és un fet.
Les editorials independents som molt dependents dels bancs, però això, que en principi sembla dolent, és una cosa bona perquè cada llibre que fas l’acompanyaràs i cuidaràs al màxim, el vendràs d’exemplar en exemplar. I pagues les factures! Vull dir que les transferències les faig jo i sé què ha costat la impressió d’aquell llibre, el traductor, l’autor..., què ha costat en total i quina quantitat haig de recuperar com sigui. Això en un gran grup ho perds. I ser conscient dels costos ajuda.
El cert és que L’Altra no només compleix deu anys d’activitat, és que ha assolit una personalitat ja molt identificable. Quins van ser els fonaments que tenia clars, les línies mestres?
Tenia idees de base, com ara publicar uns dotze títols l’any, la meitat catalans i l’altra meitat estrangers. En el cas dels estrangers, si podia aconseguir algun autor important, com va ser el cas de la Carson McCullers i la Flannery O’Connor, perfecte. També em vaig proposar buscar una credibilitat i mantenir-la. A més, sabia que hi ha una petita distinció entre gust personal i criteri editorial. Això també ho vaig aprendre amb l’Herralde. Llibres que t’agraden moltíssim i no publicaràs mai i altres que t’agraden però no t’entusiasmen i els publiques. Crec que el secret és que el que publiquis t’ho has de creure en un 90%. Potser publiques amb més convicció un autor que un altre, però has de creure en tots.
Hi ha encerts que s’han anat consolidant, com el disseny de les portades...
Hi ha una mena de marca que és conceptual i una altra que és física. I la física la vam encarregar a l’estudi de disseny Duró Studio, que són superbons.
El nom de L’Altra d’on surt?
Primer d’una conya. El Jordi Puntí em va comentar que el Ventura Pons sempre mirava de posar a les seves pel·lícules títols que comencessin amb A per sortir el primer a la cartellera. Em va fer gràcia. Després, perquè volia un terme català però neutre, modern però no frívol... I també, com a broma interna, perquè jo venia de treballar a Grup 62, que és la senyora formal, i estava fundant L’Altra, que era com l’amant, més petita i més discreta.
Tot plegat ha fet que hi hagi autors que han picat a la seva porta atrets per les lectures que han fet de llibres de L’Altra. És una mena de regeneració espontània del catàleg, no?
Amb els originals, ja des del principi, preferia centrar-me en noves veus, a banda del Toni Sala, que va ser el primer que vaig publicar, i d’alguns altres de posteriors, com l’Ada Castells i l’Eduard Márquez. La meva ambició, però, és descobrir veus noves o joves o que estan fent-se, no tant publicar autors consolidats.
Veient el catàleg i les últimes guanyadores del premi Documenta, fa l’efecte que ho està aconseguint...
Sí. Estic especialment contenta del catàleg d’autors catalans, perquè ens va costar una mica. Gràcies al premi Documenta hem pogut publicar gent molt bona, però fora d’això costava. Amb els anys, però, hi ha més gent que ens pica a la porta, com deies. Ara miro els darrers dos anys i m’adono que hem publicat autors catalans de primer nivell, alguns joves, altres no tant, i em fa sentir molt contenta, perquè crec que és la part més difícil d’editar llibres.
Per tant, la satisfà més descobrir un nou talent que aconseguir publicar un de consolidat que li agradi molt, com ara Vivian Gornick...?
Home, ara em poses un exemple complicat... [Riu] Per mi, publicar la Vivian Gornick i la Lucia Berlin van ser dos moments editorials molt intensos. La lectura, la feina d’edició i les promocions. I després l’èxit que van tenir. A més, amb la Vivian, com que va venir a Barcelona i vam poder xerrar, vam tenir una connexió molt forta. No tenim vides paral·leles, en absolut, però sí una manera de pensar molt similar. Però bé, excepte en aquests dos casos –i alguns més–, la veritat és que prefereixo descobrir i publicar autors nous.
Reben molts originals?
Ho hem tallat, però en rebíem molts, sí. I ho hem fet perquè prefereixo quedar malament d’entrada dient que no acceptem originals que acceptar-los i no poder-los llegir com toca i respondre com cal.
Actualment, quanta gent treballa a l’editorial?
Vanessa Moreno, Marina Llompart i Adriana Plujà. Tres fem jornada completa i una mitja jornada. I la meva idea és no créixer més.
Deixant de banda l’agermanament amb els editors de Males Herbes en el projecte Les Altres Herbes, L’Altra té tres línies: narrativa, assaig i juvenil. Com reparteixen les publicacions?
De narrativa publiquem catorze o quinze títols l’any i de juvenil, quatre o cinc. D’assaig, un o dos, perquè publiquem assajos sobre escriure o llegir, bàsicament. Tot just ara hem publicat Tradició i creació i altres notes sobre literatura, de Toni Sala.
Arribem al moment de treure pit... Digui’m els títols dels quals se sent més orgullosa.
Els dos primers títols per mi són importants perquè van ser una declaració d’intencions: Els nois, de Toni Sala, i L’última nit, de James Salter. Amb el Toni ens havíem conegut i teníem, i tenim, molt bona relació. I el Salter ja m’agradava molt i tenia com una espineta clavada perquè l’havia editat però no publicat. També Manual per dones de fer feines, de Lucia Berlin, per molt motius, alguns d’íntims, com passa amb els títols de Vivian Gornick. I n’afegiré un altre –tot i que en diria molts més!–: Els homes i els dies, de David Vilaseca, perquè va ser un autor que per mi va ser importantíssim i el seu dietari és meravellós.
Té nous reptes, de cara al futur immediat? O ja n’hi ha prou mantenint el nivell?
No vull canviar gaire. Aquesta idea del creixement empresarial, tan capitalista, no m’interessa. Pot ser que se’ns acudeixi alguna novetat, parlant al despatx, que és com vam decidir fer una línia juvenil, però de moment no hi haurà canvis. La feina d’editor són 24 hores al dia, set dies a la setmana, 365 dies l’any, però si et pots evitar, en la mesura que sigui possible, els excessos de feina i acabar estressada, molt millor.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Ester Boquera Diago
Directora de ‘Les publicacions de la Generalitat de Catalunya, 1931-1939

“La Generalitat republicana va editar quasi 90 títols a l’any”

Banyoles
art / música

Més de 40 artistes de diferents disciplines, al Wart Project 24

sant jordi desvalls
música

Joanjo Bosk reprèn la línia poètica amb ‘Cançó de repòs’, de Leveroni

figueres
Cultura

Margot Benacerraf, figura històrica del cinema veneçolà

música

El grup tarragoní Stromboli Jazz Band, en un festival de ‘dixieland’ a Portugal

tarragona
Cultura

La Patum Infantil omple de balls i salts la plaça de Sant Pere

Berga

L’Escola de Teatre La Diana estrena ‘Un Dios salvaje’ a El Canal

Salt
música

Salvador Sobral clourà la 20a edició de l’(a)phònica amb un concert gratuït

banyoles
MÚSICA

Beth Gibbons, bellesa i dolor al Primavera Sound

BARCELONA