Queens of the Stone Age: rock poderós... sense barreres

Portàvem només uns minuts de xou i ja intuïem que la de Queens of the Stone Age a l’Alma Festival del Poble Espanyol seria una actuació de traca i mocador. Acaba de sonar Emotion Sickness; el públic, però, continuava cantant la tornada a cor què vols (“Don’t care for me / Baby don’t care for me...”; i Josh Homme, líder de la banda, va tornar a fer allò que, l’any 2018, ja havia fet al Festival Mad Cool de Madrid: animar els espectadors a saltar la tanca que separava la plaça en dues parts (i, per tant, dues modalitats de preu d’entrada diferents) i, així doncs, fer saltar pels aires qualsevol jerarquia entre la concurrència que, setmanes abans del bolo, havia exhaurit totes les localitats. “Aquí no hi ha d’haver diferències, estem tots junts”, va proclamar el californià tot recomanant als infractors, això sí, que no ”prenguessin mal”.

La proposta de Josh Homme –pioner, fa trenta anys, i al capdavant de Kyuss, de l’anomenat stoner rock i creador, des de finals els anys 90, d’un rock d’alta volada i ritmes sincopats amb Queens of the Stone Age– va acabar d’encendre el públic del Poble Espanyol, que va rematar la nit fent pogos tan caldejats com el que es feien dècades enrere en aquesta mena de cerimonials i rendits, absolutament, a una maquinària d’elevadíssima precisió que, amb raó, molts assenyalen com un dels espectacles de rock més intensos que es poden veure damunt un escenari en aquest segle XXI.

“Estimem aquesta ciutat...”, va dir Josh Homme, meravellat de tenir al davant un recinte tan particular per a concerts d’aquesta mena com és el Poble Espanyol (“absolutament impressionant...”) i posant a votació entre el públic les cançons que havien de sonar al final de l’espectacle (premi per a You Think I Ain’t Worth a Dollar, but I Feel Like a Millionaire i First it Giveth).

Sense treva, com sol dir-se, ni gens de xerrameca, les “reines de l’edat de pedra” van anar de dret al gra i, en una mica menys de dues hores, van fer sonar vint cançons dels seus vuit discos d’estudi, algunes dels quals, com Make it Wit Chu, prologada amb un petit i juganer fragment del Miss You dels Rolling Stones, demostren que és possible escoltar rock contundent i, alhora, ballar i, altres, com No One Knows, que el glam-rock alguna mena de petjada va deixar. Tot plegat va ser com estar immers durant un parell d’hores en un allau. O com anar d’una punta a un altra en els autos de xoc. Un concert d’aquells que és difícil no seguir amb la boca oberta i que perdurarà, sens dubte, com una de les nits més boges de les dotze edicions (sumant-hi les que es van fer als Jardins de Pedralbes) d’aquest festival.