Sobre la gran repressió franquista

La història és una de les grans màquines de mentides dels poderosos. També dels que intenten imposar un passat èpic sense fer autocrítica. Per aquests motius és important que els historiadors intentin recuperar les vivències dels protagonistes, que normalment aïllen el marc teòric, que sovint deriva cap a una fe quasi religiosa. No és el cas de Josep Pimentel, que ha furgat en protagonistes i arxius per reconstruir a En blanco y negro un compendi d’infinitat de casos d’arbitrarietats comeses pels victoriosos després de la Guerra Civil, quan Franco va liquidar més gent de la que ja havia assassinat durant el període bèl·lic. El cas de l’autoanomenat Generalísimo no és aïllat, perquè molts dels seus generals van aportar el seu grau de psicopatia a la visió de l’ordre que propugnaven les noves autoritats. La seva ràbia va aconseguir, però, importants canvis. Per exemple, exterminar a terminis el catolicisme del nostre país, un esdeveniment del qual no estarem prou agraïts. Pimentel documenta la desfeta republicana i la il·lustra amb infinitat de casos, des de líders llibertaris a nois que van quedar orfes en mans de la púrria militar o les autoritats del nou règim, que havien de formalitzar la seva perícia en demostrar l’indemostrable. L’objectiu de l’historiador no és traçar un plànol dels comandants republicans ni de la resistència organitzada, sinó que ens descriu la fam, l’exili, els camps i sovint la mort d’herois anònims oblidats fins i tot de les estridents i inútils lleis de memòria històrica, un eufemisme del partit socialista per intentar treure’s les puces de sobre de la seva mateixa història.

En alguns moments, el volum és un diccionari de perseguits. L’escriptor penedesenc opta per una història en minúscules, que es podria comparar amb molts dels refugiats actuals al nostre país, anatemitzats pels partits ultranacionalistes. El sentiment de l’experiència viscuda esdevé fonamental en el recull de testimonis que aporta Pimentel, autor d’altres llibres sobre l’exili, o de La maleta, ambientat en l’esclat revolucionari posterior al cop franquista del 1936. Alguns dels testimonis aportats resulten esfereïdors, des del primer que recrea una pena de mort absolutament arbitrària, dictada per un estúpid tribunal militar. Les cinquanta-cinc històries recuperen la memòria de l’antifeixisme, tant dels que van fugir com dels que es van quedar a la Península, en unes dates que van de l’abril del 1939 al 1945, quan els alemanys són derrotats pels aliats i es confirma que les potències no derrocaran Franco sinó que l’aïllaran, cosa que contribuirà a l’increment de la misèria de la població. Pimentel fa una molt bona aportació a aquesta història petita, quotidiana, dels vençuts, manllevant el terme de Xavier Benguerel.