Tot Recordant
Joaquim Jordà, referent del cinema documental català
Va ser guardonat l’any 2000 amb el Premi Nacional de Cinema de la Generalitat de Catalunya
Tal dia com avui de l’any 2006, Joaquim Jordà i Català (Santa Coloma de Farners, 1935) va morir de manera sobtada a l’edat de setanta anys. Considerat el pare del que avui coneixem com a documental de creació, la seva influència per a joves cineastes i el seu caràcter rupturista el va convertir en un dels referents clau del cinema català de la segona meitat del segle XX.
El seu pare era el notari del poble i vivien a la mateixa casa on va néixer Salvador Espriu (Jacint Verdaguer, 38 de Santa Coloma de Farners). El seu primer contacte amb el cinema va ser a través de la pel·lícula Nosferatu (1922) de Friedrich W. Murnau, que reproduïen sovint al cinema parroquial del municipi. Amb 16 anys va instal·lar-se a Barcelona per estudiar dret i durant aquest període va començar a viatjar a París per amarar-se del cinema francès. Un cop llicenciat va traslladar-se a Madrid per ingressar a l’Institut d’Investigacions i Experiències Cinematogràfiques. Va estrenar-se com a cineasta amb el curtmetratge Día de los muertos (1960), que no va ser aprovat per la censura, i va treballar fent tasques d’ajudant de direcció, secretari de rodatge, guionista i actor ocasional. També va escriure per a publicacions especialitzades com ara Cinema universitario o Nuestro cine.
A mitjans dels seixanta, ja a Barcelona de nou, va reunir-se amb Carles Portabella, Carles Daura i altres cineastes de l’època per crear un projecte conjunt. Va ser el moviment anomenat Escola de Barcelona, que pretenia superar les barreres de la censura franquista explorant camins alternatius en el cinema per la via de l’experimentació formal i, sovint, utilitzant al·lusions polítiques indirectes. Juntament amb Jacinto Esteva va elaborar Dante no es únicamente severo (1967), considerada la pel·lícula manifest de l’Escola de Barcelona, i que actualment forma part dels Bàsics del cinema català de la Filmoteca de Catalunya. Es tractava d’una burla a la lògica positivista que dominava dins el cinema tradicional.
Militant clandestí del PSUC, a finals dels seixanta, la seva intensa activitat política i el cansament de viure sota el règim franquista el van fer exiliar-se a Itàlia. Des d’allà va poder realitzar documentals de caràcter marcadament polític, amb el finançament d’organitzacions lligades al Partit Comunista Italià com Portogallo, paese tranquilo (1969) o Lenin vivo (1970). També va dedicar-se a la traducció d’obres de narrativa i assaig, algunes de cinema, principalment per l’editorial Anagrama.
Amb la mort del dictador va tornar a Catalunya. Va entrar en contacte amb l’assemblea de treballadors de l’empresa d’electrodomèstics Numax, una fàbrica d’uns dos-cents treballadors que després de dos anys d’autogestió van decidir tancar, i amb els diners de la caixa de resistència van proposar a Jordà fer una pel·lícula per explicar la seva experiència: Numax presenta... (1980). Altres films que va dirigir durant els següents anys van ser El encargo del cazador (1990), Un cos al bosc (1996), Mones com la Becky (1999), De nens (2003), Vint anys no és res (2004) i Més enllà del mirall (2006). Com a guionista van destacar els seus treballs a El Lute, Carmen, Pau i el seu germà i Andorra, entre el torb i la Gestapo, que va ser emesa per TV3. El seu últim film va ser Morir de dia, un documental sobre la irrupció de l’heroïna i la sida a Barcelona.
L’any 2000 va ser guardonat amb el Premi Nacional de Cinema, concedit per la Generalitat de Catalunya, i el 2006, a títol pòstum, el Premio Nacional de Cinematografía del govern espanyol.
