MEMÒRIA AUDIOVISUAL
El valor documental de les pel·lícules familiars
Els colors dels anoracs d’un blau ceruli, el vermell endimoniat i un groc vainilla i la gorra de llana negrs on hi ha estampada una bandera catalana destaquen del blanc nevat a Palau-sacosta. És l’any 1986 i la família Mellado Bosch apilona tofes de neu fent el que sempre es fa quan ha nevat: un ninot de neu. La càmera Súper8 del pare, Joan Mellado, es fixa en el paisatge habitual, amb el campanar de l’església de Sant Miquel al fons, d’un color diferent. També es dedica a recórrer, amb una panoràmica molt ràpida, els blocs de pisos; com si l’escena filmada no fos a la Girona perifèrica de mitjans dels anys vuitanta, sinó en un carrer d’una ciutat de províncies de la Unió Soviètica. El cartell “Benvinguts al Mas de la Creu” deixa molt clar on som. La càmera també s’atura uns segons en la mare, Núria Bosch, vestida amb un anorac blanc i una càmera de fotos penjada al coll. La imatge més bucòlica és la del final de la gravació, de poc més de tres minuts: les vistes del castell del palau castell de Sacosta. Davant d’aquesta estampa blanca, tots els nens juguen a llançar-se boles de neu.
És una memòria feliç. La neu ha alterat la quotidianitat i Joan Mellado Campmajor ha volgut perpetuar el record amb la seva càmera Súper8 abans que es desfaci, com la neu amb l’esclat del sol de l’endemà. No és només la nevada; també ha volgut enregistrar les festes d’aniversari, les revetlles de Sant Joan al voltant d’una foguera, a la masia familiar de Sant Martí Sapresa, a la Selva, un dia al minigolf, una excursió a Banyuls de la Marenda, el viatge que fan a París el 1989, el tió de Nadal, quan la filla, la Carme, fa la primera comunió i la jura de bandera, a Talarn, del fill, en Carles. És la història d’una família encapsulada en 80 títols procedents de 4 bobines de 8 mm i 12 bobines de Super 8, entre els anys 1977 i 1989 i que es poden consultar al web del Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions (SGDAP).
El pas del temps feliç
Quin valor tenen les memòries felices familiars i particulars? Segons assenyala Pau Saavedra, tècnic d’arxius audiovisuals del CRDI, “els records són el nostres passat, però també el llegat que deixarem als nostres descendents”. Saavedra apunta que les filmacions ajuden a visualitzar el pas del temps en un entorn geogràfic i social: “Són un testimoni immillorable per conèixer com era la vida de les famílies en una època determinada.”
Recorda, però, que el que veiem no és la realitat sencera. Sempre es somriu davant la càmera i no s’acostumen a immortalitzar les contrarietats de la vida. “El que mostren aquestes pel·lícules no és la realitat, sinó una recreació fictícia de la vida familiar construïda a partir d’elements reals”, hi afegeix Saavedra. Un altre tret destacable és la presència d’indrets habitualment poc filmats.
Quant als aspectes tècnics, no sol haver-hi un guió ni un discurs, sinó que l’objectiu de la càmera es deixa emportar per l’atenció espontània d’aquell que mira. La creació es restringeix a l’enquadrament i la composició dels plans. No sol haver-hi muntatge i la majoria no estan sonoritzades.
El fons de Joan Mellado Campmajor s’afegeix a les 700 pel·lícules familiars que es conserven a l’Arxiu de Girona. La més antiga és del 17 de maig del 1926, té el títol de Borrassà i pertany al fons Josep Pérez Tolsanas. D’aquest fons destaquen les primeres colònies de vacances a les platges de Llançà.
Les nevades més importants del segle XX a les comarques gironines han quedat documentades en les pel·lícules de Francesc Solà Camps, Jordi Bosch Mollera, Josep Maria Terés Grau i Joan Mellado Campmajor. També hi ha filmacions de Diumenge de Rams i del Corpus dels fons Francesc Solà Camps, Antoni Varés Martinell i Jaume Curbet Boj.
El cinema familiar contribueix a la recerca en història, sociologia i antropologia.
