Antoni Llena (1942), pioner de l’art pobre a Catalunya als anys seixanta, va fer les seves primeres pintures amb pólvores de talc i materials efímers. També va fer pintures vives, amb suor i semen. Va ser autor d’escultures diminutes que portava a la mà, que queien, es deterioraven i es convertien en pelleringues, peces que podien desaparèixer, arrugar-se o transformar-se. Un antítesi de l’art comercial.

Arran de l’estima i mestratge que va sentir per Antoni Tàpies (1924-2012), de les visites que li feia durant els estius a l’estudi a Campins, a la falda del Montseny, Antoni Llena va escriure les emocions que li generaven les noves obres que havia fet el mestre. Durant deu anys, durant deu estius, des del 2002 al 2011, va anar seguint el seu traç acalat, ondulat. Cada estiu, la Teresa, la dona d’en Tàpies, li trucava per invitar-lo. “Les obres d’enguany són, en relació amb les de l’any passat, més boiroses –que no vol dir pas més tranquil·les” (2002). Al recull, s’hi afegit una sèrie d’articles, molt pedagògics i sintètics. El tribut, l’homenatge, la transparència, la humilitat, no és un fet gaire habitual entre artistes i escriptors. La part literària i fonda del llibre ja queda patent en l’inici, quan Llena cita Fernando Pessoa per afinar-lo i després, al final, per afirmar-lo.

Llena ens parla de l’obra tapiana de moltes maneres: “ferida difosa”, “color esfumat”, “gest negat”, “coloració terrosa”, “lletosa”. Ens vol transmetre la seva experiència, els seus impactes davant un llenç. “La Foscor d’en Tàpies ha encès, per simpatia, la meva foscor.” Es portaven dinou anys. Una encesa.

Llena ens parla de la inauguració de la Fundació Antoni Tàpies (1990), del que va suposar la instal·lació de l’escultura de filferro Núvol i cadira, situada en l’antic edifici de l’editorial Simó del carrer d’Aragó. Analitza la sacralitat de l’art i de les critiques que va rebre Tàpies en aquell moment. Antoni Gaudí també va rebre crítiques ferotges i Jaume Plensa també les ha tingut en els darrers temps. Així estem i així ens queixem (en el país dels miralls cremats). Antoni Llena, per sort, ens parla de les seves emocions, de la seva visió viscuda. Ens diu que sempre ha intentat llegir Tàpies sense intermediaris, ja que s’han escrit nombrosos llibres, monografies i assaigs.

És un llibre fet de literatura real, de transmissions, de fondes reflexions. Antoni Llena, de ben jove, va descobrir Tàpies a la sala Gaspar (1964), com si rebés un cop de puny, una topada. “Si ell s’ha basquejat a fer una obra immortal, jo no he desistit de fer-ne una d’efímera.” I ho corrobora: “Per dir exactament unes mateixes coses.” Considera que les obres d’art s’han de contemplar de lluny i que no s’han d’enquadrar en moviments. “És impossible d’imaginar l’obra d’en Tàpies sense pensar en la natura”, una pintura “feta de secrets que es neguen a sortir a la llum”.

Llena ens parla de Borges, Heidegger, Wallace Stevens, Sandro Penna, Milosz i Adam Zagajewski, per tal de corroborar el significat de l’art. Ho fa amb una escriptura viva, il·lustrativa. Descriu les obres amb un extraordinari sentit, les que més capten la seva atenció. Ens parla del seu plaer que sent, immens, quan veu les noves creacions tapianes, de l’art viu, argilós, calcari, meditatiu. La memòria de Llena, aleshores, emergeix, recupera records d’alguns quadres que no l’havien enlluernat, en aquells moments, i els torna a valorar amb els nous quadres. Una meravella.

Durant els anys que el va visitar, Tàpies acostumava a crear uns cinquanta o seixanta quadres per any. “En les últimes pintures hi he trobat, sortosament, les mateixes poques paraules de sempre, les que li fan, encara, l’obra incandescent.” Llena escriu poesia quan descriu els quadres tapians. Ens demostra la relació tan forta i tan sonora que hi ha entre la pintura i l’escriptura. La descripció que fa de Muntanya blanca (2004) és excepcional: “muntanyes sinuoses com els rius; que són aire, que són núvol, que són cel, que son somni.” Ens relata així, amb llum de terra, els quadres que destacava. “Cada gran artista que desapareix deixa damunt la taula una copa buida, una copa que uns altres artistes han de tornar a omplir.” Cent any de Tàpies i cent any de l’editorial Barcino. Un sumari de constel·lacions.