Llibres
Neus Rossell
Mestra de música i humorista
“Els que manen tenen aire condicionat al despatx”
Fa elogi d’un ofici de mestre que no està prou reconegut i al qual es recrimina que tingui dos (o és tres?) mesos de vacances
L’humor és una eina que sol usar per reivindicar, sigui la seva vocació, passions, ideals polítics o la llengua catalana
Què vol dir “en procés d’assoliment”, que, si lluites, pots? Que, si somies molt, podràs? No ho suporto!
A mi em van dir que corregís en verd i no en vermell perquè no afectés tant el resultat als alumnes
M’agradaria tenir unes vacances més repartides, també perquè trobo a faltar els alumnes
Neus Rossell i Mas (Sils, 5 de març de 1990) és una mestra de música que estima tant la seva professió que no s’ha pogut estar d’escriure Tres mesos de vacances i altres alegries de ser mestra (Rosa dels Vents), un llibre que en clau d’humor elogia la vocació i el poder de l’educació en la nostra societat, no sense deixar de criticar allò que no funciona. Com que és un cul inquiet, no va dir que no –quan es van fer viral a Youtube i a les xarxes els seus vídeos humorístics reivindicant el dret a decidir– a fitxar per El búnquer, presentat per Jair Domínguez i Peyu. Quedem a Banyoles, tot just arribada de gravar a Vilanova i la Geltrú un programa de Cuines per al 3Cat.
No pares, però que bé que t’ho passes, que si colònies amb els nens, ara això i vacances!
M’ho passo molt bé a les colònies, però em canso molt, soc una senyora gran.
D’aquí que necessiteu tres mesos de vacances?
O quatre, o cinc! [Riu.] Ho dic amb ironia. La realitat és que hi ha molts tipus de mestres. N’hi ha de funcionàries, d’interines, altres de substitutes. La realitat d’aquestes últimes és que el contracte se’ls acaba el 30 de juny i s’estan a l’atur fins que al setembre potser les agafin. I l’altra, nosaltres acabem el 30 de juny i l’1 de setembre ja tornem a ser a l’escola. On són aquests tres mesos? Jo els compto i són dos, no ho sé, però vaja!
Encara prou bé.
Sí, però al juliol hem de fer les formacions, que la gent se’n riu, però és que si no les féssim no podríem fer robòtica, per exemple. Jo no en tinc ni idea ni he nascut envoltada de tecnologia i ho haig d’aprendre. I, com que no paren de sorgir lleis, cada vegada haig d’aprendre coses noves. Alguns pensaran que són els follets els que fan la feina.
Tampoc us podeu queixar, ha fet bon temps i aquest any no se us deu haver desmaiat ningú a les classes.
No, aquest any hem tingut sort! Però és cert que altres anys ha estat molt dur. Si els adults ja no ens concentrem quan fa calor i ens queixem cada dos per tres, què vols que facin les criatures. Després surten aquells que diuen: “Bé que els paletes treballen sota el sol i no es queixen!” Els paletes són paletes i el cas dels nens és diferent... Ep, que el cervell ha de funcionar.
Per què no estan adaptades les escoles al canvi climàtic?
Perquè els que manen tenen aire condicionat al despatx! Després de treballar a l’escola molts (jo abans també ho feia) fan casal, van altra vegada a l’escola amb una calor insuportable.
Ventiladors o vacances més repartides?
M’agradaria tenir vacances més repartides, perquè personalment, a part que l’alumnat no se’n recorda, de moltes coses, i jo tampoc, et parlo com a Neus: els trobo a faltar, de debò, als alumnes. I més de dos mesos per a les famílies és molt. És complicat organitzar-se, amb els avis si en tenen. Vivia a Ginebra i tot estava més repartit. Era meravellós. També és veritat que no hi fa tanta calor. També m’agradaria poder anar de vacances en temporada baixa i menys calor.
Què, com ho portes amb els regals de fi de curs?
A mi no em calen els regals de les famílies; la meva feina la faig de gust. La vaig triar jo. Ja em sento agraïda i, si em fan un dibuix o una abraçada, això sí que és un regal.
D’on surt aquesta moda, de quan antigament es regalava una poma al mestre?
Això deu ser perquè l’ofici de mestre mai ha estat dels que cobren més del món. El més ric de Catalunya no és un mestre, que la gent ho sàpiga! I això de la poma no ho sabia però, ara que ho penso, no estaria gens malament! [Riu.]
L’educació és fonamental perquè una societat rutlli.
Totalment, molt, és la base de tot. És per això que no m’explico que la nota de tall és la que és, cobrem com cobrem, perquè no hi ha més personal, perquè no hi ha aires condicionats... A Suïssa ho tenen clar, però aquí és xauxa i xerinola. I a més, aquí, depèn qui hi hagi governant. És: “Ah, és del PP, doncs ara la llei Wert; ah, és del PSOE, la llei Celaá.” Tinc la sensació que és com una màquina de fer galetes i que ara provarem aquest ingredient i després un altre i, si uns anys surt una partida podrida, doncs canviem.
Això a escala estatal, en l’àmbit català tampoc és que la cosa sembli rutllar. El professorat està en peu de guerra.
No estic d’acord amb res del que han fet, hi hagi qui hi hagi. L’última cosa que em va fer enfadar moltíssim era el canvi de NA (“no assolit”) a “en procés d’assoliment”, que em va semblar una barbaritat. Què vol dir EPA, que, si lluites, pots? Que, si somies molt, podràs? No ho suporto. Tinc una amiga que es va morir de càncer i molta gent li deia això de “si lluites podràs sortir-te’n” i no, no és així a la vida! A vegades no tot es pot aconseguir. Així no sabran tolerar les frustracions quan alguna cosa no els surti.
Tampoc ningú repeteix de curs.
No, no. Molts ho feien per ganduleria i després es posaven les piles. Repetir per repetir, tampoc. Una alumna que té dislèxia o un grau d’autisme o un retard intel·lectual, aquesta persona no en fa res, de repetir, el que s’ha de fer amb ells és adaptar el seu aprenentatge. Falten recursos. Es van omplir de demanar inclusió, i veus la magnitud del desastre... Fa molta pena.
I què me’n dius, de l’“Ai, pobrets!”?
S’està fent cada vegada més gros, em fa la sensació. A mi em van dir que corregís en verd i no en vermell, perquè no els afectés tant. A altres escoles els diuen que no corregeixis tu, sinó que ho esborris i que ho facis amb llapis perquè sembli que hagin estat ells. Els informes cada vegada es redacten a l’estil de “T’animem que segueixis tal...” I ara resulta que els pares i mares no entenen res i et pregunten si la criatura va bé a l’escola o no. Tot està pintat de coloraines. Quan vagis a un feina i et fotin al carrer no et faran una pancarta amb l’arc de Sant Martí i que tot anirà bé. Hauràs de tornar a casa, gestionar la frustració i buscar feina després.
Tot aquest desastre que descrius és la raó per la qual molts decideixen portar els seus fills a l’escola concertada?
És una pena, sí. De fet, en les presentacions del llibre em venen moltes mestres dient que porten les seves filles a concertades. Mestres de la pública. I els sap greu i ràbia, recórrer a la privada i no a la pública que paguem entre tots.
L’altre dia parlava amb una mare i coincidíem a dir que ja només demanem que no ens desmotivin els fills.
Ja, és veritat. Això és cert, com que no hi ha prou recursos has d’estar pels que no tiren tant, i no pots estar tant pels que ho fan. O al revés, vols atendre algun que tira i sempre n’hi ha que es queden pel camí. No hi ha prou personal per atendre’ls a tots igual. I pel que fa a la motivació del professorat... Veig molts adolescents que fan servir aquella frase del castellà de “No me renta” (em serveix o no?). I és veritat, l’aprenentatge ha de ser significatiu (per a què em serveix això?), però de la mateixa manera passa amb el català i es pregunten si no me renta, si en castellà ens entenem tots? I això està passant a les escoles. A mi no em passa això aquí, al Pla de l’Estany, però si vas a Barcelona sí.
Coincidirem a dir que els mòbils sí que són els culpables?
Sí, em sap greu demonitzar el mòbil. Molt a favor d’internet, que ens ha donat un coneixement brutal. Però alerta amb TikTok, tot el que ha de ser instantani i canviar d’activitat constantment cada 10 minuts, si no perden l’atenció, tampoc llegeixen tant, no va bé per a la vista... I cada vegada, més joves. A algunes escoles els pares i mares que no són amants del mòbil ens ajuden.
En l’educació passa com en el futbol, que tothom és entrenador?
Sí, això que dius m’agrada. Això tampoc sé des de quan passa, quan es portava la poma al mestre? Segur que no! [Riu.] Cada vegada es veu més, no se n’amaguen moltes famílies. Això ho has de fer així i aixà o fins i tot em diuen com haig d’ensenyar música. Però sobretot en altres assignatures. Ho fem això quan anem al metge de dir-li què ens ha de diagnosticar? Tothom pot fer de mestre, doncs no. I amenaces d’algun alumne dient que la seva mare és de l’AFA (Associació de Famílies d’Alumnes)...
Malgrat tot, t’agrada la feina.
A mi m’encanta i no m’ho explico perquè em queixo molt. Si t’hi has fixat, però, mai em queixo dels nens, me’ls estimo. No en tenen cap culpa. Em queixo de com tracten aquestes personetes. Ho saps, soc dels que proposaven als alumnes de venir, qui volgués, a escalar dissabte al matí. Ara a l’escola no puc.
I tu rai, que ensenyes música, una assignatura ‘Maria’.
La música està estudiadíssim, per la neurociència, que va molt bé pel cap. Perquè hi ha la part més científica de portar les notes, el ritme, la regularitat... són mates. I després, la part més emocional i de sentiments, que seria interpretar. Tocar un instrument és una passada el que remou del cap. Va bé per l’aprenentatge de llengües, de ciències, per tot. Però no interessa, pel que veig. D’aquí que ens passin l’assignatura a la tarda; jo també els vull desperts, coi! Hi ha qui fuma porros, jo prefereixo que facin música.
Et veus jubilant-hi?
No sé, m’hi veig fent parades. Si estic massa saturada, doncs parar. Però sí que m’agradaria jubilar-me amb canalla.
També et busques altres reptes professionals. com ara copresentar ‘El búnquer’. Per cert, felicitats pel premi Ondas.
Moltes gràcies! No ens ho esperàvem. Estava amb una reunió de famílies i vaig escoltar a la ràdio quan tornava a casa l’Elisenda Carod anunciant-ho. M’encanta, estic molt bé jo: tinc la canalla per una banda i el programa, on ens ho passem molt bé. Divulgació històrica, llegeixo, escric i aprenc molt.
I com portes ser mediàtica?
Ho he normalitzat. Portava malament els insults dels haters, acostumada com estic d’estar envoltada de gent que m’estima.
Ensenyar, música i muntanya amunt
A la Neus, la mainada l’estima
“Neus, Neus!”, criden nens i nenes mentre fem l’entrevista al parc de la Draga de Banyoles, comprovant el grau d’estima que li tenen. No per mediàtica, diu, ja que cap d’ells la coneix per la televisió o la ràdio, ni segurament per aquells vídeos que publicava com a @Neussi (58,5m seguidors) cantant i satiritzant la política repressiva contra la nostra llengua i reivindicacions catalanes, que tant es van viralitzar. Ella és mestra de música a Mieres i una apassionada d’ensenyar i ensenyar jugant. Això no vol dir que no tingui pas haters. “En tinc i al principi m’afectava, però amb el temps he après a ni llegir les seves crítiques”, reconeix. Ja en tenia quan realitzava aquells vídeos a Youtube i en té ara que fa El búnquer, de masclistes, homòfobs i altres relíquies. També, com ens explica, d’alguns companys de professió arran del llibre que ha publicat i no acaben de veure que les crítiques que en fa són constructives i en realitat el que escriu és una defensa aferrissada de l’art d’ensenyar. L’humor és el que té, no tothom l’entén. Ara, que té vacances, no tantes com es diu, aprofitarà per agafar la furgo i anar amb la seva parella, en Jair Domínguez, a la muntanya. Li encanta fer vies ferrades i, si tingués temps, tornar a practicar al rocòdrom. O simplement gaudir del paisatge. Té ganes de tornar a Ginebra, allà on va viure dos anys per estudiar música. “Estic farta del mar!”, exclama.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
