Esplendor i vida del salobrar

El Miquel Rayó (Palma, 1952) escriptor per a infants i joves que hem perdut des de fa uns quants anys, l’hem guanyat com a assagista i poeta per a adults. En la nova etapa hi són ben presents les seves passions: la natura, l’ornitologia, l’excursionisme, la llengua i, en definitiva, el país. Un país petit, si voleu, com el d’en Lluís Llach a País petit, ja que se centra en la seva estimada Mallorca. En el camp de la poesia, des del Llibre de minúcies (2017) ja hem pogut gaudir de quatre poemaris seus. Aquest 2024 ens ha tornat a sorprendre amb un de nou, centrat en un “país” encara més petit, ja que dedica els setanta haikus que el formen al ric i sorprenent món del salobrar, com ens informa la solapa de la contracoberta: “Els haikus continguts en aquest volum són també notes escrites en un imaginari quadern de camp poètic sobre les sensacions viscudes per l’autor durant ja més de quatre dècades de visites freqüents al salobrar de Campos (Mallorca), un espai natural i cultural emblemàtic i de rica diversitat en la geografia mallorquina.”

Al breu pròleg (p. 11-12), titulat “Justificació”, Rayó ens dona més informació d’aquesta aventura poètica: “Els haikus que es presenten en aquest aplec voldrien aproximar-se només a l’expressió d’unes vivències concretes des de la recomanació inassolible del mestre Bash?: “haiku és simplement allò que passa ara i aquí”. I us asseguro que se’n surt, que assoleix la recomanació del mestre japonès, malgrat les dificultats que exposa: “Que difícil és per a un escriptor occidental buidar els seus escrits de la lògica, la utilitat, la intenció i l’explicació.” I jo diria que Rayó aconsegueix buidar els seus haikus de tota intencionalitat que no sigui la poètica i la d’empresonar l’instant. Podem dir que el seu desig, expressat al mateix pròleg, s’assoleix amb escreix, sense concessions: “La il·lusió de l’autor és que el lector, la lectora, pugui percebre des dels seus versos els sons del salobrar, les olors, els colors, els vols, els reflexos de les basses de les salines, l’enlluernament de la sal, el fred, la calor, la potència de les nigulades o de la llum esclatant dels dies de sol, i especialment la quietud ambiental, l’assossec íntim i l’empatia amb la Naturalesa amb què ell ha caminat i encara camina en aquell espai preciós.”

I com ho aconsegueix?: doncs amb aquests poemes tan breus, sintètics i lligats a la natura que són els haikus. Uns haikus que, per deixar més clar que són moments viscuts i intentats de capturar no tenen ordre. Per això podem trobar moments estacionals diferents en una mateixa pàgina: “Temps de gelades./ Entre solcs, franciscana,/ titina sorda.”; al costat de “Arres d’estiu./ Abelles en els becs/ dels arenols.” (p. 59).

Però també, amb un gran rigor mètric (només hi hem trobat un vers coix, p. 64) i amb un devessall de recursos poètics, alguns ben poc freqüents en els haikus. Per exemple els nombrosos encavalcaments, com el doble a “On vas obscura/ papallona? La mar/ pot ser inhòspita.” (p. 65). O algunes antítesis i paradoxes, com en el poema en què tres formes de l’adjectiu blanc, una a cada vers, es tanquen amb el negre d’un corb: “Blanc d’excrements,/ plomes blanques com flòbies,/ sal blanca, un corb.” (p. 45). O alguns jocs fonètics, amb parònims...: “Cetles d’hivern./ Les basses calitjoses./ El sol de sal.” (p. 29).

I, és clar, amb una capacitat de síntesi només assequible als poetes capaços de sintetitzar, en tres versos en aquest cas, tota una història; com aquesta lluita per la supervivència en la natura: “En un bec clos,/ l’anguila serpenteja./ Degota llims.” (p. 39).

Acabo amb tres haikus que criden l’atenció enmig de la majoria de dedicats a ocells, plantes i altres elements del salobrar, ja que sintetitzen el temps que el poeta ha dedicat a l’observació de la natura, aquí del salobrar, i de la qual ja se sent part: “Aus en els ulls/ i fang fosc a les botes./ Tornar a casa.” (p. 51); “Trenta anys d’eixides./ Tres versos vacil·lants/ per fer memòria.” (p. 52); “Escriure haikus/ –per cada vers mil passes–/ entre barrelles.” (p. 65). Acompanyen els poemes nou il·lustracions (tres aquarel·les i sis dibuixos amb retolador negre de punta fina) del mateix Rayó que recreen moments viscuts al salobrar.

Gaudiu-ne i deixeu-vos portar, si més no en una primera lectura, per la musicalitat de les paraules, fetes servir sense concessions. Després, si hi voleu aprofundir i copsar la riquesa i el significat de tots els mots, us recomano de fer-ho amb el Diccionari Català-Valencià-Balear ben a prop (ara accessible en xarxa), com he hagut de fer jo per saber, per exemple, que les barrelles són plantes típiques del salobrar; que les arres són les nostres penyores; o que les flòbies equivalen als borrallons o flocs de neu. Si algú dubtava de la riquesa i varietat del nostre català...