La nit del caçador

Per bé que Rosa Font Mas­sot (Sant Pere Pes­ca­dor, 1957) és cone­guda, sobre­tot, com a poeta, té al dar­rere una obra nar­ra­tiva esti­ma­ble. Un bosc infi­nit, la seva quarta novel·la, comença amb un capítol molt líric que des­criu una nevada: “I la neu és un tel que es posa davant dels ulls i que amaga totes les coses llet­ges i les torna boni­ques i blan­ques.” I acaba no pas amb neu, amb la seva benèfica acció d’esbor­rar la llet­jor (i, en apa­rença, el mal i tot), però sí amb el record de la neu, després del drama que el lec­tor ha anat conei­xent: “No sento res ni veig a ningú, perquè tot és ben blanc, com la neu de l’hivern que només he vist una vegada i com les cases llu­ents del meu car­rer”.

La més gran con­se­cució de la novel·la és la veu nar­ra­tiva, que s’ha con­fiat a un nen d’uns deu anys, en Martí. La seva enga­nyosa innocència va pre­sen­tant-nos els fets: la vida en un poble petit, en con­tacte amb la natura i amb uns éssers que oscil·len entre l’embru­ti­ment i la pie­tat, i, poste­ri­or­ment, la mudança en una ciu­tat (per uns motius tèrbols que el lec­tor ja des­co­brirà). Els seus pares tenen una pèssima relació: “El pare [...] és un caçador [...] mirant com dorm la mare, que és un ocell que s’ha can­sat de volar.” La història és sòlida; l’argu­ment, ben tra­vat. Ens pot dur el record dels dra­mes rurals de Víctor Català. Ara bé, és l’estil el que enlaira l’obra. I aquest estil, per la den­si­tat simbòlica, crec que es podria com­pa­rar més aviat amb el de Mercè Rodo­reda.

En l’estil hi ha la savi­esa de la poeta, la qua­li­tat de la seva mirada. Començant pel títol, de remi­niscències al·legòriques. “Hi ha un bosc infi­nit que no sap tra­ves­sar”, afirma la veu nar­ra­tiva –diu el nen, en defi­ni­tiva–, fent referència al pare. Aquest home, en Siset, és un ani­ma­lot. Però dei­xeu-me que expressi un bri de com­passió per la seva vida, pels seus pen­sa­ments, si es vol, tan pri­ma­ris. És un caçador, i poca cosa més. En té l’ànima. Un caçador des­plaçat del camp a la ciu­tat, que esde­vindrà la seva presó. La ciu­tat, però també un ambi­ent fami­liar que se li ha anat tor­nant cada cop més ofegós, amb la dona pros­trada al llit i un fill petit a qui no estima (el lec­tor també n’esbri­narà el motiu). Sem­pre el com­para amb el gran, en Jaume, i, de la com­pa­ració, en Martí en surt molt per­ju­di­cat. Font Mas­sot se ser­veix de fra­ses, en gene­ral, cur­tes, sovint tallants. I d’ele­ments simbòlics pode­ro­sos que van cons­truint un marc opres­siu. En Martí té una mà morta, com si fos la d’un nino. El seu germà el pro­te­geix. La mare, en la seva extrema feblesa, també. Però al poble hi havia algun mar­rec que l’hi tenia jurada, i a ciu­tat con­viu amb una dona que el tracta amb ten­dresa, però que, al final, veu­rem que no era aigua clara. L’aigua, ara que en faig esment, recorre també, de punta a punta, la història. Obses­si­va­ment. La Lola, la mare del pro­ta­go­nista, és un ésser d’aigua: “La mare és l’aigua tota sen­cera i és la seva bici.” La Sabina, el per­so­natge secun­dari amb més enti­tat de la novel·la, hi morirà, dins l’aigua. Els som­nis –i els mal­sons– hi fan, encara, un paper actiu. Els del nen, és clar.

Del tronc argu­men­tal, en van nai­xent bran­ques diver­ses, de rellevància vària. Per exem­ple, el des­co­bri­ment de la sexu­a­li­tat (en el cas d’en Martí, no pas d’en Jaume, és més una intuïció que no pas una des­co­berta), però també el del mal. En aquest dar­rer cas, hi ha una lapi­dació que recorda la de La rifa, el relat bru­tal de Shir­ley Jack­son. Tot ple­gat passa a final dels sei­xanta i començament de la dècada següent: la pet­jada d’un dels astro­nau­tes que el 1969 han arri­bat a la Lluna ocupa la pan­ta­lla d’un tele­vi­sor en blanc i negre.

En el lli­bre de ver­sos Esquerda, dedi­cat a la mare morta, Rosa­Font Mas­sot escri­via: “I des del fons d’aquesta esquerda, arriba un batec que il·lumina el pen­sa­ment amb les imat­ges de terra i d’aigua, d’arbres i d’arrels.” En la novel·la que glosso l’esquerda no és símbol de la mort, sinó d’una vida infeliç. Però, com una ferida llu­mi­nosa, aquesta esquerda també “il·lumina el pen­sa­ment amb les imat­ges de terra i d’aigua, d’arbres i d’arrels”. Hi ha una comu­ni­tat simbòlica entre els diver­sos lli­bres de l’autora. El color del coure i el blanc són els tons d’aquesta novel·la. I, ara que par­lava d’esquer­des: “Té els peus ben esgar­rin­xats i una cli­ve­lla negra li tra­vessa el taló, com la que li vaig veure a la mare el dia del ball de la festa de Riu­vell [...]. És la cli­ve­lla de les dones que han esti­mat molt [...]. És una cica­triu que par­teix l’ànima.”