La paraula de Tàpies Barba, llavor i pinyol

La llum deshabitada és el florilegi que reuneix, per primera vegada, una mostra significativa dels vuit llibres de poemes d’Antoni Tàpies Barba (Barcelona, 1956). A la primeria dels setanta detona la veu poètica del barceloní. El primer tempteig líric, Siboc (1973), és una aventura formal amb ecos brossians. Els primers poemes exploren la dimensió gràfica de la paraula, el potencial del cal·ligrama, i recullen, també, alguna temptativa metaliterària. Ja hi trobem, però, alguns elements basals de la seva poètica, que des dels inicis han adobat l’univers simbòlic de l’autor a la manera dels símbols mironians: l’arbre, el vent, l’aigua, la fronda, el sopluig dels astres del firmament. Hi despunten també algunes de les qüestions que travessaran per sempre la consciència del poeta: la dialèctica de la fosca i de la llum, els processos de l’escriptura, el poder fundacional de la paraula, l’abisme fèrtil del silenci, els relleus i la fecunditat de l’absència.

Als llibres que segueixen Siboc, la indagació formal s’eixampla: l’obra espleta aleshores en sonets, estructures lliures, petits poemes en prosa. La veu creix, l’arrel del símbol s’apregona. A Les danses d’u (1975), la llum crepuscular, el mirall i el misteri de l’aigua aprofundeixen l’enigma de la consciència: “No sabem fins a quin punt / som reals o aparences que un altre somia”. Tàpies Barba fa transcendir els elements del món: cantant-ne la magnitud i el secret sensibles, aconsegueix distingir-los amb una aura sacra que els fa reverberar amb besllums abstractes. En aquesta poesia, el jo és arrossegat per la força dels elements (el vent, l’arbre) en els quals s’encarna, que l’expliquen i en projecten la complexitat a través de la seva pròpia fondària: “Has passat davant meu com un vent de record / sense alçar l’eixuta pols del camí”, “i veuen com el seu cos es transmuta, / com l’arbre forcat pel llamp i pel vent”.

L’autor va component una cosmogonia consistent, un ordit de terra i d’univers al servei de la reflexió sobre el temps, l’origen de la vida o la força generadora dels contraris, que perfan l’harmonia del món. Així, només la foscor és capaç d’esmolar el prodigi de la claror: “mirada que retorna de la nit / com una espasa lúcida de metall resplendent”. La llum no incideix sinó en la fosca, a la manera d’una arma afilada: “i els va ferint el dard lluent dels astres”, “els teus llavis com un coltell de llum / que il·lumina la meva carn nocturna” [les cursives són meves].

Al centre de l’univers de Tàpies Barba, la reflexió sobre la paraula, llavor i pinyol de la seva poètica. Tal vegada perquè és a la paraula que devem l’impuls cosmogònic primer, que posseeix la força creadora de tot plegat: “No hi ha res fora de la paraula”, escriu a El sedàs de la nit. És, de fet, en la nit, “en la calma nocturna, / quan la tendra llavor de la paraula / germina i es prepara per a la vida / absorbint l’aigua des de la fondària”, escriu evocant els versos de Pavese que reconeixen, paral·lelament, la fertilitat fonda del verb: “tu non attendi nulla / se non la parola / che sgorgherà dal fondo / come un frutto tra i rami”. L’autor canta la transcendència i la puresa del mot, sense oblidar-ne mai la qualitat encarnada, mundana: “No hi ha paraules si no és en les coses”. El mot, com el jo del poeta, esclata i brilla a través de la matèria del món, a la vegada que el substancia i en dibuixa els relleus: “les paraules van caient, com engrunes de terra, sediments del record”; perfà l’ésser i l’existència: “Lletra darrere lletra vas encerclant la vida”.

El procés de l’escriptura, que el poeta associa al cicle elemental de la vida, és matèria de reflexió a L’escrivent (1999). En aquest procés, a l’extracció de la paraula “com el primer gemec d’un nadó” segueix l’asfíxia i la gravetat del carboncle tristíssim del silenci. Silenci, que, al capdavall i com la fosca, acaba revelant un poder generador: “Sents el silenci fred i terrible de l’absència, que alimenta les tendres quimeres de l’escrivent”. Malgrat l’abast de la memòria i el llast del record, la poètica de Tàpies Barba afirma l’esdevenidor amb un vitalisme serè: “No oblidis mai que escrivim pel futur”.

Entre el primer i l’últim llibre, la veu ha madurat: els elements de l’univers del barceloní s’han anat fent cada vegada més gràvids (o més lleugers); però, de Siboc (1973) a El faedor de reis (2022), llur matèria fonamental sembla mantenir-se intacta. I, si en un dels poemes que obren l’antologia el jo duia “pols lunar a les celles”, a les acaballes del recull “una lluna de talc avança a les palpentes”. La matèria dels astres, com el satèl·lit que ens encercla, ha fet prova de perennitat.