Art

L’origen fosc i intrigant del Degas de Todocolección

El quadre venut per 926 euros que uns experts han autentificat té una procedència incerta

Durant i després de la guerra va estar vinculat a personatges de negocis poc clars amb obres d’art

Els ‘descobridors’ del suposat pastel del geni impressionista han difós una pila de dades incorrectes

Francesc Marió, empresonat per contraban i evasió de capitals, va vendre el Degas el 1940
El 1939, els franquistes es van trobar l’obra al pis d’un artista sospitós de posseir falsificacions

De l’obra identificada com d’Edgar Degas després de ser subhastada a Todocolección per 926 euros, encara no s’ha explicat tot. Ni tot el que s’ha explicat és veritat. Amagada durant 81 anys, fins al 2021, en una col·lecció particular catalana que desconeixia que pogués ser original, Elogi del maquillatge es va presentar en un fastuós acte a Madrid el 28 de maig, avalada per un estudi encarregat pel comprador, també català, que es manté en l’anonimat. Però la història del quadre és molt més enrevessada i delicada del que ha transcendit. En el seu recorregut es creua amb successos i personatges foscos i intrigants que deixen en suspens tant l’autoria com la procedència. En aquest reportatge desvelem part de l’intricat periple amb troballes inèdites sorprenents.

El comissionista misteriós

Un dels protagonistes és Francesc Marió Ricart, qui el 13 de setembre del 1940 va vendre el Degas a l’empresari i conegut col·leccionista sabadellenc Joan Llonch Salas. Els hereus del qui també fou president del Banc de Sabadell i de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell van adjuntar el rebut de la transacció al web de Todocolección quan van subhastar, amb un preu de sortida d’1 euro, el pastel sobre cartró, que representa una escena d’un prostíbul, signat pel pintor impressionista.

Els experts que han verificat ara l’obra consideren Marió un simple “intermediari” de la família d’editors i llibreters Bastinos que, segons ells, la posseïen des de finals del segle XIX, explica el consultor Joan Arjona, al capdavant de l’equip que ha examinat la peça, juntament amb els historiadors de l’art Judith Urbano (degana de la Facultat d’Humanitats de la UIC) i Álvaro Pascual (de la Universitat de Valladolid) i l’autor del catàleg raonat digital de Degas, Michel Schulman. Una hipòtesi estrafolària que desmunta el rebut de la compravenda firmat per Marió. “Vendido este cuadro de mi propiedad a Juan Llonch por tres mil pesetas.”

De professió comissionista, Marió té un historial controvertit. El 1941, va declarar com a testimoni a la Causa General en el decurs d’una investigació d’obres d’art robades durant la Guerra Civil. Davant del fiscal franquista va relatar uns fets ocorreguts el desembre del 1937: uns milicians van entrar a casa de la seva mare, al carrer Baixada de Sant Miquel, 2, on tenia guardats un conjunt de quadres que els assaltants es van emportar. D’entre aquests, descriu un “lienzo pastel con dos bailarinas. Lleva una firma Degas. Valorado en 3.000 pesetas”. També n’hi van sostreure un de Darío de Regoyos, un de Martí Alsina, un de Cusachs i un de Manet (aquest era el que més valorava: 4.500 pessetes). Pel seu expedient a la Causa General sabem que, en acabar la guerra, va trobar l’ara batejat Elogi del maquillatge a la Caixa de Pensions de Montjuïc (avui Institut Cartogràfic), un edifici que els franquistes van habilitar com a dipòsit de les obres requisades pels republicans. El va reclamar el 28 de febrer del 1940 i l’hi van entregar el 7 de maig d’aquell mateix any, junt amb altres peces que se li havien endut, segons ell, de casa de la seva mare (el Manet, però, no el va recuperar). Quatre mesos després va tancar la venda a Joan Llonch Salas.

De Marió se’n sap poca cosa. El medievalista Alberto Velasco té referències que a finals dels anys vint i principi dels trenta comerciava amb peces romàniques i gòtiques de les esglésies del Pirineu. Tenia apamat el territori perquè havia nascut a Sort. El seu testimoni a la Causa General encara aporta més informació reveladora que afecta el Degas. El mateix desembre del 1937 el van empresonar tres mesos a la Model per contraban i evasió de capitals. El van detenir al pis d’un altre agent del mercat de l’art que, com veurem, també té un lligam rellevant amb el tràfec del pastel impressionista: Josep Carreras Obrador, aquest sí ben clissat pels historiadors de l’art que els darrers anys estan fent recerca sobre el convuls moviment d’objectes artístics en temps de guerra i en la immediata postguerra. El pillatge va ser una pràctica habitual durant la campanya de salvament dels béns culturals. A Carreras, les autoritats republicanes el tenien calat com un oportunista que mercadejava amb el patrimoni espoliat.

L’artista tèrbol

A més de comerciant, Carreras era artista (té entrada al Diccionari Ràfols) i pertanyia a una reputada família de joiers. En acabar la guerra, va ser jutjat arran d’una denúncia que l’acusava d’haver-se apropiat d’efectes artístics de particulars. El Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional (SDPAN), l’organisme franquista que es va ocupar de les devolucions, li va decomissar les obres i les va exposar al públic perquè els legítims propietaris les poguessin reconèixer. Entre d’altres, van recuperar les possessions que Carreras els havia rapinyat Santiago Güell López, baró de Güell, el militar Enrique de Monteys Carbó i l’antiquari Conrad Verdaguer. En paral·lel a aquest procés judicial, Carreras va reclamar a l’SDPAN desenes de pintures que argüia que sí que eren seves. I les hi van tornar.

A Marió, com hem dit, el van detenir el desembre del 1937 al pis d’aquest personatge tèrbol: el principal segona del número 15 del carrer Riera de Sant Miquel. És una adreça clau en tota aquesta història enigmàtica. Als inventaris franquistes consta que Elogi del maquillatge procedia d’aquest domicili. Però a les llistes no surt associat a cap propietari. Ni a Marió, que recordem que és a qui suposadament l’hi havien requisat de casa de la seva mare, ni a Carreras, que hi vivia. Tampoc surt enlloc el nom de la família Bastinos.

El col·leccionista invisible

Els experts que han certificat el pastel de l’artista francès han comès l’error flagrant de situar la residència dels Bastinos al carrer Riera de Sant Miquel, 15, on hi ha la Casa Estivill. Els Bastinos mai van viure en aquest edifici, sinó al carrer Consell de Cent, 290. De segon cognom es deien Estivill, però no tenen res a veure amb els Estivill de la Casa Estivill de la Riera de Sant Miquel.

Segons els especialistes contractats per l’actual titular, el primer propietari d’Elogi del maquillatge va ser el dibuixant Julià Bastinos Estivill, que l’hauria comprat al mateix Degas el 1887 durant una de les seves estades a París. Com a proves principals aporten una carta que l’artista impressionista va enviar al baríton i compositor Jean-Baptiste Faure, en què li deia que havia venut un quadre per 3.000 francs a “Mr. B.”, i l’etiqueta, al revers, de la botiga on han conclòs que Julià va fer-lo emmarcar, a Alexandria: A. Marcovitch. 6, Rue Mahmoud Pacha El Falaki. Alexandrie-Égipte. Encadrements de luxe. Julià va marxar a viure i a treballar al Caire cap al 1909 i aquí va morir el 1918. Durant aquest període, a l’adreça 6, Rue Mahmoud Pacha El Falaki d’Alexandria hi havia un establiment de vins i licors que almenys als anuncis publicitaris no oferia el servei d’emmarcament d’obres d’art. Hem consultat l’opinió a un veterà (30 anys d’experiència) emmarcador de Barcelona. Deixant clar que només ha vist el marc per les fotografies que li hem facilitat, el dataria com a molt aviat als anys trenta o quaranta. “Difícilment és dels anys deu.”

Julià, dèiem, va morir el 1918. Tenia quatre fills i va deixar vídua. Però Arjona i els seus col·legues creuen que “segurament” el seu germà Antoni Joan Bastinos Estivill és el que es va ocupar de repatriar el Degas a Barcelona i el va integrar a la col·lecció familiar “formada per més de 150 obres que tenien a la mansió de 1.200 metres quadrats de la Casa Estivill”.

La suposada gran col·lecció Bastinos, on a més del Degas de Todocolección els experts de l’actual propietari han dit que n’hi havia un altre del mateix autor, i goyas, casas i nonells, no està referenciada en la historiografia. Sent els Bastinos una família important de Barcelona, es fa estrany que hagi passat desapercebuda. Antoni Joan no anava precisament d’incògnit: va ser regidor de l’Ajuntament i participava activament en la vida cultural de la ciutat. Va ser membre de la Junta de Museus i era un apassionat liceista. Va morir el 1928, sense fills però amb vídua, Josepa Farrés, la persona que els certificadors del Degas especulen que el 1940 va donar poders a Marió per recuperar i per vendre l’obra. També han deduït que a Farrés l’hi haurien requisat el 1934 (en parlarem, d’aquesta data) de la Casa Estivill. La vídua Bastinos tampoc va viure mai aquí. La seva residència va ser, fins que va morir, el 1944, al carrer Consell de Cent, 290.

A l’hemeroteca, hem desenterrat una altra petjada dels negocis poc nets que en temps de guerra es maquinaven al carrer Riera de Sant Miquel, 15: un anunci a La Vanguardia, publicat l’octubre del 1936, en el moment àlgid i més caòtic de les confiscacions, d’algú que necessitava vendre urgentment quadres antics i moderns: “Valen el doble pero necesito dinero.” El punt de venda era el principal segona de la finca. El pis de Carreras. I on van detenir Marió.

Coneixem un episodi tenebrós més de la biografia de Josep Carreras Obrador. Elvir Ferret Obrador, famós per la seva duresa en les txeques, va ser enxampat el 4 d’abril del 1938 a Llançà quan estava a punt de fugir a França amb un carregament de quadres valorats en 2 milions de pessetes. Els havia agafat d’un magatzem de Carreras Obrador, que era parent seu.

De Carreras també hi ha rastres a l’Arxiu Mas de l’Institut Amatller. Al gran repositori gràfic de les col·leccions catalanes d’abans de la Guerra Civil, es preserven nombroses fotografies de peces seves, i un munt són de firmes il·lustres: quatre picassos, un zurbarán i un llenç atribuït a Goya. També tenia dos quadres de l’escola del Greco, però a la fitxa, escrit a llapis, s’adverteix que són falsos. Hem ensenyat les fotografies dels quatre picassos a un estudiós de referència de l’artista malagueny. Tres, ens ha assegurat sense dubtar, són “100% falsos”.

A l’Arxiu Mas no hi ha cap imatge de la col·lecció Bastinos. Ni de la de Marió. Tampoc hi ha el clixé de la fotografia d’Elogi del maquillatge que els hereus de Llonch Salas van adjuntar a Todocolección i que els investigadors del seu comprador han propagat que és del 1934. Una altra dada incorrecta que han difós. La imatge és del 1939 i va ser feta per Pelai Mas, fill d’Adolf Mas, per encàrrec de l’SDPAN, que és on es conserva un negatiu en el fons documental d’aquest servei custodiat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

1934 és l’any que els autors de l’informe d’autentificació han donat als mitjans de comunicació com el del decomís del Degas junt amb tota la col·lecció Bastinos “per part del govern de la República en previsió de les destruccions de la guerra”. Els experts s’han enrogit de vergonya aliena en llegir aquesta teoria: els requisaments de patrimoni artístic es van produir a partir del juliol del 1936.

El 25 de març del 1939, el Degas va entrar al monestir de Pedralbes, un altre gran dipòsit d’obres salvaguardades. I el 10 d’octubre va ser traslladat a l’edifici de la Caixa de Pensions de Montjuïc, on Marió el va veure i el va recuperar el 1940. No sabem la relació que tenia el misteriós comissionista amb Carreras, una pista que de ben segur ajudaria a esbrinar de qui era realment el quadre. Absolt pel tribunal franquista, el 1943 Carreras va donar una obra al Museu del Prado. La pinacoteca madrilenya el té identificat així: Retrat de senyora (¿marquesa de Sevigny?), segle XVIII, anònim francès.

“Hi ha aspectes de la traçabilitat d’Elogi del maquillatge que no hem pogut aclarir, però el principal i més evident per nosaltres és que va pertànyer a Julià Bastinos. I no pot ser una còpia perquè forma part d’una sèrie d’obres que no van sortir del taller de Degas fins després de la seva mort, el 1917”, assegura Arjona. No opinen el mateix entesos en pintura del segle XIX que veuen el pastel d’una mala qualitat impròpia en Degas. Diversos agents del comerç artístic barceloní consultats alerten de la presència des d’antic de quadres francesos impressionistes falsos en col·leccions catalanes. L’especialista que ha dut a terme les anàlisis tècniques dels pigments, el suport i la firma és Michel Schulman.

Hi haurà prou consens en la comunitat artística internacional per admetre’l com una veritable obra de Degas? Algú en pagarà els entre 7 i 12 milions d’euros que es calcula que val? Encara que no hi hagi dubtes de l’autoria, quines conseqüències poden tenir les sospites sobre la seva procedència?

Falten peces per completar el puzle de l’obscura història d’aquesta obra. I només fent recerca honesta i rigorosa es trobaran.

[Més informació de la investigació a: https://criticartt.blogspot.com/2024/06/degas-quan-el-maquillatge-amaga-la.html?m=1]

L’exposició ‘fake’
A l’informe d’autentificació del Degas es diu que va estar exposat el Nadal del 1952 a la Sala Gaspar. La mostra a la qual es refereixen va ser ‘Obras maestras de la pintura (reproducciones)’, del 29 de novembre al 5 de desembre del 1952. Al fullet que va editar la galeria surt la llista dels artistes de les obres reproduïdes: Botticelli, Manet, Renoir, Van Gogh... i també Degas. Bé, la reproducció d’un Degas.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

CRÒNICA

Des de l’aniversari de Rufus Wainwright

ABUSOS AL CINE I AL TEATRE

El Servei d’atenció als abusos en el sector artístic ha atès 21 consultes en dos anys

BARCELONA
equipaments

Carles García Hermosilla, nou director del Museu d’Història de Barcelona

barcelona
cultura

El Museu d’Història de la Joguina reobre amb més objectes exposats

sant feliu de guíxols
Cultura

Mor Julia Uceda Valiente, professora, escriptora i poetessa andalusa

Cultura

Troben víctimes de la pesta negra del segle XIV a la Catalunya central

Santa Maria de Besora
Sergi Clavell
President del Gremi d’Antiquaris de Catalunya

"El sistema espanyol d'exportacions d'obres d'art és una barbaritat"

Barcelona
Inauguració d’un mural de Tintín

Cimera diplomàtica de Sildàvia a Calonge

calonge
cultura

El majordom i la cosina del Príncep de Bel Air signaran autògrafs a Lloret

Lloret de Mar