Arts escèniques
Sol Picó
Celebra 30 anys de la seva companyia de dansa
“Els teatres públics haurien de tenir companyies residents”
La coreògrafa, que prepara un estiu intens de feina , celebra 30 anys resistint-se als nos que ha patit durant la carrera
“És imprescindible que hi hagi paritat a les direccions dels teatres. El punt de vista femení és tan vàlid com el masculí”
Crec en l’acció més ‘punky’, més despentinada. Ara la tendència és més superestètica
No vulguis saber en quin embolic m’he ficat: ‘El combat del segle’ convidarà amics dins d’un ring
L’Institut del Teatre m’ha cridat perquè la companyia IT Dansa incorpori una peça meva de repertori
Sol Picó s’ha construït a partir dels nos que ha rebut en aquesta vida. Per això sempre es presenta combativa i constructiva, alhora. No ha parat ni un moment i, en aquesta entrevista, fa un repàs del que ha viscut i dels errors de sistema que mantenen fràgil una dansa que és molt respectada fora de Catalunya. Ella, al costat de Marcos Morau, de GN/MC, de Mal Pelo, de Cesc Gelabert o Àngels Margarit i Lali Ayguadé, és el present de la dansa.
Està celebrant els 30 anys de la companyia. Què ha passat durant aquests temps tant personalment com a Catalunya...
Fa poc, de sobte, m’he adonat que m’he quedat a mitges.
S’ha quedat a mitges?
Sí.
I això què vol dir, que...
Vaig caure en una semidepressió. Van ser dos dies, i després ja… vaig recuperar-me.
S’ha quedat a mitges, per què?
La meva visió segurament és diferent de la visió dels altres. M’havia encallat una mica.
Això serà perquè artísticament parlant s’ha quedat encasellada en el seu llenguatge?
Si tens la possibilitat d’expressar-te durant molts anys, doncs utilitzes molt aquesta fórmula i al final potser et crema aquesta fórmula. Cada espectacle que faig és com una cosa nova que apareix de les meves entranyes i de les de tots els equipassos, que m’acompanyen sempre, però… sempre vaig perseguint coses, de sobte m’he trobat com que no he acabat d’arribar un poc on volia arribar. Pots pensar: que ambiciós, no? Jo crec que està dintre d’una ambició bona. La part dolenta és que això es regira i provoca frustració. Hi ha hagut un moment en què m’he autoimmolat un poc jo sola, amb aquesta sensació de frustració.
Si hagués voltat fora de Catalunya, com han fet molts altres ballarins, tindria una sensació diferent?
Vaig fer formació a la Fàbrica Espai de Dansa durant dos anys. Em van becar. Va ser meravellós. A l’Institut del Teatre no m’hi van deixar entrar. La meva carrera sempre s’ha construït a partir d’un no. No, no, no, no, constant. Després vaig anar a París a formar-me un any més i buscant feina, amb audicions. Finalment em va contractar una companyia francoalemanya. Després vaig treballar a Madrid amb el Francesc Bravo, i amb els Rinos de Marcel·lí Antúnez i Sergi Caballero (ara un dels caps del Sónar) Era pel 1992. Vaig començar a ser intèrpret d’altra gent i em vaig adonar que tenia ganes d’explicar coses. Des del món performàtic absolut. Vaig començar fent de mussol, de gos, penjada d’uns arnesos. Fèiem coses raríssimes. Tothom deia que allò ni era dansa ni era res. Jo venia d’una formació de clàssica, de flamenc, de dansa espanyola superexquisida, però jo entrava en aquest món de la performance. Llavors em vaig construir la companyia, perquè era la manera en què jo necessitava expressar-me i vaig voltar per mig món. Només m’ha faltat el Japó i Austràlia, però he estat a Nova York dues vegades, tot Sud-amèrica, damunt i avall, tot Europa, a Àsia, Corea, Taiwan, la Xina, Pequín, Hong Kong, i tot.
Té la sensació que, ara, s’ha acabat voltar pel món?
No sé si s’ha acabat. Girant han estat els millors mesos de la meva vida. Reflexiono i penso que és una evolució natural. Jo tampoc tinc ganes d’estar-me tot el dia voltant, tinc gairebé 60 anys. I sí que tinc ganes, eh? Però potser ara ha de ser d’una manera més...
Més pausada, no?
Sí, més pausada i més exquisida. Més puntual. És un moment d’aquesta inflexió en la carrera, i et preguntes: “Cap a on vaig?” Encara puc ballar, encara en tinc ganes, estic en plena forma i estic a tope i tal, però crec que és un gran moment de canvi.
L’han perseguit les lesions?
He basat la meva carrera en el meu cos, en el meu físic. Jo sempre estic a l’espectacle, sempre estic a l’escenari. Sento el foc allí. És clar, ara és sortir i veure de quina manera em quedo només a la creació, a la composició...
I això seria una miqueta com la de Lali Ayguadé, quan fa una peça grossa, surt fora per poder veure bé.
Jo vaig i vinc, perquè això ho faig, però després estic dintre. Perquè tens la necessitat, m’hi llanço de cap. La lesió va venir en l’estrena de Memòries d’una puça en el Temporada Alta. Fa vuit anys i segueixo als escenaris després de l’operació. Vaig fer un saltet i ho vaig veure clar. Hi era tothom. No es podia parar. Tot això s’explica en el documental De rodillas, corazón, de la Susana Barranco, que està a Filmin, allí es veu tot. Quan el teu cos ja no dona tant de si, t’has de començar a replantejar altres maneres de funcionar i tirar endavant. Quan tu comences la companyia, entres en una roda tan bèstia que si et despistes per anar a veure què fan els altres o… O sigui, jo m’he tirat 30 anys fent quasi dos espectacles l’any. I més quan feia carrer. Un de carrer i un de sala. I al mateix temps voltant-los, sense parar. O sigui, no he parat ni un dia. Més publicitats, esdeveniments, encàrrecs. O sigui, no he parat.
Ha notat la davallada de funcions arran de les retallades a Catalunya, del 2008?
Sempre hem estat amb un desequilibri constant. Quan potser no n’hi ha a Catalunya, es desperta Europa o Espanya… Sempre, mai tot està en el mateix nivell. Sempre està una mica desequilibrat. I això ben bé, no se sap per què.
Serà perquè feu una campanyes… per obrir-vos mercat com a companyia, no?
No. Suposo que ve pels corrents artístics del moment, de donar més importància a una cosa que a l’altra. Sí que et diré que, sobretot al nostre país, falten uns sistemes més rigorosos d’ajut. Però ja no econòmics, sinó de circuits, d’acompanyaments. Ara comença a haver-hi. Veig que el Mercat de les Flors acompanya, promou produccions grans. És dels únics que fan iniciatives realment poderoses per a la creació. I després, en altres llocs també, ara a Màlaga, al Teatro Cánovas, que també estan ajudant la gent jove i tal, però és una cosa que ha de ser constant, que no pot parar-se. Recordo que fa uns anys es va abocar en una no sé què, va entrar una política a favor dels circuits. Es va acabar. Res té continuïtat. Jo crec que el gran problema és que no continuïn les polítiques. No dic que continuï la mateixa persona, però que hi hagi una política de més profunditat, que no siga tot a veure què se’ls ocorre.
Per exemple, els plans d’impulsos estan pensant amb el sector, per ser estables.
Pareix que s’esgotin a la mínima. Jo no porto la burocràcia a la companyia (si fos així ja hauríem mort fa anys, ho porta des del principi la Pia Mazuela). Cada cop el sistema burocràtic és més difícil. És més dur...
És una desconfiança, no?
És una desconfiança quan portem 30 anys i tenim una economia supersanejada; mai ens ha passat res. Hem donat feina a una pila de gent. Som un motor cultural, aquí. No estic fent solos tota l’estona, eh? Ara, la desconfiança és general, eh? Jo els dic: “Deixeu-nos treballar”. Ara també cal aclarir que només puc estar agraïda. Només puc donar les gràcies. He tingut la sort, la tossuderia, la força de no parar mai, de tenir un equip… Jo soc de les que, quan les coses no funcionen, em creix. Davant dels nos, jo em creix. Amb mi no podran, encara no m’he rendit. He construït tota aquesta història juntament amb la Pia, ha estat al meu costat durant 30 anys. I tot l’equip i tota la gent que s’ha anat formant. A pesar que les coses van a empentes i rodolons, que la cultura i la dansa no acaben de rebentar i d’explotar, no puc queixar-me de res. Perquè he construït un públic. Sempre vols que li agradi a més gent el proper espectacle. Això és una cosa absolutament natural. Tots els equips amb qui he fet els 35 espectacles, menys un (que no et diré), han estat brillants.
Com salta de la Caldera a La Piconera? Eren moltes companyies, que van crear com un espai per a sales d’assaig i de gestió.
Ve arran que el TNC em va convidar com a companyia resident. Quan vaig veure les immillorables condicions disponibles em vaig posar a plorar. Va ser un regal que va durar dos anys i que ningú més ha tingut mai. Per exemple, la Marta Carrasco. Els teatres haurien de tenir una companya resident. I no vull ficar-me amb el TNC perquè és família per a mi. Des d’allà, i després vaig estar amb el Belbel fent de assistenta de dansa, que va crear diversos equips. És com si fos a casa meva. Però crec que són mecanismes on poden passar moltes coses. Això és un impuls: treball fix durant dos anys. Amb el qual tu demostres si realment tens alguna cosa a oferir, o no. Ara, hi ha una exigència. S’han de complir unes regles. Vam acabar fent tantes funcions del Bésame el cactus que vam acabar tornant pràcticament els diners que ens havien deixat, m’explicava l’altre dia la Pia. I ara, jo no dic que no hi hagi altres fórmules, jo veig que l’Àngels Margarit està molt a tope amb tota la gent, jove i tal, però crec que no es pot parar. Ara, jo tenia un compromís, i hi havia una reciprocitat i una gent que hi confiava. De sobte em vaig trobar en un espai per a mi sola, en una oficina on podíem estar fins a la una del matí, si volies, assajant 24 hores, si em donava la gana. Jo estava en aquell moment on fire. La meva carrera va fer un salt important. És quan vam començar a viatjar per tot el món. I, és clar, de sobte era imprescindible tenir un espai per poder seguir fent això. No podia tornar a La Caldera. I ja sabem que la gent no sap on assajar dansa. Tot està ple, estem a tope, La Caldera està a tope com nosaltres. No sé què no està a tope.
I les fàbriques de creació?
De fàbriques de creació també n’hi ha moltíssimes. Però és que la gent està creant. És un caldo de cultiu creatiu molt interessant, amb molta gent jove. Tots estem fent més hores que un rellotge.
S’ha plantejat mai com fer traspàs de coreografies?
Això m’ho diu la Pia! Però ja he dit que vaig tant a tope que és que no tinc el temps de fer-ho. Ara per primera vegada de l’institut Oriol Martorell em van demanar una coreografia. I amb l’excusa dels 30 anys vaig pensar d’utilitzar diferents moments d’altres espectacles o materials d’altres espectacles i posar-los allà, ha sigut preciós. Un espectacle meravellós. Per fi, l’Institut del Teatre m’ha cridat. Al repertori de l’IT Dansa veus molt repertori d’Akram Khan o Naharin, però de creadors espanyols i catalans, ben pocs.
Llavors què agafaran? Li encarreguen una peça nova o...?
No, segons em van dir, la idea era alguna peça de repertori. La Maria Muñoz, per exemple, ha traspassat el seu solo a una italiana [Federica Porello]. Jo encara no he tingut el temps de fer-ho. Vaig fent recordatoris com el One-hit wonders. Ara estic a punt d’estrenar Carrer024, que és un espectacle que recull moltes coses d’altres espectacles de carrer que és per a 2.000 persones. Es veurà a Tàrrega i a la Mercè. Avui no hi ha espectacles de carrer de gran format.
Abans es podien fer coses que ara no sé fins a quin punt serien permeses. La Montse Colomé explicava que amb el Carlos Santos tenien un número en què havien de serrar l’escenari, com que era de fusta el serraven i treien el cap o no sé què.
És clar, això avui... cau un puro... Per Carrer 024 tenim una assessora de riscos laborals per fer un taller amb els artistes. Està amb nosaltres des de fa 30 anys. Ella em diu: “Estàs al límit. D’aquí a quatre dies no t’ho deixaran fer, aprofita fer l’espectacle”. Jo crec en l’acció punky, trash. Que estigui menys pensat, més… més descol·locat, més despentinat. Ara, la tendència és més superestètica. Potser, d’alguna manera, això ha aturat el meu camí de fer puntes de ballet clàssic amb situacions delirants.
Transforma la fisicitat en una peça d’humor i mes teatral?
Ho he fet sempre, també en el moment en què estava físicament molt més forta. Apareixia el personatge igualment. I l’humor és un tema que em fa molta gràcia perquè la gent em parla d’humor. Jo parlaria més d’ironia, d’una cosa d’estar parlant d’un tema molt dur mentre jo estic donant-li un poc la volta.
És com una antiheroïna. Està patint, però nosaltres sabem que és un personatge...
Però jo pateixo, em sento així, em sento l’antiheroïna total, que està aquí, que vol fer...
Volta molt per les platees, sempre ho dic. Moltes vegades la trobo en les estrenes, sigui de dansa (que seria més previsible) o de teatre. Per a mi, això és un valor.
M’interessa moltíssim, és una cosa que m’enriqueix profundament.M’apassiona veure teatre, performance..., i anar a veure també coses de gent que no coneix ningú. Ara no hi vaig perquè estic superenfeinada amb la creació, i estem acabant molt tard. Ho trobo a faltar moltíssim. No hi veig ninguna més raó que vull conèixer, em provoca curiositat. Soc una boníssima espectadora perquè no és que tot m’agradi, jo tinc la meva opinió, però a tot li trobo valor. Sé el que costa pujar a l’escenari, sé que costa molt, i que potser t’has pegat un curro de mil dimonis.
Com veu aquesta reivindicació o aquesta visibilització de la creació en femení? Ara s’està treballant bastant que hi hagi més paritat en creacions, no? No sé si ha notat una diferència de quan va començar fa 30 anys.
Al principi em deien: “Treballes molt des del que és femení.” Una defineix la seva feina per als ulls dels altres. És una cosa que sempre em provoca molta curiositat. Provoca molta sorpresa, no? Jo he treballat sobre el món de la dona i quan vaig fer La dona manca no era perquè en aquell moment volguera reivindicar, sinó perquè era una cosa que necessitava fer, perquè sentia que era fonamental parlar d’això. Després he fet Dancing with frogs sobre l’home o We women. Treballo sobre el món. El que passa al món i el que et passa a tu, doncs, òbviament, aquestes carències i aquestes necessitats de parlar d’aquestes coses estan allí, sense que les hagis d’anar a pensar, no, vaig a fer una obra perquè vull, sinó que apareix des d’un context. És imprescindible que hi hagi paritat i que els teatres no els dirigeixin només els senyors, que hi hagi també senyores. El punt de vista femení és bàsic, igual de vàlid que el masculí. I amb això, és clar, m’alegra moltíssim que, per fi, un TNC ja s’està dirigint per una senyora, o el Mercat de lers Flors. A veure, quan serà al Lliure, vull dir que això és fonamental. Ara, ara queda feina, eh? Si jo et pregunto: digue’m coreògrafs que et sonin, digue-me’n dos d’importants.
Et diria Marcos Morau i Lali Ayguadé. Penso en referents catalans que, si me’n vaig fora, igual em perdo. També et podria dir Maria Campos o Vero Cendoya, per no dir Sol Picó, és clar! És veritat que el món de la dansa és molt més femení, o sigui, hi ha molta més creació, hi ha moltes més ballarines. I que això fa que aquesta tendència sigui molt saludable, eh? Però vull dir que en teatre sí que és veritat que em costaria més.
És una feinada que està per fer i que em pareix bé, em pareix molt bé que això sí que ha canviat ja.
Fa uns dies van presentar els de Ciatre (en són sòcies) el Fira Terres. En el pla d’impuls del teatre, volen fer com una mena de festival estratègic del teatre de sala. La dansa hi tindrà cabuda? S’hi presentaran?
No sé, ja m’informaré.
Se senten excloses? Moltes vegades es diu allò de “la Picó ja s’espavila, el Marcos Morau ja s’espavila...”
Ja s’espavila... És molt fàcil dir això. Sí que hi ha coses que són una mica més fàcils perquè portem 30 anys i el Morau, per exemple, porta 20 anys (tampoc acaba de començar) i és molt famós. Però vull dir-te que no, no, que ja ens va bé que passin coses i estar allí i poder estar presents en tot allò que hi ha.
Es pot estrenar però les temporades són massa curtes.
Si no veus un espectacle en tres dies, ja no el tornes a veure mai més en la vida. És al·lucinant. Amb les Titanaa ens va passar igual, fa poc. Prou, ja no tornes mai més.
El Mercat, que fa temporades molt curtes perquè ha d’ensenyar moltíssimes coses. Però llavors la sensació és que les companyies més històriques tenen molta més capacitat que no les altres, no? Quan en realitat estan al punt de sortida.
Tots estem al punt de sortida sempre. Sempre. Sí que ens és més fàcil, perquè d’entrada ja ens coneixen els programadors. Tens més accessibilitat a l’hora d’aconseguir produccions, però no et pensis, eh? Sempre estàs allí, sempre hi estàs. Per això et dic jo, és que no he tingut temps de traspassar res, perquè no he parat de treballar. O estava fent producció o estava de gira. Això ha estat la meva vida.
Aquest estiu, se’ls gira feina.
Ara anem al Mercat de les Flors, que és una bogeria que no et pots imaginar. Després fem una estrena a Madrid d’un muntatge que es veurà a Tàrrega. També prepararé un trosset d’una peça que es veurà més tard. I actuarem en el Dansàneu, abans d’anar a Madrid!
Centrem-nos amb ‘El combat del segle’.
No vulguis saber en quin embolic m’he ficat. Serà demà i dissabte. A la tarda comença un espectacle que es diu Qui és capaç de derrocar la Sol Picó? al vestíbul del Mercat de les Flors, hi instal·larem un ring. Com que aquest Grec està dedicat als amics, hem trobat amics molt antics que han passat per la companyia i amics més nous. Per exemple, el primer dia combatré amb Xevi Dorca, Roger Julià i La Chachi, entre d’altres. Després tindrem una degustació de productes de Burgos. Dissabte els combats seran amb altres companyes, com ara la rapera Bewis de la Rosa. Després es farà un concurs de paelles [ja no queden places]. Al ring, tothom em combat. Tot està conduït per la humorista Judit Martín. Els dos dies, a dos quarts de deu del vespre, comença el karaoke dance, que es trasllada a la plaça. A la Xirgu. Primer, farem una coreografia molt passada de rosca amb molts ballarins que han ballat amb mi. Un tema molt divertit, I després la gent cantarà i tothom està convidat a cantar i ballar i fer riure molt. Al segon dia vindrà Camilo Sesto.
Vol dir que cantarà Camilo Sesto?
Potser és un que va igual que ell. És tot un bulo.
L’estiu és època de més feina?
No sempre. He tingut anys de molta feina a l’estiu i altres de no tenir-ne gaire. De fet, l’any passat va ser un agost tranquil. Vaig anar a Bèlgica a l’espai del David Zambrano, un ballarí i col·lega, a fer un curs amb un director de teatre que m’interessava. Hi vaig anar perquè estic preparant diversos treballs... M’ho vaig passar com una nena petita. No havia participat en un taller com aquest en els 30 anys de companyia.
Plorar al menjador d’en Carles Santos, a Vinaròs
Germans artístics des de la distància
Sol Pico és d’Alcoi. Carles Santos, de Vinaròs. Tot i que els separen uns 260 quilometres, la coreògrafa i el músic comparteixen energia vital. La ballarina admet: “He begut molt del seu món.” Es van conèixer relativament tard, quan la ballarina era artista resident al TNC i Santos hi va anar a actuar. Van fer algunes actuacions puntuals, més tard. Picó recorda que ell la va convidar a la seva caseta de Vinaròs: un piano immens ocupava tot el menjador. Ell es va posar a tocar i ella, a moure’s. Una emoció pura, li “van caure les llàgrimes” en un quadre íntim. Més tard van inaugurar el teatre L’Archipel de Perpinyà, acompanyats de l’actor Sergi López (“Ens ho vam passar bomba cañón les dues setmanes d’assaigs”). A Frankfurt, en un assaig, ella va relliscar de l’escenari i va caure sobre Santos, que es va fer un cop al cap i va començar a sagnar. Ell no va deixar de tocar “al seu rotllo”, davant l’esglai de tot el repartiment.Per a Sol Picó, Santos “és absolutament únic en la creació”: “No hi tornarà a haver ningú com ell; ha tingut menys reconeixement del que es mereixia. Em pareix algú molt potent.”
Picó va recuperar la tradició de les bandes d’alcoi a Animal de séquia. Una coreografia que retrata la seva Alcoi, on “hi ha un apego de la tradició bèstia: els divendres tothom se’n va a la fila i la banda allà, va filant”. Des de fora un pot pensar que és rar. És la forma de quedar amb la colla, als “ensaios”. Quan es va distanciar dels amics, en marxar a Barcelona, admet: ”Em sentia una mica fora de lloc”. També la colla se la miraven com “l’artista que venia de tant en tant”. Ara, lamenta el canvi de política que torna a escanyar la cultura. “Jo vaig ser una de les ballarines fundadores de Dansa València”, es dol.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
