Mestre de la paraula cantada

Quina meravella, poder retrobar-se un cop més amb el mestre Paco Ibáñez, que no es prodiga gaire als escenaris, potser perquè encara una lenta retirada ara que està a pocs mesos de fer els 90 anys, potser perquè el mercat, maleïda paraula, no és país per a vells. Divendres, Paco va entrar a l’escenari de la sala gran de l’Auditori de Girona recolzat en el seu fidel guitarrista i organitzador Mario Mas (“Mario, ¿Cuál viene ahora?”, li preguntava tot sovint) i rebut per una llarga i sorollosa ovació, precedit per una versos gravats del sempre present José Agustín Goytisolo (Barcelona, 1928-1999): “Mejor mirarles a la cara y decir alto: tirad hijos de perra, somos millones y el planeta no es vuestro” (En tiempos de ignominia). Versos combatius que van marcar el to del recital, aquest ¡Nos queda la palabra! més basat en les paraules dels altres que en les pròpies.

“Sóc fill de republicans. Segueixo sent republicà i ho seré sempre”, va dir el cantant després de saludar al públic amb un “bona tarda” en català i abans de declarar que “em sento molt proper als catalans”, en part per l’exili del seu pare a Perpinyà, on el jove Paco també va viure uns anys, després de la seva infància entre vaques que “parlaven euskera” en un caserío basc, i abans de marxar a París, on va descobrir que “la capital del món de la cançó és França i el seu Bach és Brassens”. I així, mentre anava explicant un cop més, amb molta gràcia, la seva vida i la de la seva família –l’avi carlista que, després de ser condecorat pel “carnisser que no vull ni esmentar”, o sigui Franco, “es creia Napoleó”–, i deixava anar míssils contra Milei (“No té dret a ser argentí”), els nord-americans, el Papa i altra “gent impresentable”, Paco va anar cantant “en diferents idiomes que més o menys parlo i pels quals sento simpatia”, entre els quals no hi ha la llengua de l’imperi. “Abans morir que parlar anglès!”, va disparar. Va començar pel gallec –Que ocorre na terra?, a partir de versos d’Antonio García Teijeiro–, i va continuar amb el català, amb L’home del carrer, de Pi de la Serra, abans de passar al basc, acompanyat per l’acordió de Joxan Goikoetxea: Heriotzaren gebiak, que adapta Vindrà la mort i tindrà els teus ulls, de Pavese; el cant als ocells de Txoria txori, de Mikel Laboa, i la tradicional Pello Joxepe, que li va ensenyar la seva mare.

Després va invocar el “savi” Atahualpa Yupanqui (Chacarera de las piedras), Goytisolo (Escucha, abandonada) i Lorca: La romería i, amb la incorporació del “mag dels efectes sonors” Pep Pascual, Yo vuelvo por mis alas, amb l’aigua com un instrument més. Més Goytisolo (La nana de Julia) abans d’arribar amb La mala reputación, de Brassens, cantada per tot el públic. I de Brassens a Machado (“No està mal, eh?”), amb Proverbios y cantares i Tus ojos me recuerdan. La popular italiana Quando l’alber comincia a fiorire i Consejos para un galán, del Arcipreste de Hita, van precedir una imponent recta final amb El lobito bueno i Palabras para Julia, més Goytisolo, abans de tancar amb un únic i molt esperat bis, A galopar (Alberti), amb els quatre músics junts per primer cop i la massa coral del públic, que es va rendir, amb una enorme ovació, a aquest gran mestre de la paraula cantada, encara amb una veu preciosa i ferma.