Joaquim Jordà, referent del cinema documental català

Tal dia com avui de l’any 2006, Joa­quim Jordà i Català (Santa Coloma de Far­ners, 1935) va morir de manera sob­tada a l’edat de setanta anys. Con­si­de­rat el pare del que avui conei­xem com a docu­men­tal de cre­ació, la seva influència per a joves cine­as­tes i el seu caràcter rup­tu­rista el va con­ver­tir en un dels refe­rents clau del cinema català de la segona mei­tat del segle XX.

El seu pare era el notari del poble i vivien a la mateixa casa on va néixer Sal­va­dor Espriu (Jacint Ver­da­guer, 38 de Santa Coloma de Far­ners). El seu pri­mer con­tacte amb el cinema va ser a través de la pel·lícula Nos­fe­ratu (1922) de Fri­e­drich W. Mur­nau, que reproduïen sovint al cinema par­ro­quial del muni­cipi. Amb 16 anys va ins­tal·lar-se a Bar­ce­lona per estu­diar dret i durant aquest període va començar a viat­jar a París per ama­rar-se del cinema francès. Un cop lli­cen­ciat va tras­lla­dar-se a Madrid per ingres­sar a l’Ins­ti­tut d’Inves­ti­ga­ci­ons i Experiències Cine­ma­togràfiques. Va estre­nar-se com a cine­asta amb el curt­me­tratge Día de los muer­tos (1960), que no va ser apro­vat per la cen­sura, i va tre­ba­llar fent tas­ques d’aju­dant de direcció, secre­tari de rodatge, guio­nista i actor oca­si­o­nal. També va escriure per a publi­ca­ci­ons espe­ci­a­lit­za­des com ara Cinema uni­ver­si­ta­rio o Nues­tro cine.

A mit­jans dels sei­xanta, ja a Bar­ce­lona de nou, va reu­nir-se amb Car­les Por­ta­be­lla, Car­les Daura i altres cine­as­tes de l’època per crear un pro­jecte con­junt. Va ser el movi­ment ano­me­nat Escola de Bar­ce­lona, que pre­te­nia superar les bar­re­res de la cen­sura fran­quista explo­rant camins alter­na­tius en el cinema per la via de l’expe­ri­men­tació for­mal i, sovint, uti­lit­zant al·lusi­ons polítiques indi­rec­tes. Jun­ta­ment amb Jacinto Esteva va ela­bo­rar Dante no es única­mente severo (1967), con­si­de­rada la pel·lícula mani­fest de l’Escola de Bar­ce­lona, i que actu­al­ment forma part dels Bàsics del cinema català de la Fil­mo­teca de Cata­lu­nya. Es trac­tava d’una burla a la lògica posi­ti­vista que domi­nava dins el cinema tra­di­ci­o­nal.

Mili­tant clan­destí del PSUC, a finals dels sei­xanta, la seva intensa acti­vi­tat política i el can­sa­ment de viure sota el règim fran­quista el van fer exi­liar-se a Itàlia. Des d’allà va poder rea­lit­zar docu­men­tals de caràcter mar­ca­da­ment polític, amb el finançament d’orga­nit­za­ci­ons lli­ga­des al Par­tit Comu­nista Italià com Por­to­ga­llo, paese tran­quilo (1969) o Lenin vivo (1970). També va dedi­car-se a la tra­ducció d’obres de nar­ra­tiva i assaig, algu­nes de cinema, prin­ci­pal­ment per l’edi­to­rial Ana­grama.

Amb la mort del dic­ta­dor va tor­nar a Cata­lu­nya. Va entrar en con­tacte amb l’assem­blea de tre­ba­lla­dors de l’empresa d’elec­tro­domèstics Numax, una fàbrica d’uns dos-cents tre­ba­lla­dors que després de dos anys d’auto­gestió van deci­dir tan­car, i amb els diners de la caixa de resistència van pro­po­sar a Jordà fer una pel·lícula per expli­car la seva experiència: Numax pre­senta... (1980). Altres films que va diri­gir durant els següents anys van ser El encargo del caza­dor (1990), Un cos al bosc (1996), Mones com la Becky (1999), De nens (2003), Vint anys no és res (2004) i Més enllà del mirall (2006). Com a guio­nista van des­ta­car els seus tre­balls a El Lute, Car­men, Pau i el seu germà i Andorra, entre el torb i la Ges­tapo, que va ser emesa per TV3. El seu últim film va ser Morir de dia, un docu­men­tal sobre la irrupció de l’heroïna i la sida a Bar­ce­lona.

L’any 2000 va ser guar­do­nat amb el Premi Naci­o­nal de Cinema, con­ce­dit per la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya, i el 2006, a títol pòstum, el Pre­mio Naci­o­nal de Cine­ma­to­grafía del govern espa­nyol.