“Els actors i directors cuidem l’estat d’ànim de la gent”

Thomas Lilti: No, no hi estic completament d’acord. Crec que l’escola francesa es troba en dificultats i sobretot els professors es troben en dificultats. Per contra, voluntàriament he escollit l’opció, i això és el que dona aquesta percepció al film, que tampoc està tan malament, i que és difícil, però encara hi ha homes i dones que ensenyen i que estan motivats pel que fan, encara tenen fe en el seu ofici i tenen un sentit del compromís que fa que afrontin la seva feina tan bé com poden, en condicions molt difícils. He optat per triar un col·legi que veiem poc a la televisió, als mitjans, perquè no és un col·legi complicat. Hi ha molts col·legis on no passen drames a tota hora, però veiem que és un ofici molt difícil, fins i tot quan som en un col·legi ordinari, i està molt mal considerat a França.

François Cluzet: Crec que Thomas ho ha expressat molt bé. És un director que es documenta molt i que ha vist i escrit moltes coses sobre l’educació nacional, sobre els col·legis, sobre la situació a França. Efectivament, a França hi ha hagut grans problemes en un, en dos, en tres col·legis, però la realitat, crec, s’assembla més al que ha dit Thomas, és a dir, que ha volgut retratar un centre com el 95% o el 98% dels que hi ha a França.

F.C.: Sí, jo sempre dic que nosaltres, els actors, vivim del desig dels directors. Quan els directors ens confien un personatge, això ja és en si mateix una prova d’admiració. Ells ens fan valdre, proposant-nos treballar amb ells, perquè saben molt bé que una bona part del seu film depèn de la qualitat de la interpretació. Però quan ens proposen una segona vegada, doncs això sí que ja és una prova, ja pots estar segur que ha anat prou bé la primera vegada. I això té dos avantatges. En primer lloc, com a actor surts amb confiança, i després, pel que fa al director, pot ser més exigent amb nosaltres. Donant-te aquesta prova d’amistat o de consideració, poden demanar-te molt.

T.L.: Quan vaig proposar a François treballar en Un metge al camp i ell ho va acceptar, em va semblar una sort increïble. Va dir que sí quan la meva pel·lícula Hipòcrates encara no s’havia estrenat als cinemes, no sabia que tindria l’èxit que va tenir. Va confiar en el film a partir del guió i de la trobada que vam fer prenent un cafè. Llavors jo vaig veure això com una gran prova de confiança, un reconeixement. Després ens vam entendre molt bé al plató i vam poder fer el film que ens agradava a ell i a mi. La pel·lícula va ser un èxit, també, i això ha reforçat la nostra aliança. L’èxit tendeix a donar alegria a una relació. Després d’Un metge al camp, esperava poder rodar més amb François. S’havia de trobar el bon moment, el paper adequat, i que ens quadrés. I quan vaig escriure el guió de Los buenos profesores, vaig escriure pensant en François per a aquest paper. I l’hi vaig proposar espontàniament. Volia ajuntar François i Vincent Lacoste al mateix film. Vaig suposar que s’entendrien bé. Crec que és exactament el que va passar. Perquè a l’inici em semblava que hi havia una familiaritat entre ells, tot que no es coneixien, com si es passessin el testimoni entre dues generacions d’actors. Però potser el jove François Cluzet de 25 o 30 anys que jo no vaig conèixer no era gaire diferent del Vincent Lacoste que jo conec.

T.L.: Per mi sí, és el que dona sentit al meu treball. A partir del moment que els meus protagonistes són metges i infermers o, en aquesta pel·lícula, professors, penso que són herois i els tracto com a tals. Herois del que és quotidià, invisibles, però evidentment són herois. I en els meus films, François, Vincent i tots els altres actors són herois. No crec que la major part de la gent sigui capaç de fer el que fan ells, són treballs d’una gran exigència.

F.C.: Sí, evidentment, perquè els metges et cuiden, et permeten seguir vivint. Aleshores, són, evidentment, els més importants. Ara, nosaltres, els actors i directors, cuidem l’estat d’ànim de la gent. També és important, fer canviar l’estat d’ànim de les persones durant una hora i mitja. Nosaltres vam creure que no servia de res fins que els espectadors ens van dir que no era cert, que servia d’alguna cosa. Jo admiro molt els metges, i em sento molt a prop d’alguns. L’altre dia, dues persones em van dir que un film que jo havia fet els havia pràcticament salvat la vida. Jo penso que els veritables herois d’avui en dia, a part dels metges, són la gent que treballa desinteressadament, els voluntaris. Els dos metges que tinc al sud de França no em fan pagar. No aconsegueixo que em cobrin. I després penso que no em fa pagar ningú perquè tinc 70 anys, estic a l’edat de jubilar-me, continuo fent aquest treball per plaer.

T.L.: Sí, és cert, això és el que volia intentar explicar sobre els homes i dones que encara creuen en aquesta professió avui a França. La professió està molt desprestigiada, devaluada, i es qüestiona molt el professorat. Al meu entendre, ens passem el temps criticant aquesta professió tot i que no la coneixem. Així que només intentaré fer una pel·lícula de ficció i per això crec que es pot utilitzar la ficció. Em vaig proposar explicar aquests professors a través d’uns quants personatges que expressin que aquests homes i dones encara hi creuen. Perquè mostrar els professors que ja no hi creuen, no m’interessa. Per aquest motiu, al meu film hi ha aquesta solidaritat entre ells. Retrato un grup de gent que s’entén bé, que s’ajuda i fan les coses junts. I això, malauradament, és rar. Però jo crec que és una de les solucions i jo crec que s’ha d’intentar trobar la manera perquè els professors puguin estar més units i ser més solidaris i fraternals.

F.C.: Jo he tingut el sentiment de fer aquest treball per vocació, però és sobretot perquè tenia 10 anys quan vaig decidir de fer-ho. I penso que a aquesta edat, si tenim un somni, aleshores és una vocació. Però sobretot jo crec que he tingut la sort de comprendre que, i ho dic sense pretensions, jo vaig néixer per ser intèrpret. En tot cas, crec que és millor ser intèrpret per vocació que fer-ho per altres raons. És un treball molt difícil. Moltes relacions no són com les que tinc amb Thomas o amb els actors d’aquest film. Cal tenir un caràcter fort, perquè hi ha molts obstacles. Així que, si no ho fas per vocació, potser et pots desanimar molt ràpidament. Jo tinc fills i vull que facin allò per a què estan fets. I, sobretot, que trobin per a què estan fets, que potser és el més complicat.