Llibres

Emili Bayo

Novel·lista

“Tota la novel·la és plena d’homenatges i referències culturals”

Emili Bayo (Lleida, 1961), actualment professor jubilat, va debutar en novel·la el 1997 amb Traïdors i covards. Ha publicat La resta del món (premi Ciutat de Mollerussa), Projecte de felicitat (premi de la Fundació Enciclopèdia Catalana), L’edat de les paraules (premi Llorenç Villalonga), Prop de les bombes (premi de literatura juvenil Gran Angular) i, entre d’altres novel·les, com Després de la tempesta, reculls de contes com ara Ampolles mig buides i Tot el que et vull dir.

Ara presenta el seu quinzè títol de narrativa, Pasta fàcil (La Magrana), que repesca els personatges de Puta pasta, amb què va guanyar el premi Crims de Tinta el 2015. Assegura que està treballant en altres projectes, sempre diferents entre ells.

Al Marc Tramós, propietari d’una petita empresa de serveis lingüístics en hores baixes, li encomanen una feina aparentment senzilla i lucrativa. La proposta li fa una vella amiga de Lleida, l’atractiva i perillosa Verònica. Ha d’escriure una nota de suïcidi. Amb el mort davant. Un parell d’hores de feina i quinze mil euros de sou. Massa fàcil, sí.

Això serà l’inici d’un cap de setmana d’aventures trepidants, plenes d’humor sorneguer i homenatges variats, amb diversos elements com ara descobertes científiques de nous combustibles, empresaris i policies corruptes, detalls de filosofia sobre els escacs, un jove científic estonià i una jove ucraïnesa que s’entesta en voler saber el futur a través de les runes, una femme fatale i, entre d’altres, un policia poc valorat dins del cos.

Ah, i una escena de pixera no satisfeta que pot angoixar més d’un lector.

‘Pasta fàcil’, més per personatges que per trama, és una continuació de ‘Puta pasta’. Com és que han passat nou anys entre l’una i l’altra?
Els projectes literaris se m’acumulen i només alguns els arribo a materialitzar. Quan vaig acabar d’escriure Puta pasta vaig tenir molt clar que aquells personatges necessitaven més recorregut. I encara més després de les alegries que em van regalar en forma de premi i, sobretot, de recepció molt favorable per part de crítica i públic. Però és veritat que he preferit distanciar-me’n per no tenir la temptació de tornar a escriure una novel·la molt semblant, que és una cosa que odio d’algunes sagues que escriuen altres autors.
Tot i l’espera, s’ha desfogat prou? O li queden ganes d’una tercera obra amb el Marc Tramós?
És molt probable que faci una tercera, però serà després d’altres projectes que ja s’estan coent. En part, perquè m’he divertit moltíssim amb aquestes dues novel·les. M’agrada alternar apostes literàries diferents, cosa que potser desconcerta alguns lectors, però crec que a mi m’enriqueix i sobretot em diverteix.
En el gènere hi ha sobretot protagonistes policies i detectius privats, també advocats i periodistes, i mafiosos de tota mena, però “negre literari” deu ser l’únic, oi? D’on surt, la idea?
Sí, com a mínim jo no en conec cap altre. És una feina curiosa i de llarga tradició. Jo mateix he hagut d’escriure textos perquè altres amaguin les seves limitacions. Em va semblar interessant i original recuperar una nova i distant versió del Cyrano de Bergerac i portar-la cap als territoris de la novel·la negra. Després, a mesura que l’anava redactant, el text va anar guanyant humor i mirada crítica cap al nostre món, de manera que la font primitiva ja quasi resulta indistingible. Que jo sàpiga, ningú no l’ha citada, però és un petit homenatge que em permeto.
Com sempre en el gènere, és complicat parlar de la trama sense explicar més del que seria convenient. Hi ha molts elements, en tot cas. Quin va posar en marxa la novel·la?
Com vostè diu, a la novel·la conflueixen diversos temes, alguns molt habituals en la literatura negra actual, com ara l’ambició desmesurada, els diversos models de corrupció, l’abús de poder... Però el motiu primer va ser el convenciment que el model de consum energètic de la nostra societat ha de canviar de manera urgent i radical. Per tant, el personatge que va fer que la novel·la comenci a rodar és un tal Kóstic, un geni estonià en el camp de l’energia de fusió nuclear a qui els seus grans descobriments no li atorguen una candidatura al premi Nobel, sinó una cel·la en una presó catalana. En el fons, Pasta fàcil també és una història de venjança a l’estil d’El Comte de Montecristo, un altre homenatge personal.
Veig que és home d’homenatges que segur que formen part de la diversió a l’hora de crear que abans ha citat... A més del dinamisme de la trama, destaquen els diàlegs, carregats d’humor i mala bava, molt inspirats en el cinema, com es pot veure a les cites abans de cada capítol.
Efectivament, en totes dues novel·les he volgut imitar la força i l’emoció dels diàlegs d’aquelles grans pel·lícules americanes dels anys quaranta i cinquanta en blanc i negre. El protagonista és, com jo mateix, un entusiasta d’aquesta mena de films. La diferència és que jo acostumo a ser una persona força equilibrada, mentre el meu protagonista sovint actua i parla com si es mogués per un plató de cinema. Per declarar obertament aquestes intencions, he volgut començar cada capítol amb algun diàleg o alguna frase dels meus films negres preferits. Com pot veure, tota la novel·la és plena d’homenatges i referències culturals.
No només en les cites, dins del text també hi posa una bona col·lecció de referents cinematogràfics... Vostè beu més del cinema que de la literatura, pel que fa al gènere negre?
No, en absolut. Soc un lector voraç i apassionat tant de poesia i assaig com de novel·la, però em va semblar que definir el meu personatge a través d’aquesta afició li atorgava un tret distintiu original que donava versemblança a la seva manera de comportar-se i justificava la seva tendència a ficar-se en problemes. Segur que el lector també trobarà referències a altres textos literaris... En realitat, les dues novel·les son una mostra de la meva admiració pel gènere negre, tant del literari com del cinematogràfic.
I amb els noms i cognoms també li agrada jugar, oi? Com ara Esclarmonda Trepat...
Considero que un novel·lista ha de moure totes les peces del tauler per aconseguir l’efecte desitjat. Alguns noms són merament referencials, però altres amaguen informació que contribueixen al retrat.
Vostè juga a escacs? O l’utilitza perquè sempre ha donat molt de joc dramàtic a novel·les i pel·lícules?
De jove vaig jugar una mica, però ara no arribo ni a un nivell d’aficionat. Em va semblar que els escacs donarien personalitat al geni estonià que havia de coprotagonitzar la novel·la. Va ser divertit explorar partides famoses per citar-les dins del text, o cercar pintures famoses que representen el món dels escacs i coses així. Per a mi, escriure també és una bona marera d’aprendre.
I el tema de les runes per veure el futur, d’on surt?
Sempre m’ha semblat un assumpte interessant. L’endevinació del futur que ens espera ha estat una obsessió al llarg de la Història. Els humans de totes les èpoques han buscat la manera d’avançar-se al que ha de venir. Jo mateix vaig escriure una novel·la juvenil que tracta aquest tema, Premonicions. A la ment racional del científic estonià volia oposar-li una manera diferent d’entendre el món. Així va néixer Kàtia, la bella ucraïnesa que creu cegament en el poder revelador de les runes i que actua en funció de la informació que creu obtenir-ne. Conec molta gent que no ha sentit a parlar mai de les runes, però que segueix fidelment els consells dels horòscops o que creu que, si va a veure el partit de futbol vestint la corbata de la sort, el seu equip sortirà guanyador.
L’apassionant món de les supersticions, sí. Per la banda científica, deixa clar que l’home sempre posa per davant l’enriquiment personal que el bé pel planeta...
No sé si es pot generalitzar, perquè afortunadament existeix la gent generosa i honrada, però no tinc cap dubte que alguns poders econòmics han venut el futur i la sostenibilitat del nostre planeta a canvi d’uns beneficis immediats que els garanteixin una vida d’abundància. Soc conscient que la crítica que es pot fer des d’aquesta novel·la no li fa ni pessigolles al poder, però m’agrada pensar que, com a mínim, contribueix a canviar una mica la mentalitat de tots plegats.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

CRÒNICA

Des de l’aniversari de Rufus Wainwright

ABUSOS AL CINE I AL TEATRE

El Servei d’atenció als abusos en el sector artístic ha atès 21 consultes en dos anys

BARCELONA
equipaments

Carles García Hermosilla, nou director del Museu d’Història de Barcelona

barcelona
cultura

El Museu d’Història de la Joguina reobre amb més objectes exposats

sant feliu de guíxols
Cultura

Mor Julia Uceda Valiente, professora, escriptora i poetessa andalusa

Cultura

Troben víctimes de la pesta negra del segle XIV a la Catalunya central

Santa Maria de Besora
Sergi Clavell
President del Gremi d’Antiquaris de Catalunya

"El sistema espanyol d'exportacions d'obres d'art és una barbaritat"

Barcelona
Inauguració d’un mural de Tintín

Cimera diplomàtica de Sildàvia a Calonge

calonge
cultura

El majordom i la cosina del Príncep de Bel Air signaran autògrafs a Lloret

Lloret de Mar