Cinema
Emma Vilarasau
Actriu
“Has de fer que els personatges respirin, suïn, plorin i riguin”
L’actriu brilla en el drama familiar amb tocs de comèdia ‘Casa en flames’, el retorn al cinema en català de Dani de la Orden
“Quan les paraules no serveixen, la gent recorre a la violència, perquè és l’altre llenguatge que tenim, tristament”
Tots els personatges et deixen coses i tots et fan créixer. I a tots els deixes moltes coses, tu
Les mares senten una mica la insatisfacció d’haver dedicat la vida als fills i no haver fet res amb la seva A aquesta família li caldria teràpia per aprendre a mirar-se als ulls i dir-se les coses sense retrets
La decisió per atzar de presentar-se a les proves de l’Institut del Teatre, el 1977; un taller amb Lluís Pasqual que li va obrir la porta del Teatre Lliure, el 1981; deixar-lo el 1991 i iniciar “un viatge diferent”, i el seu paper en la sèrie de TV Nissaga de poder (1996-1998). Són quatre moments clau que han fet d’Emma Vilarasau (Sant Cugat, 1959) una de les més grans actrius catalanes dels darrers 40 anys. El talent, però, és evident que ja hi era. No s’entra per accident a l’Institut del Teatre, i menys sense preparar-se gaire. Aquesta entrevista s’ha fet en dues trobades, cosa poc habitual. Quan parlem amb ella per primera vegada, en el BCN Film Fest, assaja Ifigènia, que està a punt d’estrenar-la al Teatre Lliure. La segona vegada, quedem davant del mar, encara que el blau de la platja Nova Icària té ben poc a veure amb el blau de Cadaqués. Allà s’ambienta la nova pel·lícula de Dani de la Orden, Casa en flames , que avui s’estrena als cinemes. Hi interpreta la matriarca d’una família benestant en decadència, que es reuneix a la seva casa de la Costa Brava amb la intenció de vendre-la. Un repartiment excepcional, que inclou Alberto San Juan, Enric Auquer, Maria Rodríguez Soto i Clara Segura, acompanya Emma Vilarasau en una comèdia dramàtica excepcional, que sens dubte farà parlar i recollirà premis. Dani de la Orden (Barcelona, nit d’estiu i Barcelona, nit d’hivern) torna per la porta gran al cinema en VO catalana.
Aquesta família de ‘Casa en flames’ no és una mica com la d’‘Agost’, el mític muntatge que van estrenar al TNC el 2010, però en versió Mediterrània?
Ho veig així en el sentit que totes les mares senten una mica aquesta mena d’insatisfacció per haver dedicat la vida als fills i no haver fet res amb la seva. La mare d’Agost també tenia alguna cosa d’això. En aquest sentit, sí, però després la pel·lícula no té res a veure. Els fills són uns egoistes, poc empàtics, i ella tampoc és empàtica amb la seva mare. Crec que és una família una mica miserable en aquest sentit, tot és: jo, jo i jo, i què hi ha del meu. La mare fa tant de temps que desitja passar aquest cap de setmana junts que té una mica més d’excusa, però és igual d’egoista que els fills.
És un caramel, el personatge? Està al centre de tot, té monòlegs, tot un arc d’emocions...
Absolutament! És un regal que m’ha fet el Dani de la Orden, li estaré tota la vida agraïda, perquè a més m’ho vaig passar molt bé rodant amb els companys. Vaig anar molt de cul, van ser uns dies intensos, a vegades difícils, però en guardo un record meravellós. Em feia molta por de mirar-me, perquè sempre me’n fa, però vaig veure la pel·lícula i em va sorprendre aquest equilibri total entre la comèdia i el drama. Ni el drama és pesat ni la comèdia es dispara, i és una mica com la vida. No és fàcil aconseguir això amb cinema.
El seu personatge sembla superat, al principi, però alhora té una força interior gran.
És una dona forta. Les dones d’aquesta pel·lícula són fortes. El que passa és que està tocada des de fa temps. El Dani quan vam començar rodant em va dir que té una depressió, però que no volia que es noti en la pel·lícula. I per això fa el que fa, perquè no pot renunciar a aquest cap de setmana, perquè per a ella és tornar al buit de no veure’ls. Hi ha un moment que ho diu: “No m’agafeu el telèfon, no em veniu a veure, no existeixo per vosaltres. Ni un miserable whatsapp.” Ho has d’entendre, perquè els fills tenen les seves vides, però ella se sent molt abandonada i reclama el que pensa que és seu i que es mereix, i aleshores passa per sobre de tot per aconseguir aquest cap de setmana.
Pensa que Dani de la Orden posa un mirall a certes famílies benestants que estiuegen a la Costa Brava...
Sí, jo crec que està retratant una classe mitjana alta catalana, i crec que és intencionat. No crec que això passés amb una classe treballadora, perquè, d’entrada, la dona hauria treballat. No tindrien una segona residència per vendre i no obririen la porta a aquesta mena d’abisme que se’ls fa al cap de setmana quan obren la porta d’aquesta casa. Per tant, sí, crec que retrata un estatus social. A més, parlen molt de diners. Tothom en necessita, no en tenen gaires, perquè és una família en decadència, però n’havien tingut, i tothom vol els diners de la venda de la casa.
Creu que necessitarien teràpia individual i/o familiar?
Jo crec que sí, necessitarien una bona teràpia, tots plegats, sobretot familiar, per aprendre a mirar-se als ulls i dir-se les coses sense la motxilla de retrets que porten tots.
Discuteixen molt, criden molt, la manera d’interactuar és disfuncional.
És que de vegades passa, en les famílies, hi ha tanta confiança que saps que sempre hi seran. La família no la tries, però sempre hi és, i a vegades són els que menys cuides, perquè ja hi són. Els amics els cuides, a la parella potser també, però la família sempre hi serà. Puc dir-li “cul d’olla” a la cara i és igual, perquè és ma germana, i ho entendrà. I això acaba fent ferides, que si no es parlen, a sobre, perquè hi ha aquesta cosa de pensar que no cal parlar... Després t’adones del que pensen els uns dels altres, a la pel·lícula es veu, i dius: “Però com poden pensar això? Però que poc es coneixen!” El que passa és que són personatges que al final fan molta tendresa. Tots intenten fer les coses com poden, les fan fatal, però és com ho fem tots a vegades, tampoc tenim la solució de res.
Creu que la família, en termes teatrals, és el gran escenari de la vida, on passen la majoria de coses importants?
No sé si és l’escenari més important de la vida, però sí que és un dels escenaris importants. De fet, totes les novel·les i obres de teatre que giren al voltant de la família tenen alguna cosa amb la qual el públic de seguida connecta, perquè tots hem tingut família i és el nucli més petit de la nostra vida, el més tancat. Després el vas ampliant, però la família és el nucli dur de la teva vida, del qual és molt difícil desprendre’s.
La base de dades IMDb diu que acumula 56 treballs de cinema i televisió.
De pel·lícules no n’he fet tantes.
Ho compta tot: curts, una sola aparició breu en una sèrie...
Ah, llavors potser sí! Els de teatre sí que els he comptat, perquè els tinc al currículum, en són 56 i molts són de protagonista, que comença a ser una carrera! Jo ja me la noto [riu].
Quins reptes hi ha, quan acumula una carrera així?
Molts. L’obra Ifigènia era un repte i aquesta pel·lícula, també. Feia molt que no rodava. Era un personatge que era un regal, però s’havia de fer. Els reptes són constants. També te’ls poses tu, no? Cada cop intentes fer una cosa diferent de la que has fet i anar una mica més enllà de tu. És una frase que es diu molt, però és cert, almenys jo en cada muntatge penso què puc fer més per sorprendre algú, almenys per sorprendre’m una mica a mi mateixa. I estic en un moment... Vaig fer 65 anys la setmana passada, i penso que tot el que em ve ara... és un descans, no haver de demostrar que soc bona actriu, se suposa que ja ho he demostrat. La puc cagar, tampoc passarà res; em puc equivocar, tampoc passarà res, perquè se suposa que el segell de bona actriu ja l’he tingut, i això és un relax i un descans molt gran. I penso que tot el que em vingui a partir d’ara ho he de gaudir d’una manera diferent i des d’un lloc diferent, ja no he de patir tant.
Digui’m dues o tres obres de teatre, pel·lícules o sèries que hagin marcat la seva carrera.
Sens dubte Nissaga de poder, perquè va ser un abans i un després. I, de pel·lícules, per mi, una molt estimada és Para que no me olvides, amb la Patricia Ferreira i el Fernando Fernán Gómez. I, d’obres de teatre, n’hi ha tantes que m’han anat marcant! Des de Les noces de Fígaro, que vaig fer molt joveneta, Agost, La infanticida... Les obres de teatre et marquen molt, perquè les fas molts dies. I t’hi deixes moltes coses, en cada espectacle. Jo, per sort o per desgràcia, no he fet mai dos anys la mateixa funció. Per sort, crec, perquè és per tornar-te boig.
Es pot sortir cada dia amb la mateixa intensitat?
Jo ho he fet sis mesos, que ja m’ha semblat una animalada. Amb Agost, però ho vam tallar. Sis mesos vam fer Les noces de Fígaro, La flauta màgica... Però era a l’inici de tot.
Algun personatge dels que ha fet al teatre li resulta especialment proper?
Sí, hi ha molts personatges que et van deixant coses. Sobretot n’aprens, bastant, si són bons autors. I et van venint frases, sentiments que pots comparar amb els d’aquell personatge... A vegades et passen coses anys després i dius: “Mira, això em va passar en aquesta obra i ara m’està passant alguna cosa semblant.” Sí, tots els personatges et deixen coses i tots et fan créixer. I a tots els deixes moltes coses, tu.
Podem dir que el flux és en les dues direccions? Els personatges li aporten coses i vostè, als personatges?
Sí, evidentment. I hi ha personatges que t’ajuden, sobretot quan l’autor és bo i la complexitat del personatge és bastant important. Quan tu a vegades a la vida potser vas més en una direcció, t’obren moltes finestres. També tu els aportes moltes coses. El personatge és negre sobre blanc, lletres en un paper. Tu els has de treure d’allà i els has de fer viure. I has de fer que respirin, que suïn, que plorin i que riguin. Són només paraules, no són res més. Per tant, els actors som intèrprets d’un text, però al qual donem la vida, les nostres emocions, els nostres sentiments. Si fas obres amb autors mediocres, la veritat és que no aprens gaires coses i et costa molt defensar-los. Sí, això no ho havia pensat. És en els dos sentits, que s’aporten coses.
Hi ha algun autor o obra que l’hagi tocat de més a prop?
La Virginia Woolf era una dona molt problemàtica, amb una relació molt difícil, una fantasia instal·lada a la seva vida, una mentida molt gran... Aquesta dona em va ensenyar moltes coses. També la Blanche DuBois, d’Un tramvia anomenat desig, o la Susanna, de Les noces de Fígaro... N’hi ha molts!
Se sent intèrpret o creadora de personatges?
No, em sento més una intèrpret. El que passa és que el mateix text dit o interpretat per un altre actor serà diferent. I cada representació és única. Jo no creo, interpreto allò de la millor manera possible i també, evidentment, segons la mirada del director. Els actors i el director lluitem per una mateixa cosa, que és donar veu a aquell autor. El director interpreta. El creador és l’autor, sens dubte. És el que s’ho inventa tot del no-res.
Ha representat ‘Ifigènia’ al Teatre Lliure. Els grecs ja van fer una descripció de la humanitat, plena de violència, que encara perdura avui en dia? Estem en una mena de bucle?
Jo crec que Ifigènia encarna la violència heretada de generació a generació. Arran de la mort d’Ifigènia, Orestes acabarà matant sa mare, Clitemnestra matarà el seu home... I al cap i a la fi els fills, Orestes i Ifigènia, hereten aquesta violència, no els pertany. A Orestes sobretot no li pertany, però l’obliguen a venjar la mort del seu pare. Al final de l’obra ella ho diu, hi ha d’haver un moment que algú trenqui aquesta línia heretada de violència. Eurípides ho va posar en personatges, però realment ho veiem en els països, que hereten la violència de les generacions anteriors, o les ganes de venjança, i crec que, sobretot amb la violència, s’hauria de poder fer taula rasa i començar a parlar, a dialogar. El que passa és que quan les paraules no serveixen, quan no hi ha diàleg possible, és quan apareix la violència. Però és que amb les parelles també passa igual. Quan s’acaben les paraules, quan les paraules no serveixen, la gent recorre a la violència, perquè és l’altre llenguatge que tenim tristament.
No comparteix aquesta visió del destí tan tràgic i inevitable dels grecs, no?
No. Som amos del nostre propi destí. Som nosaltres els que hem de decidir què fem i què no fem. Ets tu que ho decideixes. Donar la culpa al destí i als déus és el més fàcil que hi ha, no? Ens passem la vida prenent decisions, a cada pas que fem. I hi ha decisions difícils i n’hi ha de més fàcils. Anar a comprar el pa i triar si el vols de cereals o de blat és fàcil. Però si inicies un projecte de vida amb una persona o no, si acabes una relació o no, si tens fills o no, ja són decisions més complicades i les assumeixes tu. I això marcarà la teva vida, són les teves decisions. I només teves.
En el pòdcast de Catalunya ‘El llindar’ fan broma sobre una actriu veterana que es veu amenaçada per una estrella de les xarxes que es fa actriu. Exageren?
Exagerem molt. Actrius de teatre de les xarxes, poques. En el cinema, no ho sé, però en teatre no pots mentir: o ets actor o no pots estar en un escenari. En el cinema, pots fer de tu en la primera pel·lícula, pots fer de tu una mica camuflada en la segona i si fas la tercera potser ja no serveix. Pots fer dues o tres pel·lícules bones sense ser un gran actor. Suposo que aquí, com que som un país petit, els actors hem de fer de tot per guanyar-nos la vida. I això crec que és una virtut.
M’ha agradat aquesta definició que ha fet abans, de ‘Casa en flames’: obrir la porta de la casa de la pel·lícula és obrir la porta d’un abisme. Tots hi cauen?
Sí, perquè és una casa on van ser feliços, on van viure estius d’infància, una casa on feia molt que no hi anaven, que fa olor d’humit, de mar, aquesta olor tan desagradable, però que alhora et remou moltes coses quan hi tornes... I ella aconsegueix que vinguin tots.
És un personatge amb diferents cares. Per una banda és afectuós. Per una altra banda, manipulador, tot i que ben intencionat...
Sí, ella ho fa per ells, pensa que el que fa és el millor. El que passa és que no ho és, perquè en realitat no pensa en ells. Té tanta necessitat que la necessitin que els consells que dona i les coses que fa és per tenir-los una altra vegada dependents d’ella, i no va d’això la vida. Ho fa amb bona intenció, però és una dona massa ferida per fer les coses ben fetes.
La debilitat històrica del sector del cinema català, que ara sembla que es comença a superar, us dona poques oportunitats, a les actrius i els actors?
Jo espero que canviï ja no per mi. Sembla que el món gira dels 20 als 50 anys i després la gent de més edat no fa res en aquest món, desapareixen, sobretot les dones. I és una mica trist, no em canso de dir-ho: les dones grans d’ara, de més de 50 anys i més de 60, mouen moltes coses encara. Són arquitectes, enginyeres, metges, biòlogues... és gent molt important. I sembla que per la imatge no quedi bé ensenyar una dona gran, a menys que faci de iaia, però que ja no sigui el pes de la història. Per això dono les gràcies a aquesta pel·lícula del Dani de la Orden, que ha donat l’oportunitat a una dona gran d’ensenyar el que és la seva vida. No és una gran vida, però també existeixen aquests drames. Espero que això canviï. Les americanes grans ho han començat a canviar, estan fent ja molt de cinema. Les angleses, també. Un dia ens arribarà, sempre anem al darrere.
Actriu per accident
“La vida va decidir per mi”
“Sempre penso que la vida va decidir per mi”, diu Emma Vilarasau quan li preguntem pels inicis de la seva carrera. Amb 15 anys, va pujar per primera vegada a un escenari amb La desaparició de Wendy, de Benet i Jornet. Però ni s’havia plantejat ser actriu professional: “Vaig acabar COU i no sabia què fer amb la meva vida. Volia parar un any per pensar-m’ho. Estava fent teatre amb l’Agrupació Teatral Maragall a Sant Cugat i una amiga meva es volia presentar a l’Institut del Teatre, i vaig pensar: «Doncs jo, també.» Però no per dedicar-m’hi, pensava que no podria viure d’això.” S’hi va presentar i la van agafar però, fidel als seus plans, va fer primer i ho va deixar: va anar a la UAB i va estudiar primer de magisteri. Va ser aleshores que ho va tenir clar: “I llavors vaig tornar a l’Institut del Teatre –riu– i vaig acabar. Vaig tenir la sort que vam fer un taller de postgraduats amb Lluís Pasqual, necessitaven una actriu jove per a un paper a L’hèroe, de Santiago Rusiñol, i Pasqual va dir al Fabià [Puigserver] que provés aquesta noia que pinta bé. I em va provar i se’m van quedar 10 anys [del 1981 al 1991]. Jo mai ni tan sols vaig somiar que podria viure d’això.”
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
