El planetari musical

Com hau­ria de pas­sar més sovint, aquest cap de set­mana, en dife­rents recin­tes de l’Audi­tori de Girona, s’han vis­cut autènti­ques cele­bra­ci­ons side­rals de la con­tem­po­raneïtat. L’ape­ri­tiu va ser diven­dres 24, a la Sala de Cam­bra, on la com­po­si­tora i pia­nista Laura Andrés va guiar la pla­tea en un viatge al pla­neta Venus, títol del seu dar­rer tre­ball dis­cogràfic. Ale­na­des pels efec­tes lumínics d’un làser amb forma pira­mi­dal a l’estil illu­mi­nati, les com­po­si­ci­ons mini­ma­lis­tes sona­ven a vega­des quel­com rei­te­ra­ti­ves, però el copi­lo­tatge de la vio­li­nista Roser Los­cos hi donava un excel·lent con­tra­punt, més vir­tuosístic i sac­se­ja­dor.

Era dis­sabte, però, que hi havia la cursa prin­ci­pal, un al·lici­ent marató ano­me­nat La nit de les avant­guar­des sono­res, que va com­plir inte­gral­ment les seves expec­ta­ti­ves –un reei­xit ves­pre de som­nis i temp­ta­ci­ons– amb dues ses­si­ons força dife­rents entre elles, però igual­ment abri­va­des, fes­te­ja­do­res i estètica­ment impres­si­o­nants. La pri­mera part cons­tava de l’experiència immer­siva Estor­nells, con­ce­buda per Xavi Llo­ses, amb l’assistència tècnica d’Andreu Fàbre­gas i Ricard Alsina. Com en un ritual d’ini­ci­ació, els espec­ta­dors (que aviat ho dei­xaríem de ser) vam ser conduïts amb par­simònia cap a l’inte­rior de la Sala d’Assaig del com­plex, on ens espe­ra­ven fums escènics, den­sos com boi­res d’Ava­lon. El xer­ro­te­jar pre­en­re­gis­trat dels ocells s’anava len­ta­ment con­ver­tint en tex­tu­res electròniques, pri­mer ambi­en­tals, després més balla­bles i poten­ci­a­des per llums estro­boscòpiques. A través de les pan­ta­lles dels mòbils, que també reproduïen sons, els pre­sents havien de seguir unes ins­truc­ci­ons que ens feien partícips –peri­patètics i, també s’ha de dir, obe­di­ents– de l’experiència. Tren­cant el gel de la quarta paret o, com diríem més filosòfica­ment, la bar­rera que separa la feno­me­no­lo­gia i l’onto­lo­gia, s’obria pas gra­dual de la mera recepció con­tem­pla­tiva a la par­ti­ci­pació enri­qui­dora i trans­for­ma­dora. Almenys, així ho sug­ge­reix la inde­fu­gi­ble pujada de dopa­mina.

Final­ment, a dalt de l’esce­nari de la Mont­sal­vatge, aquell que que­darà inqüesti­o­na­ble­ment en la memòria com un dels grans esde­ve­ni­ments cul­tu­rals de l’any a la ciu­tat: Forms, un espec­ta­cle mul­timèdia i expe­ri­men­tal, amb res­sonàncies, res­plen­dors i reper­cus­si­ons còsmi­ques, sig­nat per Play­mo­des i el Quar­tet Brossa. Els pri­mers són un col·lec­tiu de dis­seny gràfic i recerca audi­o­vi­sual amb seu a la Pera (Baix Empordà) i van esta­blir per a l’ocasió un sis­tema informàtic amb seqüències d’imat­ge­ria digi­tal, que es pro­jec­tava com un cine­mas­cop a tota l’amplada de l’escena: una mena de matriu com­po­si­ci­o­nal amb línies i altres figu­res geomètri­ques que s’esta­blien com a espec­tro­gra­mes per a freqüències sono­res.

Inter­pre­tant aquells algo­rit­mes en directe com una par­ti­tura –tant des del punt de vista her­menèutic com del per­for­ma­tiu–, els qua­tre músics trans­for­ma­ven els sig­nes i encunys en una peça musi­cal de caire ato­na­lista, secun­dats per tes­si­tu­res electròniques amb certa tirada kraftwerki­ana, a l’estil pre­co­nit­zat des dels anys noranta pel Bala­nescu Quar­tet. Natu­ral­ment, hi havia algun espai per a la impro­vi­sació, però dins de certs paràmetres lite­ral­ment visi­bles, ja que cada un dels cordòfons rebia a la pan­ta­lla un color específic i les pres­crip­ci­ons eren pre­cla­res –per exem­ple, plecs oblics per al glis­sando i peti­tes creus mar­cant els piz­zi­ca­tos–. Aques­tes feso­mies recor­da­ven aquí i allà for­mes res­ca­ta­des dels ima­gi­na­ris de Miró, Klee i Kan­dinsky, fent memòria de l’inter­canvi epis­to­lar que aquest últim va tenir amb Schönberg, al vol­tant pre­ci­sa­ment de les sinestèsies entre les arts sòniques i les visu­als, aquí clara­ment posa­des en pràctica amb una excel·lència irre­mis­si­ble: a part de novell, ori­gi­nal i ago­sa­rada, la pro­posta va trans­pa­ren­tar una ínclita soli­desa con­cep­tual i pro­fes­si­o­nal, tant en la part tec­nològica com en el plan­te­ja­ment artístic.

Però més encara: els per­fec­tes cer­cles aco­lo­rits rodant com­pas­sa­da­ment con­tra el fons negre s’intuïen com a astres i cons­tel·laci­ons ron­dant per la galàxia, men­tre les for­mes més com­ple­xes o difu­mi­na­des podien cons­ti­tuir nebu­lo­ses, quàsars i espur­nes de super­no­ves. Era, així, el mateix uni­vers que des­fi­lava cali­doscòpica­ment davant dels nos­tres ulls, amb el quar­tet recre­ant curo­sa­ment la seva música essen­cial. Pitàgores ja havia recla­mat l’existència d’una “música de les esfe­res”, i avui dia, de fet (i con­tra­ri­ant la noció domi­nant que “no hi ha so al buit de l’espai”), hi ha científics com l’astrofísic cana­denc Matt Russo que estu­dien molt seri­o­sa­ment la “soni­fi­cació” de l’uni­vers i dels cos­sos celes­tes i la seva trans­po­sició en codis musi­cals. Per tant, és una cre­ació que, a part del seu tarannà inno­va­dor, també sorprèn pel seu Zeit­geist i sen­tit d’actu­a­li­tat, i que clara­ment va dei­xar la seva marca en el públic: ren­dit i acla­pa­rat davant d’aquest pla­ne­tari seri­a­lista, l’esplèndida nit del cos­mos i la seva super­bi­osa reve­lació com a música. L’únic defecte que podem posar a aquest fla­mant micro­cos­mos és que, al con­trari de l’uni­vers que repre­sen­tava, va ser finit, en la seva durada. Però el més impor­tant és assis­tir-hi, i va ser tot un pri­vi­legi.