En el temple d’un pintor

Jordi Garrido (1991), comissari d’art amb una notable sensibilitat i col·laborador en mitjans de comunicació, ha extret les memòries enèrgiques i compassades d’Eduard Arranz-Bravo (1941-2023), tan ben acompanyades en el seu moment. Va entrar a treballar d’assistent a l’estudi de Vallvidrera, on vivia i treballava el pintor, i en sentir la infinitat d’històries i de persones que havia conegut, va sentir la necessitat de plasmar-ho i documentar-ho. És una edició excel·lent, amb quadres, fotografies i pàgines intercalades, d’Albert Mercadé, amb l’aval de l’editorial Comanegra.

L’energia d’Arranz-Bravo hi queda perfectament reflectida. “Les mans dures com les d’un pagès que ha estat tota la vida llaurant la terra.” En les primers pàgines es descriu el seu treball quotidià, absorbent i metòdic, quan es posava a pintar a les cinc del matí per expressar tot el que desitjava: pintar i res més. Ell mateix ho argumentava: “La pintura que faré a l’estudi de bon matí l’he pintat dins el cap quan era al llit.” Llegir les memòries d’un artista és una manera d’accedir als sentits artístics. Aquesta biografia oferta hauria de formar part de la història de l’art català, com un document imprescindible d’una època en què existia un mercat amb expectatives per als joves artistes que començaven a despuntar i que tenien oportunitats a través de les galeries i dels petits col·leccionistes que compraven peces d’art.

El llibre Arranz-Bravo, des de dins està escrit a través de la veu del pintor, un fet que li dona realisme, presència física, fonament i solidesa biogràfica, on es constata la personalitat, el caràcter i l’ànima d’Arranz-Bravo. De pare basc i de mare argentina, va néixer en plena postguerra. Era el més petit de set germans. Tot i formar part d’una família amb recursos i solvència, el seu pare no va acceptar mai que fos pintor. Eren temps durs, en què l’autoritat estava per damunt de tot.

Va ser a partir dels set o vuit anys quan tot va canviar, quan va començar a dibuixar de manera diària. Preferia dibuixar que sortir al carrer i jugar amb els amics. “El dibuix m’era innat, intuïtiu; ningú me’l va ensenyar.” Pintava tot el que havia vist durant el matí a l’escola. Amb el temps, va assolir tanta perfecció tècnica que el professor de dibuix de l’institut el suspenia, perquè es pensava que calcava els dibuixos. Va ser una de les primeres lliçons que va aprendre.

Sense el suport del seu pare, va decidir estudiar belles arts i començar a fer els primers viatges per Europa. A Londres, per exemple, hi va subsistir un any, rentant plats. A belles arts havia conegut el professor i crític d’art Rafael Santos Torroella, una persona molt activa en el món artístic barceloní, que el va ajudar a entrar a la Sala Gaspart. Entre els alumnes va tenir una gran relació d’amistat amb Rafael Bartolozzi (1943-2009). A partir dels ambients que va conèixer, se’n va anar a viure en una comuna a Eivissa, on va forjar una gran amistat amb pintors i galeristes.

Quan llegim una biografia, es pot arribar a copsar que una sèrie de coincidències i decisions ho poden determinar tot. Tot un camí immens, desconegut i màgic.

De la relació artística amb Rafael Bartolozzi, de les exposicions comunes que feien, caldria destacar la intervenció en la fàbrica Tipel (1971), de Parets del Vallès, situada arran de l’actual AP-7. Una obra que va ser reconeguda com una de les fites de l’art pop espanyol. “Quin fred que hi vam passar, allà enfilats! Es movia tot, i teníem cotxes circulant a tota velocitat ben enganxats al nostre costat.” Van estar mesos per pintar-la. La intervenció, farcida d’anècdotes, va tenir un gran impacte i va sortir a la portada de La Vanguardia. El ministeri va demanar que s’esborrés l’obra per una denúncia d’un inspector, un fet que va comportar que la premsa hi prengués partit i que l’obra encara tingués més reconeixement.

Per Arranz-Bravo, van ser uns anys mítics de maduració i exploració, lligats a les exposicions, a les festes, a les drogues, a les relacions amb escriptors, pintors i periodistes. “Sempre insisteixo en el fet que treballar és la clau de l’essència d’una persona: o treballes o no treballes.” La vitalitat d’Arranz-Bravo hauria de ser un far. Tota pintura és una lectura i llegir aquest llibre és una manera de veure un gran quadre de pintura.