Dudamel, la gran qüestió

Fa molts anys que aquest cro­nista coneix l’existència del talentós i bri­llant direc­tor d’orques­tra veneçolà Gus­tavo Duda­mel (Bar­qui­si­meto, 1981). Fins i tot, en una altra vida, quan el cro­nista es dedi­cava a d’altres que­fers musi­cals, va tenir l’ocasió de pre­sen­tar-lo al país a través d’un cone­gut fes­ti­val que, ales­ho­res, pri­o­rit­zava la pres­cripció, que no la venda. Les coses, des d’ales­ho­res, han can­viat molt, i no és la pri­mera vegada que indi­quem com, des de fa un bon gra­pat d’anys, l’objec­tiu prin­ci­pal de les nos­tres pro­gra­ma­ci­ons, amb iso­la­des excep­ci­ons, recau més en la venda i l’impacte mediàtic, cosa que agrada molt al poder polític, que no pas en l’interès estric­ta­ment artístic. És només així que hem d’enten­dre l’enèsima visita de Duda­mel a la ciu­tat com­tal, aquesta vegada al davant de Los Ange­les Phil­har­mo­nic, que vam poder escol­tar en dos ros­tres. Hi ha, evi­dent­ment, l’esplen­dor i exhi­bició sonora arquetípics d’aquesta for­mació que, tot i no for­mar part del selecte grup del cone­gut com Big Five, on tro­bem les orques­tres de Nova York, Chi­cago, Bos­ton, Cle­ve­land i Filadèlfia, és capaç de treure resul­tats sonors com el que es va escol­tar, dimarts al Palau, amb música de John Willi­ams, la ter­ri­ble­ment interes­sant com­po­si­tora mexi­cana Gabri­ela Ortiz i una molt habi­tual Sim­fo­nia núm 9, opus 95 “del Nou Món” de Dvorâk, que no va poder eclip­sar la versió escol­tada a ini­cis del pas­sat mes de març, al mateix Palau, amb la Fil­harmònica Txeca.

Con­vençut de la idea dels romàntics ale­manys que la música és una tra­ducció/expansió de la cos­mo­visió del món, direm que, com a orques­tra nord-ame­ri­cana, és un per­fectíssim arte­facte orques­tral con­ce­but mes per enllu­er­nar que no per il·lumi­nar. Se’ns enllu­erna per una tècnica pro­di­gi­osa i l’asso­li­ment d’una fac­tura orques­tral bri­llant, potent i car­re­gada de deci­bels. A la manera, si voleu, del pop mediàtic que, pos­si­ble­ment, trobi en aquest uni­vers, ara per ara, la raó de ser de Duda­mel. Una raó que no exclou pre­sen­tar-nos a pro­di­gis de la natu­ra­lesa com la vio­li­nista gra­na­dina María Dueñas, que va ofe­rir una estra­tosfèrica exhi­bició en l’obra Altar de cuerda de l’esmen­tada Gabri­ela Ortiz.

Va ser una sort poder escol­tar Duda­mel en aques­tes coor­de­na­des al Palau de la Música perquè el dia abans, al Gran Tea­tre del Liceu, el cro­nista es va veure empès a mar­xar de la funció ja no per raons per­so­nals o d’agenda sinó, direc­ta­ment, de ver­go­nya ali­ena. Sense ganes de seguir posant el dit a la llaga, bo seria que els res­pon­sa­bles artístics i polítics refle­xi­o­nes­sin sobre què va pas­sar al Liceu i del mins resul­tat del Fide­lio de Beet­ho­ven semi­es­ce­ni­fi­cat, ves­tit, això sí, d’inclu­si­vi­tat i efec­tisme, però d’un resul­tat més pro­per al final de curs que no a un espec­ta­cle propi d’un tea­tre pro­fes­si­o­nal. Els col·legues de pro­fessió han par­lat de nyap i bunyol. És evi­dent que Beet­ho­ven és un com­po­si­tor que reque­reix una con­cepció més basada en la il·lumi­nació que no en l’enllu­er­na­ment, però també és veri­tat que els nos­tres temps són més donats a la segona acció que no a la pri­mera. Pot­ser va ser per això que, en forma d’il·lumi­nació salvífica, en deci­dir no tor­nar, la memòria em va fer assal­tar la cone­guda sentència d’Eugeni d’Ors: “els invents, amb gasosa”. I, de retruc, en pen­sar: enllu­er­nar o il·lumi­nar, aquesta és la qüestió. La gran qüestió.