Condemnat fa unes setmanes a cinc anys de presó i a fuetades per un tribunal que va considerar que el seu cinema atempta contra el règim iranià, Mohammad Rasulof ha pogut fugir del país i ha arribat a Canes per presentar-hi La llavor de la figuera sagrada, que, certament, és una bufetada a una dictadura islàmica lligada a la repressió de les dones. Només d’entrar a l’Auditori Lumière, el cineasta iranià va rebre una ovació. Un avís. Acabada la projecció, els aplaudiments van fer-se llargs i intensos per un film que juga de manera extrema amb el desenvolupament dramàtic amb què, a través d’una família, representa una revolta contra el sistema autoritari i patriarcal encarnat en un jutge que s’enfronta a les seves dues filles i, al final, a l’esposa submisa.

Amb el rerefons de les protestes originades en la mort de Masha Amini, durant un interrogatori policial el setembre del 2022, Rasulof es concentra en aquesta família i, amb tanta mala traça narrativa com efectivitat, va carregant les tintes a partir de la desaparició de la pistola del pare: un símbol fàl·lic per destruir. Es pot ser solidari amb Rasulof i compartir la seva visió crítica, però poden discutir-se les formes sensacionalistes (presents en diverses pel·lícules a concurs en aquesta edició del festival) amb què busca l’adhesió del públic. El de Canes s’hi ha rendit i, de fet, tot apunta a que La llavor de la figuera sagrada figuri en el palmarès que s’anunciarà avui.

D’altra banda, després de l’extraordinari documental A Night of Knowing Nothing, que, presentat fa tres anys a Canes dins de la Quinzena dels Cineastes, mostra una relació d’amor impossible pel fet que els enamorats pertanyen a castes diferents, la cineasta hindú Payal Kapadia ha dut a competició una pel·lícula sensible i socialment compromesa, tan pròxima al somni com arrelada a la realitat: All we imagine as light, protagonitzada per dones que volen ser independents, però que també es confronten amb una tradició que segueix imposant-les uns determinats rols de gènere. Tanmateix, hi ha la solidaritat entre elles, el suport mutu amb el qual Kapada vol afirmar l’esperança en un món que pot ser desesperant: com suggereix el títol, la imaginació pot ser lluminosa. Part del film transcorre en un hospital de Mumbai i així té com a protagonistes dues infermeres, amb el seu treball i els seus desigs. És la primera ficció de Kapada, que segueix fent una observació documentalista del món i para atenció a la realitat, de manera que hi fa present la lluita de la gent treballadora per mantenir les seves cases en una regió pròxima a Mumbai víctima, com tants altres llocs, de l’especulació urbanística que ha instal·lat centres comercials de luxe i edificis per benestants sota vigilància. La pel·lícula és tant o més política i feminista que La llavor de la figuera sagrada, però no és tan cridanera, cosa que també són d’altres sobre les quals es rumoreja que poden tenir premi: Emília Pérez, el “musical trans” de Jacques Audiard, i La substància, una explosió gore en contra del culte al cos. Amb la seva mateixa presencia, Rasulof, però, ha irromput al final amb molta força.