“Quan l’èxit no neix del talent, és efímer i buit”

Sí, crec que hi ha un vehicle que és dinàmic, que viu de la voràgine de la festa, però el que ens interessava a la Marta Libertad i a mi quan vam escriure el guió era parlar de temes que ens resultaven molt propers: aquest neguit, aquesta recerca de l’èxit per l’èxit, aquesta idea que hi ha un lloc de llibertat quan t’envoltes de la teva gent, la idea de la família escollida, el paradís perdut, ser un líder d’aquesta família... Però també volíem parlar de l’enlluernament, de la possibilitat d’obtenir un èxit musical que no havies cercat mai a la teva vida, i com això fa que perdis el paradís que havies trobat. I després hi ha la qüestió de qui és el pare de la criatura, de Locomía, si el líder d’aquesta família o el pare del fet musical. La pel·lícula és una excusa per parlar de tots aquests temes.

Exactament. I en la mateixa línia que els Locomía, que ni tenien aptituds musicals, ni les buscaven. Tot i això, van acceptar fer un grup. Quan l’èxit no està fonamentat en un esperit de recerca personal, quan no neix d’un talent, al qual has de donar llibertat, és bastant efímer i bastant buit.

Sí, completament, i per això em resultava molt pròxim. De vegades veus que se t’apropen certs productes, ho dic així, certes possibilitats de rodar, però de vegades estàs negant la teva personalitat quan filmant i et preguntes: “Per què estic fent això, pels calés?” I això ara que vivim en un moment de moltíssima producció, crec que és molt actual.

Aquest projecte neix quan, fa quatre anys, a la Marta Libertad i a mi ens arriba a través d’una amiga un article que parla de Locomía. El record que en teníem nosaltres és que era aquella cosa hortera, a mig camí entre la genialitat i potser l’humor, però ens sorprenia molt seriosament. Ens al·lucina el nivell anecdotari que hi ha al darrere d’aquella història i el fet que hi havia dos personatges molt egocèntrics però molt complexos i molt carismàtics que estaven en lluita per la paternitat del grup. Aquest va ser el motor de la història, vam pensar que aquí hi havia una pel·lícula, que a més parla més d’un fet per a nosaltres nostàlgic, aquell final dels 80, començaments dels 90.

Sí, és la primera dècada d’internalització de la cultura de clubs, d’aquella Eivissa que és la d’avui, que va néixer de Ku i d’altres dues discoteques, i de la música techno que havia començat deu anys abans. Jo he conegut Eivissa molt després, 20 anys més tard.

No crec que les drogues es puguin deslligar de l’alcohol, i l’alcohol no es pot deslligar de la festa i de l’excés. Hi havia una necessitat de fer que les festes duressin el màxim possible. I en aquest cas, les drogues eren cabdals perquè la festa no durés cinc hores, sinó tres dies.

Els hem entrevistat, hem estat a prop d’ells, però va arribar un moment en què, gràcies a la productora, vam poder tenir aquest territori de llibertat per fer una pel·lícula que és irreverent cap als personatges. És una comèdia que de vegades es mira per sobre l’espatlla els personatges i d’altres vegades hi ha una mena de mitificació de la seva humanitat. Però sí, han compartit el seu testimoni i va arribar un moment en què vam decidir que no podíem estar sota el seu control, per dir-ho així.

Hi ha un tema soterrat que és el tema del control, de quan vols descontrolar la teva vida i quan vols controlar-la. D’alguna manera, els Locomía van arribar d’una manera molt intuïtiva a entendre que la seva llibertat estava en descontrolar-se. Però quan vols fer un èxit musical has de portar un gran control, has de seguir unes regles, i el que visibilitzes de tu és molt important. En aquell cas, el Xavi Font era un exemple de descontrol, i José Luis Gil, el personatge desenvolupat per l’Alberto Ammann, expressa l’excés de control també, una persona garratibada, que no deixa mai veure els seus sentiments. Aquesta lluita de maneres d’entendre la vida és un dels temes principals de la pel·lícula.

Crec que l’èxit és molt complex, encara que tinguis talent. Quan no en tens, o no buscaves aquest reconeixement artístic, és encara pitjor. Crec que la pel·lícula expressa com hi ha un tipus d’èxit per l’èxit que no arriba massa lluny.

Exacte. No tinc clar si ja és així o no, però hi ha un desig que ho sigui. Tant de bo que en el futur sigui una realitat. Encara no conec cap estrella del futbol que hagi sortit de l’armari. Potser és que no n’hi ha. He fet classes a l’Escac durant 20 anys i és molt diferent com eren les nostres generacions de la generació actual. La no negació, l’ànsia de llibertat, el no posar etiquetes... Ha canviat moltíssim això.