Evidentment hi ha una influència, perquè aquestes imatges eren increïbles: veure ciutats buides, sense persones, sense habitants, sense ciutadans, com si fossin cases o apartaments de mostra... Volíem parlar del consumisme, i hi hem afegit aquest tema del canvi climàtic. Els dos temes es van fusionar durant la crisi de la covid, que és quan escrivíem aquesta pel·lícula. Un dia vam veure una imatge increïble. A la plaça de la Concòrdia, a París, hi havia senglars que hi corrien, i aquesta imatge ens va marcar molt.

De fet va ser més que una espurna. Éric Toledano i jo ens vam trobar enmig d’un Black Friday, amb uns militants que impedien que la gent entrés a les botigues, i vam voler conèixer els dos bàndols, els que hi volien entrar i els que els ho volien impedir. I vam dir, “mira, aquí hi ha una zona de fricció que pot ser interessant per a la nostra propera pel·lícula”.

És cert, som un poble que sovint fa vaga, sovint es manifesta, sovint estem en contra. La gent que està pel carrer està en contra, de vegades no saben gairebé de què. De tant en tant això bloqueja el país, però d’aquest col·lapse després en surten coses. Hi ha hagut crisis difícils, com la de les armilles grogues, però és cert que a França –potser ve de la Revolució Francesa– tothom té la paraula, tothom és escoltat i el dret de vaga s’utilitza molt.

Sí, és demencial, i ens adonem que hi ha moltíssima gent que viu en aquesta situació: no vius al carrer, però et costa arribar a final de mes i aquesta franja no es té en compte. De fet, en els tallers d’educació pressupostària com els que surten a la pel·lícula vam conèixer gent que tenia dificultats per gestionar la pressió social i el fet d’estar sempre amb el cap sota l’aigua. Ens va preocupar, realment, i ens va interessar seguir la trajectòria de gent que sovint ha de fer dues o tres feines per poder cobrir les necessitats. Amb el guió vam arribar més enllà, perquè veiem aquests personatges que fan una mica d’embolics.

De fet, no vam escollir una comèdia, és la nostra manera d’expressar-nos. És cert que hagués pogut ser un drama, i de fet ja hi ha hagut drames que parlen del sobreendeutament a França, però la nostra manera natural d’expressar-nos és a través de la comèdia. Fem una aposta, ens diem: «Podrem parlar d’aquests temes amb humor?» I intentem fer-ho, però de totes maneres tampoc sabem fer-ho d’altra manera.

Sí, sí, exactament. Vam pensar molt en el moviment quan vam fer la pel·lícula. De fet, la pel·lícula està escrita i muntada immediatament. I no vam utilitzar trípodes, perquè aquesta època tenim la sensació que és molt enèrgica, molt moguda, i teníem ganes que en la pel·lícula es reflectís aquesta sensació dinàmica, fins al final. Hi ha un frenesí, després de la pausa obligatòria de la covid, que hem volgut reflectir a la pel·lícula, fins i tot en la manera de filmar.

Sí, els activistes que surten a la pel·lícula ho són de veritat. Sovint ens agrada acostar la ficció i la realitat. No volem fer documentals, volem fer pel·lícules, però ens agrada encreuar els dos mons. Sabem que això té un impacte en la gent; per tant, vam demanar a activistes de veritat d’una associació que es diu Extension Rébellion que ens acompanyessin, i això dona més realitat a la pel·lícula.

Sí, la xifra és certa, no ens hem inventat res. La paradoxa sempre és allà, és una pel·lícula amb moltes paradoxes. Sabem que els governs han de gestionar les finances mundials i del país i alhora es proposen reduir el balanç carboni. Fa la sensació que els polítics estan al corrent, saben que han de reduir el carboni en l’aire, però això suposa aplicar lleis restrictives a les grans empreses. Estan en aquest combat i és difícil.