Joan Arqué afronta el ‘Tirant lo Blanc’ que ‘tapen’ als instituts

Bona part dels actors que participen en la nova posada en escena de Tirant lo Blanc l’han tingut de lectura obligatòria (algú va passar de curs sense haver-lo llegit, confessava en la roda de premsa). Tots han quedat sorpresos de la profunditat d’una novel·la de cavallers que, en realitat, és una ficció escrita quan els cristians ja havien perdut Constantinoble com si l’haguessin guanyat per evangelitzar els heretges. Joan Arqué i Màrius Serra han estirat el capítol de Tirant a l’Àfrica, el que habitualment s’arracona de les posades en escena, perquè, avui, incomoda. El Mediterrani és el mirall que desfigura l’altre, i es converteix en una cultura o religió temuda. Al segle XV, com avui, l’amenaça és “la por a l’altre, en realitat és la por a la por”, apunta Arqué.

Per a Arqué i Serra, és cabdal que la peça heroica barregi l’amor i el sexe amb la crueltat (“Un pare exemplar pot ser un exterminador a l’altra banda de la frontera”, diu Arqué, que ho ha comprovat en el muntatge Encara hi ha algú al bosc). Autor i director ja havien coincidit en el preciós i terrible muntatge de Qui ets? Arqué ha convidat de nou Judit Neddermann (va fer la composició musical de Canto jo i la muntanya balla). Ara toca en directe a l’escenari, provant de rescatar la sonoritat àrab en les cançons tradicionals, que el domini del relat cristià devia silenciar fa segles.

Tirant lo Blanc s’estrena el 4 de juliol (dos dies abans, arrenquen funcions amb públic) i es pot veure fins al 4 d’agost. Més tard, també es podrà veure al festival de Sagunt, al Romea a la tardor (instituts inclosos) i fins i tot al Teatro Clásico de Madrid. És una peça en què la paraula, modernitzada per Serra en un llibre publicat fa uns anys, és com un punt de partida que es completa amb el moviment i la música, un treball coral d’un repartiment protagonitzat pel triangle de Quim Àvila (Tirant), Laura Aubert (Plaerdemavida) i Clara Mingueza (Carmesina), acompanyats de Moha Amazian, Neus Ballbé, Agnès Jabour, Ireneu Tranis i Neddermann.El Teatre Romea també va ser l’escenari d’un muntatge icònic de Carles Santos i Calixto Bieito en què una passarel·la i una paella convidaven a l’excés i a un gaudi per als sentits el 2008, pocs mesos abans havia estat un dels espectacles de referència de la Fira del Llibre de Frankfurt en què la cultura catalana va ser la convidada d’honor. Per a Arqué, no hi ha vertigen en la comparació quan “creus en el que estàs fent, escoltes i hi ha confiança”.