Maria Schneider tenia raó

Projectada fora de concurs en el festival de Canes, Maria (Schneider) aborda la vida esquinçada de la protagonista de L’últim tango a París (1972). La directora Jessica Palaud, amb la forta implicació de l’actriu Annamaria Vartolomei, reconstrueix moments del rodatge de la cèlebre pel·lícula de Bernardo Bertolucci, tan escandalosa a l’època, fins a arribar a l’escena de “la mantega” en què Marlon Brando simula la sodomització de Jeanne, nom del personatge que encarna Schneider: per trobar una reacció de “veritat” a una relació sexual forçada, no li van dir res a l’actriu, que aleshores només tenia dinou anys i cap experiència prèvia al cinema. Ella va sentir-se certament forçada, enganyada, traïda, abusada. Ho va dir i la van fer callar. Ho va seguir dient i no li van fer cas. “L’últim tango” va impactar. Però, mentre se celebrava la direcció de Bertolucci i la interpretació de Brando, Maria Schneider va ser víctima d’una condemna moral. El desenvolupament dramàtic del film de Palaud potser ho simplifica massa: com si el maltracte rebut durant el rodatge de L’últim tango a París i la pressió mediàtica i social aboquessin l’actriu a l’heroïna i així a l’autodestrucció. Tanmateix, el film recull algunes declaracions de Schneider (a la qual s’exigia en cada pel·lícula que es despullés) que ressonen en el present: bona part del cinema està fet per homes i s’hi exhibeix el cos de les dones. Cert que, amb el temps, moltes dones han accedit a la direcció cinematogràfica, però a les pantalles de Canes s’evidència com els cossos femenins segueixen sent filmats com un objecte. Fins en el cas d’una cineasta, Coralie Fargeat, que ho pretén denunciar amb el seu film sensacionalista La substància. Aquesta explotació corporal es manifesta d’una manera escandalosa a Parthenope, la nova pel·lícula de Paolo Sorrentino, que es recrea en el cos de la jove actriu Luisa Ranieri en una nova exploració del director napolità en el no-res camuflada amb cites d’escriptors (i fins la presència com a personatge de John Cheever encarnat per Gary Oldman) i amb laments sobre la desesperació de la joventut. Una altra cosa que s’hi detecta és com la marca Yves Saint Laurent, amb el seu actual director creatiu Anthony Vaccarelo, ha desembarcat en el món del cinema. Després d’Emilia Pérez, de Jacques Audiard, i The Schrouds, de David Croneneberg, aquest és el tercer film presentat a Canes amb participació en la producció de Yves Saint Laurent. I això es nota: hi ha molts de moments en què sembla un anunci publicitari de moda.

Una altra pel·lícula que exhibeix sense miraments el cos d’una dona, en escenes sexuals que fan venir ganes de cremar la pantalla, és Anora, amb la qual el nord-americà Sean Baker, director de Tangerine i The Florida Project, realitza una suposada comèdia sobre una stripper (Mikey Madison) que creu trobar el seu príncep blau en un jove rus, fill d’un traficant d’armes, que deu ser un dels personatges més menyspreables de la història del cinema. A aquesta cronista li consta que aquest film ple de crits ha provocat moltes rialles, cosa que li causa perplexitat.