Elogi dels franctiradors de la cultura

Diu el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans que un franctirador és un (1) combatent que no pertany a cap exèrcit regular i (2) una persona que actua individualment, sense disciplina de partit o de corporació. Qualsevol de les dues accepcions ens serveixen per definir metafòricament aquelles persones o col·lectius que gràcies al seu talent, a la seva perseverança i –a vegades tossuderia– aconsegueixen tirar endavant projectes culturals la viabilitat dels quals desmenteix tota la lògica de mercat a la que estem sotmesos i tots els inconvenients i traves burocràtiques de diferent ordre que ens podem imaginar. Són, en aquest sentit, autèntics motors al servei de la cultura: capaços d’imaginar projectes, de conciliar voluntats, de desbrossar camins, d’establir complicitats i d’entusiasmar companys d’aventura. Però sobretot són gent a qui no espanta la feina, gent constant, gent que no espera res més a canvi que la seva pròpia satisfacció de veure la feina ben feta i d’anar posant fites en aquest camí costerut i sovint perdedor que és la cultura catalana. L’ambició i l’estima per la cultura del país són el seu estímul, no pas el reconeixement o les catifes vermelles sovint massa limitades a un reduït ecosistema d’star system cultural barceloní.

En una societat hi ha molta gent que treballa –i bé– per la cultura. A la societat catalana, també. Alguns ho fan des dels diferents nivells de governs, altres aixoplugats en grans equipaments, altres des de les universitats o les grans empreses. Però molts, la majoria, ho fan des del seu esforç personal, en hores, en diners. Des de la soledat dels autònoms, les microempreses o les associacions. Hi ha franctiradors de la cultura d’abast local –quants elements patrimonials s’haurien malmès si no hagués estat per l’entusiasme de l’erudit local corresponent o del grup d’estudis del municipi!– o d’abast nacional o sectorial; franctiradors que creen, franctiradors que estudien, franctiradors que financen. Tots són necessaris. I és gràcies a tots ells que l’edifici cultural català ha aguantat històricament tots els embats que venint del nord o del sud han intentat enderrocar-lo. Per què una cultura que no té un estat darrere, només és capaç de sobreviure i de projectar-se al món si hi ha una comunió entre aquells que –cadascú des del seu paper– són capaços d’imaginar i de fer. Si ens hi fixem, per exemple, en el camp de l’arquitectura, cap dels edificis més emblemàtics i –ai las!– visitats de la ciutat de Barcelona s’ha finançat –a diferència d’altres capitals del món– amb diners públics: des del Palau de la Música fins a l’Hospital de Sant Pau passant per la Sagrada Família o La Pedrera. Tots ells són fruit del geni creador d’uns arquitectes, de la destresa dels artesans i de l’encàrrec d’aquells que els finançaren. Si la societat no hagués arriscat, s’hagués inhibit de les seva responsabilitat, si no hi hagués hagut ningú capaç d’imaginar, capaç de remoure inèrcies i emprendre un camí diferent, avui seríem més pobres culturalment parlant.

Com deia, la cultura catalana ha tingut franctiradors que, com fites en el camí, ens han permès recorre’l fins al punt on som ara. Franctiradors gegants com Joan Coromines o Pompeu Fabra o Pau Casals, per exemple. O Francesc Cambó o Lluís Carulla o Max Cahner, per citar-ne només alguns, l’obra dels quals ha depassat la seva existència i que són ben coneguts per tots. Però també són franctiradors culturals no els grans noms que tenen carrers i places, sinó aquells que avui, malgrat tots els malgrats no es rendeixen i segueixen creant, estudiant o difonent i promovent la cultura catalana. N’hi ha centenars. Penso, per exemple, en l’Albert Naudin i en Bernat Gasull director i guionista de la pel·lícula Canigó 1883 i tots aquells directors i productors audiovisuals que fan del català la seva llengua de creació, en la Meritxell-Anfitrite Àlvarez, ànima de la llibreria Natura Llibres d’Alins a la Vall Ferrera i en tots els llibreters que, dia rere dia, obren la persiana del seu establiment, o en Jesús Argentó Raset, editor d’Stroligut, revista de literatura catalana i tots els prescriptors i crítics literaris, o en el Ricard Bru, professor universitari que té tot l’art català i japonès al cap, o en tots aquells que fan esforços de divulgació de la cultura a les xarxes socials com el compte d’història medieval de @PolJunyentM o el d’arquitectura @efemarq de Jan Xalmet o el del caçador de gravats rupestres @CasamajorJordi. O els voluntaris de les parelles lingüístiques. O els músics que fan de directors de corals quan surten de les seves feines o totes les companyies de teatre amateur o colles de cultura popular o tants i tants altres que mantenen viva, des de la discreció i la quotidianitat la cultura del país.

S’explica que l’explorador polar Sir Ernest Shackleton per reclutar homes per a l’expedició de l’Endurance va publicar un anunci al diari que deia: “Es busquen homes: Per viatge perillós. Sou baix, fred intens, llargs mesos de foscor completa, perill constant, retorn segur dubtós. Honor i reconeixement en cas d’èxit.” L’anunci, que mai no es va publicar i per tant no va existir realment, ha passat a la història com a síntesi de la voluntat d’aventura de l’època daurada de l’exploració. La cultura catalana necessita també gent despresa, ambiciosa, incansable, exigent i valenta. Gent que es mogui per la passió, que es llenci a explorar terrenys desconeguts, que articuli neguits i desvetlli consciències. I, no ho dubteu, l’època daurada de la cultura catalana, tornarà.

Ara, que hem vist els límits de la política institucional, que sabem que la cultura catalana està a la intempèrie, que la llengua no la salvaran només les administracions, que el patrimoni tangible i intangible està sotmès a la voracitat del capital o de la incultura, de la ignorància, l’incivisme o la desídia, que la precarietat vital dels creadors els allunya de la seva potència creativa i que la inèrcia del mercat, si pot, ens condemnarà a la residualització, la cultura catalana necessita, més que mai, franctiradors. A cada carrer, a cada poble, a cada cruïlla de camins, a tot arreu. El nostre rearmament com a nació ha de ser cultural. I que ningú no oblidi que una munió de franctiradors culturals organitzats, és un exèrcit regular.