Cultura

CRÍTICA

Complexitats programàtiques

La caiguda de les ideologies sembla més nociva quan se’n troben els vestigis dins les institucions, en els governs en primer lloc. Els mites clàssics, el món grecollatí, han desaparegut de l’imaginari col·lectiu. Ni dins d’àmbits pseudoil·lustrats hi ha gaire gent capaç d’identificar la dama amb un mussol a l’espatlla, o l’atleta amb la pell de lleó al cap i un garrot a la mà.

La fosa dels referents tradicionals s’ha contagiat als mites cristians. Ja són pocs els qui entre els sants distingeixen el qui duu una clau a la mà del calb més alt i cepat amb un llibre gruixut, i de vegades una espasa. La pugna de l’Església amb la ciència ha estat un element clau en el seu retrocés mediàtic. Les disciplines modernes han crescut amb més comoditat en companyia dels mites grecs. La psicoanàlisi n’és l’exemple més immediat i conegut. Altrament, els noms d’estrelles i constel·lacions són grecs, mal que ens hagin arribat per via de les corresponents traduccions a l’àrab –la cultura àrab és el nexe i el progrés entre l’Imperi romà i el Renaixement, i no deixem de remarcar la gran mentida europeacentrista des d’on es pretén que el coneixement passa per una obscura interrupció anomenada edat mitjana.

Més enllà de l’evolució històrica, i de casos particulars que podrien no ser-ne, on reposa l’acientifisme programàtic del cristianisme? Un factor notable és el perillós fonament de les virtuts teologals, la seva feblesa epistemològica: la fe i l’esperança són mecanismes d’exteriorització de les questes de la ciència, de la saviesa i la responsabilitat individual i col·lectiva. Si es confia en l’inefable, són aspirines i tiretes, remeis febles i transitoris de la gran malaltia col·lectiva. La caritat sembla la més recuperable per les societats postil·lustrades, però de seguida se li veu la xacra. Accepta per principi que sempre hi haurà grups socials necessitats de caritat, i d’altres capaços de proporcionar-la. Dit amb més cruesa, pobres i rics. Què en fem de la cada dia més remota possibilitat d’una societat prou igualitària perquè no calgui la caritat?

Jansen resulta fonamental en la consolidació del cristianisme com a doctrina de poder en el món premodern. No s’aspira a erradicar el Mal, sinó a pal·liar-lo en general, i a apartar-se’n un mateix. Els cristians no confien en el temps i el progrés com a factors de millora, i s’inclinen als horrors de la força i el poder. Renuncien a anar cap a una societat justa i accepten –com, potser no tan paradoxalment, la majoria d’àcrates, ateus, escèptics i nihilistes– que la humanitat és irremeiablement perversa i criminal. Fins ara han mantingut la botiga amb aquesta base feble i, fins on en treuen un rendiment material i polític, deshonesta. Resistiran l’embranzida dels nous déus cibernètics?

Les paradoxes continuen. La societat que de forma majoritària desconeix els fonaments i l’essència del cristianisme manté amb poques correccions molts dels seus valors, un fet que acaba semblant perillós quan tals valors es pretenen practicar des del desconeixement dels seus orígens i del seu sentit. La culpa continua present, mal que es blasmi, es disfressi i es menyspreï.

El fonament dels estats guerrers –EUA, Rússia, Anglaterra, Espanya–, que Déu hagués fet el Diable, l’Infern i el Mal per donar sentit a la pròpia existència –reproduït en la relació entre la policia i els delinqüents–, permet l’evolució dels mecanismes d’atac sigui quina sigui la màscara que d’acord amb la moda se li posi. L’amor a Déu i la lluita contra el Mal són aleshores exactament el mateix, amb l’única diferència dels colors i els estils aparents. És més obscur no creure en res o creure en el Mal? Creure en el Mal que no creure-hi? Quan l’escepticisme ja no és alliberament sinó llosa, des de quins valors s’entreveu una sortida digna? Les nacions guerreres practiquen una ètica d’una iniquitat i una barbàrie insostenibles. Un exemple: en un text de ficció pots fer apologia d’un assassí, però no d’un pederasta. L’assassinat sembla una activitat habitual, acceptable en la vida quotidiana, pròpia de la normalitat derivada de la hipertròfia de la pluralitat i la relativitat. Les criatures juguen a matar-se. Què passaria si juguessin a follar-se?

Permetin-me tancar amb dues recomanacions, baules entre Schopenhauer i Nietzsche. Von Hartmann: Filosofia de l’inconscient. Mainländer: Filosofia de la redempció.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.