Arts escèniques

Cesc Casadesús

S’acomiada del Festival Grec aquest any

“Un Festival Grec ha de pensar a teixir complicitats, fer xarxa”

Casadesús, que s’acomiada del Grec després d’encadenar-hi la direcció del Mercat el 2016, serà adjunt a la direcció del Lliure al setembre

El cost de convidar una companyia internacional ha augmentat un 40% a causa de l’increment del preu dels viatges i dels hotels

Hi ha molts processos administratius. Cal una planificació exquisida. És la part més difícil del festival
No puc jugar en la lliga de coproductors internacionals per raons econòmiques. No ho puc fer tot Els grans concerts a l’Estadi Olímpic són la preocupació número 1 de les actuacions a l’amfiteatre del Grec

Cesc Casa­desús s’aco­mi­ada de la direcció del Grec. Vol dei­xar el càrrec tal com li hau­ria agra­dat tro­bar-ho ell. Quan va acce­dir-hi (el con­curs es va endar­re­rir molt) no hi va haver traspàs de car­tera for­mal amb Ramon Simó. El seu pro­jecte par­lava de fer la volta al món. Aquest dar­rer viatge, el del 2024, és cap endins, íntim. Con­vençut que s’ha de dei­xar paper imprès per res­se­guir la tra­jectòria del Grec, s’ha publi­cat un lli­bre amb un 30% de les entra­des del blog del Grec El tea­tre del món de Bar­ce­lona, que ha edi­tat Andreu Gomila. Casa­desús arriba a tot arreu i escolta. El seu cri­teri es reforça amb aques­tes altres veus.​Fa uns dies es va con­fir­mar que Casa­desús s’inte­grarà d’adjunt a la direcció del Tea­tre Lliure, en el man­dat de Julio Man­ri­que.

El seu pro­jecte gua­nya­dor volia fer la volta al món.
Era una volta al món en 6-7 anys. El con­curs en què em vaig pre­sen­tar no aco­tava el període com ara. No et deien “pre­senta un pro­jecte de 4 anys”. Va ser una decisió per­so­nal d’aco­tar-ho en el temps. O, més que en el temps, aco­tar-ho amb un relat. Jo vaig mar­car unes intuïcions, però no és que tingués un con­tracte tan­cat en el temps, sinó que mar­cava un dibuix, un pro­jecte, que al final l’he allar­gat, en part per la pandèmia. M’he anat inven­tant com no tren­car el meu propi relat. Un cop vaig aca­bar fent aquesta volta al món teòrica, després vaig deci­dir que era prou interes­sant fer un díptic a Europa, a Bar­ce­lona, i al final aquest tres pics i repicó final [el nou con­curs també es va endar­re­rir i l’ha aca­bat diri­gint Casa­desús en soli­tari, quan havia de ser com­par­tit] m’he inven­tat la idea del viatge inte­rior. Sen­tia que el Grec era molt dis­pers, aple­gava el que pas­sava a l’estiu a Bar­ce­lona: neces­si­tava un relat que uni­fiqués això. Sen­tia que neces­si­tava un relat que col·loqués en un lloc dife­rent el que és la ciu­tat i el que és la zona de Montjuïc. És un relat en el qual he entrat i n’he sor­tit quan els pro­jec­tes ho han meres­cut, com tots bons relats i com tot bon conte.
D’excep­ci­ons, sem­pre n’hi ha, oi?
Quan tens aquesta història interes­sant, hi pots apro­fun­dir així. Per a mi, però, la coherència era impor­tant, sobre­tot perquè sen­tia que el Grec neces­si­tava pri­mer sepa­rar els dos com­pro­mi­sos del que serien els tea­tres de ciu­tat, però també per tre­ba­llar en la fide­lit­zació i l’abo­na­ment del públic. Quan tu vens les entra­des, és molt dife­rent. Tota l’estratègia de fide­lit­zació impli­cava ofe­rir al públic abo­na­ments sota un preu en el fes­ti­val de Montjuïc. Hi havia una doble estratègia: una de coherència al fes­ti­val, i l’altra, de fide­lit­zació de públics, sense que ningú se’n sentís fora.
Des de Borja Sitjà es dis­cu­tia si les alter­na­ti­ves havien d’estar en el Grec o en l’Off. Ara el debat és amb les sales de pro­xi­mi­tat, mol­tes de les quals ha aca­bat fent On el Tea­tre Batega.
Avui les sales han madu­rat i han vist que, si es venien com a sales de 100, era molt dife­rent que si es venien com a 10 sales de 100 que fan 500 o fan 1.000. Anar jun­tes els dona més presència, més visi­bi­li­tat i fins i tot més potència per fer pro­jec­tes a la ciu­tat de Bar­ce­lona. Van veure que aquí hi havia un poten­cial de marca, com al seu moment hi havia hagut la xarxa de sales alter­na­ti­ves. Té molt a veure amb la gent que està al cap­da­vant d’unes quan­tes d’aques­tes sales, és gent que real­ment té aquest con­cepte de tre­ball en xarxa. El Grec ha estat un faci­li­ta­dor. Perquè, és clar, tu et tro­bes com al fes­ti­val públic que molta gent ve a dema­nar ajuda per la seva pro­ducció. No puc aju­dar quinze sales a fer quinze pro­duc­ci­ons. La meva pro­posta és: a tots aquests pro­jec­tes que podem fer con­jun­ta­ment, els dona­rem suport des del fes­ti­val. Això va començar l’any de la pandèmia, després van crear l’asso­ci­ació On el Tea­tre Batega. Després va començar amb la idea de quins pro­jec­tes podem fer junts. Ells van deci­dir treure la con­vo­catòria de tex­tos. I jo vaig dir, dels tex­tos selec­ci­o­nats, el Grec donarà suport a alguns d’aquests tex­tos. El Grec selec­ci­ona, d’entre els seus pre­mi­ats, els que com­ple­men­ten millor el dibuix del fes­ti­val. Al final, han aca­bat sent molt auto­ria cata­lana i jove, coses que el fes­ti­val no tenia. Hem donat suport a tres o qua­tre pro­jec­tes cada any en pro­ducció, més el cicle de lec­tu­res, de manera que a totes les sales, qui no tenia una pro­ducció tenia una lec­tura, i tot­hom se sen­tia pràcti­ca­ment del fes­ti­val. Lla­vors, d’aquí van treure l’abo­na­ment con­junt i han començat a fer altres acci­ons. Més tard va venir el pro­jecte amb Bue­nos Aires. Si fem un pro­jecte con­junt, jo hi dono suport. Lla­vors, en lloc de fer pro­duc­ci­ons més peti­tes, van dir que aquest any en volien fer una de grossa. En lloc de donar suport a qua­tre pro­duc­ci­ons, podem tots els diners en una, i va néixer aquest pro­jecte a Bue­nos Aires, que ja era encàrrec de tex­tos, a un autor de l’Argen­tina, i un autor d’aquí, a qua­tre mans, i lla­vors va sor­tir la tri­lo­gia. I, a més, amb aquest suport, la Gene­ra­li­tat s’hi va afe­gir i es va poder fer el pont a Bue­nos Aires. De manera que, ara, a Bue­nos Aires també es fa això de Donde el Tea­tro Late; s’ha fet l’asso­ci­ació, i ara, al Fes­ti­val de Bue­nos Aires, van les pro­duc­ci­ons que s’havien fet a Bar­ce­lona l’any pas­sat. Ells estan con­tents, i jo, com a fes­ti­val, també, perquè en lloc de quinze inter­lo­cu­tors anem al pro­jecte amb un de sol. I no hem per­dut la riquesa que tenen aques­tes sales. Tot i així sem­pre hi ha alguna sala que en queda fora, sem­pre hi ha alguna sala des­con­tenta, sem­pre hi ha alguna sala que podria, igual­ment, fer un off. Aquesta és una altra dis­cussió. Però hi ha un pro­jecte. No estan dei­xa­des. Hi ha alguna cosa i les estem escol­tant. Estan fent el mateix. Fem tres pro­duc­ci­ons en el cicle de lec­tu­res, i la meva idea és que del cicle de lec­tu­res puguin sor­tir unes pro­duc­ci­ons de l’any que ve. Ara serà la nova direcció qui deci­dirà què vol fer el curs vinent.
I par­lant de pro­jec­tes, el pri­mer gua­nya­dor del Riiiing estre­narà el musi­cal que obrirà el TNC.
És una pas­sada. El Riiiing està impul­sat per Toni Vinyals, que em va tru­car un dia per plan­te­jar-me una idea sobre musi­cals. Ell sabia que m’agra­da­ven. Jo tinc una història: he estat tre­ba­llant amb el Somni de Mozart i la gent, d’El musi­cal més petit. De la pri­mera idea, en va sor­gir el Riiing i s’hi van afe­gir més tard El Ter­rat (va por­tar la pro­ducció exe­cu­tiva), i el Mer­cat de Música Viva, que també va donar un premi a la par­ti­tura.
Però aquest any no s’ha repe­tit la con­vo­catòria.
Ho vam estar dis­cu­tint.Si volíem que es con­so­lidés, aquest any havíem de tro­bar pro­ducció per als gua­nya­dors de l’any pas­sat. Dels pre­mi­ats, se n’estre­na­ran qua­tre: Batec, de la com­pa­nyia Calajo, s’ha vist al Maldà; el Grec pre­senta Arte­mis i Em dic Josep, i el TNC fa Ànima. Crec que està molt bé. Ara es tracta de veure si es torna a con­vo­car el con­curs. Seria ideal que s’hi afe­gis­sin el TNC i el Grec. Això no dependrà de mi, però ja estic con­tent d’haver aixe­cat qua­tre pro­jec­tes dels fina­lis­tes del Riiing. Agra­eixo a Carme Por­ta­celi (TNC) que s’afe­geixi al canvi de rumb del musi­cal en català. Va enten­dre que li tocava i s’hi ha posat. Sense el TNC, Ànima era una pro­ducció impos­si­ble.
El TNC ja havia fet alguna incursió en el musi­cal com El somni de Mozart Aloma o la repo­sició de Mar i cel, no?
Sí, n’havia tin­gut. Ara hem de veure si fun­ci­ona. Si el públic hi va, crec que serà molt difícil que el TNC es faci enrere. Després no sé quina pot ser la fórmula: si és el TNC que tria el pro­jecte en soli­tari o s’incor­po­ren al Riiing. Perquè pro­duc­ci­ons tan fetes com aquesta no n’hi ha tan­tes. Espero que es vegi com una porta d’entrada de públic i que s’ani­min a fer pro­pos­tes de pro­ducció. Evi­dent­ment també el Naci­o­nal pot veure si li va bé i pot impul­sar-les pel seu compte, però em sem­bla bo que hi hagi musi­cal al TNC.
Del Riing sur­ten tres peces més ínti­mes.
Arte­mis, estarà al Con­dal. És una pro­posta molt sen­zi­lla s’una noia que surt del tea­tre musi­cal. Només hi està tres dies. Si va bé, el Con­dal l’aga­farà per la tem­po­rada vinent.
Després del clam de la crítica de ‘Vudú’ al Tem­po­rada Alta, l’esperàvem al Grec. Ara sabem que anirà al TNC i per això el Grec fa l’altra part….. Sobre la mort de Berg­man.
Vaig par­lar amb la Por­ta­celi. Havíem plan­te­jat fer un díptic con­junt, però són dues obres de gran pro­ducció i, al final, es podran veure a Bar­ce­lona dins del mateix any. Ara, un cop estre­nat pot­ser sí que es podran veure arreu d’Europa els espec­ta­cles com a díptic. Pri­mer, deixa’m veure com és la de Berg­man perquè són obres de difícil pro­ducció. Cal fer càstings, veure quina és la seva demanda de mate­rial… Cal­dria molta mus­cu­la­tura de pro­ducció. Podria ser molt bonic per al públic, però per sepa­rat serà molt més rao­na­ble a efec­tes de pro­ducció. També serà sonada la visita de l’Inter­na­ti­o­nal The­a­ter Ams­ter­dam (The hours) al juliol del 2025, també dins del TNC. És una pro­ducció que hi anava al dar­rere fa tres anys. La Mic­hael Cun­ning­ham és la subs­ti­tuta d’Ivo van Hove. Pel fet de ser una dona, l’interes­sava molt a la Carme Por­ta­celi. Li vaig acon­se­guir les dates. És una de les poques obres que deixo lli­ga­des del Grec 2025 a la Leti­cia Martín.
Es va anun­ciar el con­curs de la direcció del Grec fa un any i ha tri­gat a resol­dre’s, real­ment. La pre­visió de l’any ante­rior era que aquest Grec ja el féssiu con­jun­ta­ment amb la nova direcció, o en tot cas fos més com­par­tit.
He dei­xat a la Leti­cia [Martín] una gra­e­lla oberta de pro­pos­tes a les quals pot dir que sí. Amb les inter­na­ci­o­nals, haurà de res­pon­dre més de pressa. És cert que ja comença a cre­mar però ara mateix no he hipo­te­cat més coses. He vol­gut ser molt net. Ella ara està dei­xant la feina actual i també vol visi­tar algun fes­ti­val d’estiu. No pateixo per l’any que ve. Crec que té prou ele­ments sobre la taula per fer un bon Grec. Si vol, però, hi ha de donar la seva per­so­na­li­tat.
Per on pot nave­gar el seu pro­jecte?, va dei­xar des­ban­cats els altres fina­lis­tes que eren més cone­guts pel sec­tor. Ara sem­bla que hi ha molta més incer­tesa.
Conec el pro­jecte, sense haver for­mat part del jurat, perquè he estat aju­dant a tot­hom i me l’expli­ca­ven, però li cor­res­pon a ella expli­car-lo.
El seu Grec ha tin­gut dues grans coor­de­na­des, Montjuïc i el Grec Ciu­tat. Es podria dir que en el pri­mer hi ha un segell abso­lut i al de Ciu­tat hi ha una accep­tació per part del fes­ti­val?
La paraula accep­tació no reflexa la com­ple­xi­tat de les con­ver­ses amb els ges­tors del Grec Ciu­tat. Fa uns anys era més dis­tant, però crec que ara hi ha més relat con­junt i hi ha casos en què fins i tot penso que són espec­ta­cles que hau­rien d’estar al Grec Fes­ti­val, però que­den al Grec Ciu­tat. Bus­quem que tin­gui un sen­tit com­par­tit. Amb la venda d’entra­des al Grec Ciu­tat em per­met jugar amb la taqui­lla (cosa que si ho faig jo sol no puc; això em per­met aug­men­tar el pres­su­post del fes­ti­val en alguns casos. En el cas del Romea, si jo hagués de fer-ho jo posar les entra­des a venda, pagar el tea­tre pagar els tècnics, pagar el cat­xet neces­si­ta­ria un pres­su­post molt més ele­vat). Això fa pujar la qua­li­tat, la impli­cació del sec­tor i també aug­menti el pres­su­post del fes­ti­val. Ara, hi ha casos diver­sos a Grec Ciu­tat: hi ha les sales de pro­xi­mi­tat (un pro­jecte con­junt amb una selecció de tex­tos seva amb una tria per part meva per a algu­nes pro­duc­ci­ons); n’hi ha que diuen “tinc sala dis­po­ni­ble” on pre­sen­tar pro­duc­ci­ons del Grec com el CCCB o la Brossa, i hi ha sales en què la pro­ducció és a mit­ges, com amb La Per­la29 o amb el Romea. Això no vol dir que ells et facin només pro­pos­tes, sinó que és un pro­jecte que té una con­fiança que s’adiu al relat.
Por­ta­celi, en la pre­sen­tació de tem­po­rada, dema­nava a la con­se­llera que con­tinués. Coll­boni el va feli­ci­tar per la capa­ci­tat de con­sens. La con­se­llera ha escol­tat però, a més ha tin­gut un incre­ment de pres­su­post. En el seu cas, no ha estat pas així.
El pro­blema és que els cos­tos pugen, com ara la bar­ba­ri­tat dels preus dels hotels. Con­vi­dar una com­pa­nyia inter­na­ci­o­nal ha aug­men­tat un 40% pels preus dels hotels i viat­ges, per exem­ple. Per com­pen­sar-ho, he jugat amb la taqui­lla, hi he posat molta cre­a­ti­vi­tat.
Quan diu “jugar amb la taqui­lla”, què vol dir?
Ha anat can­vi­ant al llarg del temps. En certs moments podia jugar amb taqui­lla garan­tida: jo només havia de pagar la diferència entre el que no feia de taqui­lla i el que cobrava l’artista: si valia 50 i feia 40 de taqui­lla, no em cos­tava 50 sinó que em cos­tava 10. He jugat amb fórmu­les perquè la taqui­lla pogués bene­fi­ciar la part del fes­ti­val que no sigui només el pres­su­post sinó que tin­guis mane­res d’aug­men­tar-lo amb els ingres­sos pro­pis que genera el fes­ti­val.
Com ha can­viat el pres­su­post?
El gran aug­ment de la taqui­lla és la fórmula de copro­ducció. Aquí la gran tasca ha estat copro­duir amb altres fes­ti­vals, cen­tres públics o pri­vats, o orga­nit­zar les gires en l’àmbit d’Europa, de manera que els cos­tos dels viat­ges que­des­sin repar­tits. Per exem­ple, l’Aliança Avinyó d’aquest any fa que els cos­tos siguin molt dife­rents perquè la gran des­pesa de la cul­tura inter­na­ci­o­nal no només hi ha els viat­ges, sinó també els hotels. Quan ho coor­di­nes, els cos­tos bai­xen un terç. I copro­duir amb el Tea­tre Clásico, el CDN, el TNC, o el Lliure fa que les obres tin­guin més vida, que tor­nin després però també fa que pugui fer pro­duc­ci­ons més ambi­ci­o­ses amb els matei­xos recur­sos.
Ara hi ha com­pa­nyies que estre­na­ran al Grec, que fan residències a Torelló, Salt... Fa uns anys era impen­sa­ble, no?
Vinc del Tea­tre Muni­ci­pal. Vaig estar molts anys a l’Atlàntida de Vic. Em conec molt bé el ter­ri­tori. He fet dis­tri­bució d’espec­ta­cles pel ter­ri­tori. Hem fet el Dansa Metro­po­li­tana. Ara, per a mi, és molt fàcil tru­car a Vila­de­cans i col·labo­rar-hi. Totes les com­pli­ci­tats han aug­men­tat. A més hi ha una reno­vació de les direc­ci­ons tècni­ques muni­ci­pals, una nova gene­ració, amb per­so­nes com l’Ama­ranta Gibert, que és una canyera i va per tot arreu, que té un pro­jecte pel seu tea­tre. Aquests nous tècnics són, majo­ritària­ment, dones, que tenen molt clar què vol dir tre­ba­llar en xarxa. I jo crec que un fes­ti­val de la ciu­tat de Bar­ce­lona ha de pen­sar en aquesta idea de xarxa a Bar­ce­lona, a Cata­lu­nya i a Espa­nya també si mires les copro­duc­ci­ons n’hi ha mol­tes amb Sevi­lla, Madrid... És la meva filo­so­fia de tre­ball. Jo només sé tre­ba­llar així.
Si fos un fes­ti­val pri­vat, no s’hau­rien de fer con­cur­sos?
Seria dife­rent. La regu­lació no és la mateixa. La regu­lació que et demana l’Ajun­ta­ment per a un espec­ta­cle és la mateixa que per a unes obres o una rotonda.
Com es veu el Grec des de fora? Ha can­viat en aquests anys? Més enllà de ser un fes­ti­val per a la ciu­tat com sem­pre, ara es rela­ci­ona molt amb Avinyó.
Ha anat cri­dant l’atenció. Ho va començar Ramon Simón fent tro­ba­des de pro­gra­ma­dors. He inten­tat posi­ci­o­nar el fes­ti­val com un lloc on des­co­brir la cre­ació con­tem­porània espa­nyola. Que els espec­ta­cles que pas­sen per aquí siguin vis­tos com “ah aquest ha pas­sat pel Grec, doncs m’hi fixo”, amb noms de vin­cu­lats a la cre­ació con­tem­porània espa­nyola. També he pro­cu­rat que es compti amb el Grec per pro­gra­mar inter­na­ci­o­nal­ment. Que les com­pa­nyies que triem tin­guin sem­pre una ambició un punt inter­na­ci­o­nal. El Grec ha de ser una part de pro­moció inter­na­ci­o­nal i de suport a la cre­ació diria en àmbit espa­nyol. Evi­dent­ment, pri­o­rit­zant les com­pa­nyies que tenen un peu a Bar­ce­lona o Cata­lu­nya. A escala inter­na­ci­o­nal de pro­gra­ma­ci­ons de com­pa­nyies, he inten­tat ser molt selec­tiu per una qüestió econòmica de por­tar el millor, que pugui en el sen­tit d’espec­ta­cles que puguin ser refe­rents sem­pre tindré d’acord amb el nos­tre pres­su­post, amb noms com War­likowski. Ser selec­tiu amb noms que són refe­rents inter­na­ci­o­nals.
S’ha d’apun­tar molt bé, doncs.
Sí, l’he d’encer­tar molt més. No puc jugar en la lliga dels copro­duc­tors inter­na­ci­o­nals, per raons econòmiques, no puc fer-ho tot. La tria ha estat per copro­duc­ci­ons naci­o­nals o locals.
Aquí sí que hi té un peu el Tem­po­rada Alta?
El Tem­po­rada Alta té una lli­ber­tat que nosal­tres, com a Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, no tenim: pot dis­po­sar d’una petita línia de copro­ducció gràcies als diners d’Europa. I Tem­po­rada Alta té una altra cosa que tam­poc jo tinc: té una pro­duc­tora al dar­rere per tant pot por­tar un direc­tor inter­na­ci­o­nal a tre­ba­llar amb actors d’aquí a aixe­car la pro­ducció. Jo no tinc equip de pro­ducció i no ho puc fer. Ells poden con­vi­dar Kor­su­no­vas o Gui­llermo Cal­derón a una pro­ducció amb actors cata­lans d’aquí. Això els per­met jugar una mica més enllà la carta inter­na­ci­o­nal. No ens fem nosa entre tots dos. Això ens com­ple­menta el pano­rama tea­tral del país i amb els de casa sí que ens posem d’acord: sobre les pro­duc­ci­ons d’aquí, que­dem i ens pre­gun­tem “Qui cal aju­dar aquest any?”
I tant es pot estre­nar en un fes­ti­val com en l’altre.
Ens posem d’acord amb els pro­jec­tes que hi ha més sòlids. Inten­tem no com­pe­tir a qui estrena sinó bus­car de les pro­duc­ci­ons d’aquí qui­nes són les que entre els dos podem aju­dar.
Aquest any no hi ha circ inter­na­ci­o­nal a l’amfi­te­a­tre. Es tria a par­tir de la collita de l’any?
És cert, l’any pas­sat va haver bas­tant circ i Aquest any és molt més selec­tiu. Ara les pro­pos­tes de circ són copro­duc­ci­ons.
La pro­gra­mació d’autor impli­car bus­car en una línia i, a vega­des, s’esgota. Vaig pen­sar en com­pa­nyies com ara Baró d’Evel, Alba Sar­raute, la Cor­co­les, el Manel Rosés... Per a mi era molt fàcil por­tar una com­pa­nyia de gran públic inter­na­ci­o­nal, però vaig optar per por­tar el mes­tre Johann Le Gui­llerm. Em pen­sava que no tri­om­faríem i hem esgo­tat les entra­des. Estic super con­tent. I el Baró d’Evel, en el fons, també té el relat de com­pa­nyia inter­na­ci­o­nal però que neix d’un recol­za­ment durant els anys. Em sem­blava més maco fer això.
I les corals de l’any pas­sat? Quasi han des­a­pa­re­gut.
Me’n vaig anar a veure a Nova York un pro­jecte al Lin­coln Cen­ter. Era un pro­jecte comu­ni­tari de Cors. La pro­ducció no ha pogut ser: m’ho vaig jugar tot a una carta i no ha fun­ci­o­nat. Al final, ho farà el Liceu. El Palau sí que té un con­cert amb Ola Gueilo, per exem­ple. El con­cepte dels cors no l’he aban­do­nat.
La plaça Xirgu és un forat negre a com­ba­tre? No hi haurà res­tau­ració del barri enguany?
No podem repe­tir amb la res­tau­ració de barri d’altres anys. Aquest any, el con­ver­tim en un Espai Tàrrega i man­te­nim la pro­gra­mació fami­liar. Fira Tàrrega és qui en sap més: Aquest any, aco­lli­rem tres pro­jec­tes de suport a la cre­ació i m’he permès alguna altra llicència com la de Sol Picó, que pro­posa una pro­posta com molt gam­berra, pels seu 30 ani­ver­sari, que no té res a veure amb el que pre­sen­tarà al TNC la tem­po­rada vinent. Amb els bars i res­tau­rants tinc molt bon rot­llo però hi ha com­pli­ca­ci­ons amb el dis­tricte. El que estem inten­tant és fer un bon ser­vei de res­tau­ració, perquè la Xirgu fun­ci­ona molt bé com a espai de tro­bada. Aquest any, s’afe­girà el bar del Lliure. La ter­rassa del Lliure estarà oberta tots els dies encara que no hi hagi espec­ta­cle. Ocu­pa­ran tota la ter­rassa d’a dalt. I també hi haurà la Soleá i hi equi­pa­rem food trucks per com­ple­tar l’oferta. Ramon Simó va pro­var de posar-hi una carpa, també per tro­bar-se, com la mítica del final de la Ram­bla, molt caba­re­tera de molts anys enrere. No li va fun­ci­o­nar. Tots els direc­tors apre­nem dels ante­ri­ors. També he vol­gut donar vida a la Xirgu. Però no és fàcil, perquè sem­pre hi ha uns flu­xos irre­gu­lars de públic. He après que havia de ser molt més a mida. Pen­sar a l’engròs t’obliga gas­tar massa. He des­co­bert que la gent se’m des­maia de calor en una carpa de circ al juliol, tot i l’aire con­di­ci­o­nat. No vull que es torni a repe­tir. He pre­fe­rit fer una zona de bars xula i dei­xar la plaça pels veïns pels nens, pels gos­sos, pels juga­dors de cri­quet. Per a mi, és una plaça ina­ca­bada. Algun dia la ciu­tat n’haurà de fer una pla­ni­fi­cació.
La ciu­tat del Tea­tre hi havia pla­ne­jat un edi­fici Àgora i un pàrquing sub­ter­rani fa dècades...
No m’ho diguis, ho he vis­cut. Et pas­ses 3 anys fent el pro­jecte i quan marxa l’Ajun­ta­ment el següent torna a començar. Algú hau­ria d’abor­dar defi­ni­ti­va­ment una reforma de la zona Palau d’Esports, plaça Xirgu, car­rer Lleida... Allò està mal aca­bat. Espero que amb l’excusa del cen­te­nari de l’Expo­sició Uni­ver­sal del 1929 algú s’hi posi en ferm. Men­tres­tant, anem fent el que podem.
Aquests anys de la seva direcció Bar­ce­lona ha aca­pa­rat molts con­certs, també a Montjuïc. Com hi con­vi­uen? Això es parla, es nego­cia o s’ho tro­ben?
El prin­ci­pal pro­blema són els efec­tes acústics. No és pro­blema el Poble Espa­nyol. Des de l’any pas­sat que hi ha l’Alma fes­ti­val; ha anat bé; ens tru­quem. Vam acor­dar que col·loca­rien l’esce­nari de cara l’aero­port. A part tenim uns con­tro­la­dors de so, per vigi­lar si un dia que faci vent ens retorna el so cap a l’amfi­te­a­tre. Jo li explico la gra­e­lla i ell fa més atenció els dies que tinc tea­tre de text perquè els dies que hi ha música o espec­ta­cles ampli­fi­cats no cal patir per la con­ta­mi­nació acústica del Poble Espa­nyol. Amb aques­tes pre­cau­ci­ons no ens hem fet nosa. Sí que em faig nosa amb l’estadi olímpic, sí que em torno boig per qua­drar la gra­e­lla. He pas­sat anys molt com­pli­cats. L’any pas­sat, per exem­ple, amb La plaça del dia­mant perquè no coin­cidís. Jo els hi passo la gra­e­lla cega i els dic el mateix “aquí tinc tea­tre no em col·loqueu un con­cert; però foten el que volen”. A vega­des foten un macro­con­cert com el de fa dos anys amb Iron Mai­den i vaig haver de fer fili­gra­nes. S’ha de vigi­lar perquè a aques­tes actu­a­ci­ons de 100.000 espec­ta­dors de l’estadi olímpic són les que m’afec­ten. Cada any, en poden fer dos, tres, màxim. Aquest any he vist que estan ben posats. Només coin­ci­dim el segon dia d’Anto­nia Font, però que és música ampli­fi­cada i no hi haurà cap pega. Ara, no és només per la música sinó també pel trànsit de públic que són impor­tants.Diria que els con­certs de l’Estadi Olímpic són la pre­o­cu­pació número 1 de les actu­a­ci­ons a l’amfi­te­a­tre.
Quan­tes coses han can­viat en la seva direcció? Per exem­ple, pel que fa a la difusió dels espec­ta­cles?
Els can­vis s’assu­mei­xen de la manera més cohe­rent pos­si­ble. Hem de ven­dre entra­des, però és un espec­ta­cle, cal una deli­ca­desa, una qua­li­tat. A mi m’apas­si­ona la comu­ni­cació. M’agrada molt cui­dar els espec­ta­cles. Evi­dent­ment, quan tens apos­tes per­so­nals artísti­ques, també vols que es difon­guin bé. Tinc un equip molt pro­fes­si­o­nal quasi tots són molt més joves que jo una cosa també vol dir que tenen el cap col·locat a un altre lloc per ells no és una nove­tat tre­ba­llar xar­xes i el que sí que és xulo és que inten­tem fer una estratègia pel fes­ti­val i inten­tem fer estratègies comu­ni­ca­ti­ves dife­rents per cada tipus de públic al que ens adre­cem. Tinc cada any un pla de públics de 50 pàgines i aquest any ens fixem en els públics pri­o­ri­ta­ris veiem quins espec­ta­cles encai­xen en cada públic i set­ma­nal­ment mirem com estan les ven­des i deci­dim les acci­ons a fer la set­mana següent o quan deci­dim les acci­ons que podem fer d’acti­vi­tats paral·leles o el que sigui. També ho fem amb una estratègia de pen­sar en públics de futur. Compto amb un equip tant de casa com externs perquè el Grec no té un equip i la comu­ni­cació són gent que està fent pro­gra­mes de l’ICUB que ara fa Nadal, ara fa Fes­ti­val de Poe­sia, i ara fa Grec. De vega­des podem acce­dir als meca­nis­mes de l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona perquè saben com entrar en certs llocs però tenim un equip d’externs que m’aju­den amb el pla de públics i de les xar­xes
Fa uns anys hi va haver una polèmica pel col·lapse de la venda d’entra­des. Els encàrrecs del Grec van per lici­ta­ci­ons.
No ha pas­sat més. Té a veure amb molts con­cur­sos que has de fer com a Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona. Si jo pogués aga­far-hi un sis­tema d’entrada segur que seria tot molt més fàcil. La difi­cul­tat més gran és que s’han de fer pro­ces­sos admi­nis­tra­tius per a qual­se­vol fac­tura que superi els 5.000 euros. Tota la part tècnica s’ha de con­trac­tar (l’equip de so, l’esce­nari…). És un pro­ce­di­ment molt com­pli­cat que neces­sita una pla­ni­fi­cació exqui­sida i a llarg ter­mini. És la part més difícil del fes­ti­val.
Què ha après diri­gint el Grec? El sabíem capaç per la dansa, en veure les seves pro­gra­ma­ci­ons del Mer­cat de le Flors del 2005 al 2016...
És cert que la que la meva figura es va fer visi­ble al Mer­cat de les Flors, que hi vaig estar molt temps. Però abans havia estat al MACBA, per tant tenia molta relació amb les arts visu­als (espero que s’hagi notat amb pro­gra­ma­ci­ons com Cre­ació i museus, que he mirat de poten­ciar la relació amb les arts visu­als dels museus). També havia tre­ba­llat en tea­tres muni­ci­pals com l’Atlàntida de Vic, també havia fet pro­ducció de musi­cals: jo vaig pro­duir Chi­cago, per exem­ple. Tota aquesta experiència era menys visi­ble. Aquesta asso­ci­ació amb la dansa m’agra­dava i em feia nosa al mateix temps també perquè no feia veure que jo havia pas­sat per altres llocs també. Com que és un fes­ti­val de ciu­tat que toca tots els pals i que més a més juga amb els espais de la ciu­tat he pogut desen­vo­lu­par aspec­tes de fei­nes ante­ri­ors que eren menys visi­bles com el circ con­tem­po­rani perquè jo havia estat amb Sèmola. També vaig tre­ba­llar amb Iago Peri­cot, amb Zotal... Jo vinc d’aquesta època.
Què s’endú de l’experiència, doncs?
Un conei­xe­ment de la ciu­tat molt més gran. És un luxe poder dir aquest espec­ta­cle de l’Aurora Bauzà i el Pere Jou ho farem al Dipòsit del rei Martí. Hi ha coses que pots fer a Bar­ce­lona si conei­xes la ciu­tat i els espais, que siguin joies. Aquesta cerca en la pro­gra­mació de l’amfi­te­a­tre, que és el més fàcil i, alhora, el més com­pli­cat, perquè ha de por­tar 2.000 per­so­nes. Un cop tens l’esquema, el repte és maco. Per mi és acom­pa­nyar la cre­ació con­tem­porània cap al seu crei­xe­ment M’emporto un major conei­xe­ment de la ciu­tat i de la cul­tura jo crec que m’he enri­quit molt per­so­nal­ment.
Qui­nes com­pa­nyies ha vist créixer durant aquests anys?
Volia que en el tan­ca­ment del meu cicle, que es remunta al Mer­cat de les Flors, hi hagués La Vero­nal i Baró d’Evel, que m’han acom­pa­nyat durant uns quants anys. Però també hi incloc Monte Isla, Conde de Tor­re­fiel, Cris Blanco, que for­men part d’un recor­re­gut artístic, de con­fiança tei­xida.

Nostàlgia

Tancar el cercle

Cesc Casadesús ha volgut tancar el cercle i convidar grups que va conèixer dirigint el Mercat de les Flors. És el cas dels Baró d’Evel. Va coincidir amb una temporada en què el Lliure volia programar el Circ Cric a la Xirgu i eren incompatibles. Àlex Rigola va avisar Tortell Poltrona (Jaume Mateu) de la incompatibilitat amb la companyia francesa i ell li va respondre: “Això ho solucionem en un dinar familiar.” Rigola no sabia que Blai Mateu (el fill d’en Tortell) i la seva companya eren els impulsors de Baró d’Evel. Casadesús recorda que en Poltrona li va recriminar amigablement: “Em fa molta ràbia que no em programis a mi, però estic molt content que programis el meu fill!” Qui som? és una coproducció amb Avinyó. És el primer cop que els coprodueix. Els Baró d’Evel tenen molts petits coproductors del món del circ; ara fan un salt cap al món del teatre: “Estan saltant a una altra dimensió.” A partir d’Avinyó accediran a un altre tipus de públic. A partir de Falaise han entrat en un altre circuit teatral, tot i que la pandèmia els va impedir enlairar-se. No és clar si han abandonat la pista, però el que és segur és que ara pensen en sales de teatre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia