A través dels segles

La 17a temporada Ibercamera a Girona va tenir continuïtat diumenge passat, a la Sala de Cambra de l’Auditori, amb un concert del Quartet Gerhard que va clarament anar in crescendo, davant d’un públic prou nombrós i predisposat a gaudir de les eclèctiques propostes musicals, que en aquest cas incloïen música dels segles XVIII, XIX i XX, també amb diferents provinences geogràfiques.

El polièdric programa es va encetar amb les Quatre fugues simples (àlies Contrapunctus I-IV) de la cèlebre i referencial L’art de la fuga de Bach, desenrotllades al llarg de 20 minuts en una interpretació correctíssima, però que va sonar un pèl cautelosa i reverencial. Afortunadament, els quatre instrumentistes es van alliberar promptament, en l’expedit vol del segle XVIII al XX, aterrant en el Quartet en do major, datat de 1948, de Manuel Blancafort: una obra meritòria, sobretot el tercer moviment, la evocativa i apaivagadora Cançó d’Isabel, amb certs aires avantguardistes a l’estil de Leoš Janácek. La resta de l’edifici regalimava alguns tocs de saló impressionista, però tendia més al neoclàssic, amb primaverals melodies de reüll folklorista. I l’entrega dels Gerhard va lluir molt més esperit, albir i albedo. Serveix també com una oportunitat per reclamar més temps d’antena al repertori concertístic català, sovint obliterat de les programacions, a vegades massa previsibles, dels auditoris nacionals.

La cúspide de la vesprada, en tot cas, estava reservada per la segona part, amb el Quartet en re major (Op. 11, de 1871) de Txaikovski, el qual els quatre joves cordofonistes van despatxar amb una interpretació brillant i commovedora, votiva i volitiva, d’aquesta partitura que desprèn un romanticisme quintaessencial: una música reflexiva i melancòlica, però no derrotista, ans esperançadora, àvida d’una vida que cobra sentit i plenitud a l’abraçar tota mena d’intensitats emocionals. El segon i el quart moviments són especialment corprenedors, articulant ràfegues d’un lirisme fluid i ornat, apte per les floritures i palpitacions de l’època de Temps de Flors.

La platea va posar en marxa un potent aplaudiment, amb el quartet sentint-se obligat a una propina, triant –armamentísticament– la burlesca, irònica, carismàtica i visionària Polka de Xostakòvitx, adaptada del seu ballet L’edat de l’or (1932), en què un equip de futbol soviètic encapçala una estrafolària revolta anti-burgesa. “Una obra que es reporta a la política amb sarcasme”, conforme va explicar el violinista Lluís Castán Cochs, remarcant amb agudesa la jornada electoral al Parlament de Catalunya.

La tria també era adequada per un altre motiu: Si Txaikovski és (probablement) el compositor més complet de finals del segle XIX, el seu conterrani de Sant Petersburg és (defensablement) el més íntegre i integral de mitjans del XX: dos ingents pregoners del gran imperi cultural rus, diametralment oposat als horrors de la purgació política que sacsegen diacrònicament el gegant bicontinental.

La temporada Ibercamera es clourà el 26 d’aquest mes, amb el desitjat concert de l’Orquestra Nacional de França, que ens desvetllarà un recorregut per la música del país veí, pontificat per l’ineluctable Bolero de Maurice Ravel.