Picar sempre, aixecar-se un altre cop

Sol Picó trans­forma bona part de la seva vida artística en espec­ta­cle. Per això, sem­bla lògic que, dins el Grec, volgués cele­brar els seus 30 anys de com­pa­nyia mun­tant un xou nou. D’entrada, ator­gar a l’artista Judit Martín el micròfon com a pre­sen­ta­dora i àrbi­tre del Com­bat del segle ja feia pre­veure que tot seria pos­si­ble. Que la incer­tesa ron­da­ria dins del mateix qua­drilàter de Pae­lla mixta (TNC, 2004). Ara, el seu con­trin­cant, en comp­tes d’Israel Galván, seria un estol d’amics i pro­vo­ca­dors. Començant pel clown Roger Julià, com­pe­tint a cop de zapa­te­ado en una tapa de vàter i del cant d’una saeta rever­si­ble (“Iiiiiia” es con­ver­ti­ria en “Aaa­aai” només girant el paper que es treia del ves­tit de fara­laes aquest pallasso excèntric). Xevi Dorca, un dels pri­mers còmpli­ces en la car­rera pro­fes­si­o­nal (molt més per­formàtica i trash del que els estu­dis de ballet i de dansa espa­nyola pul­cra de Sol Picó podien pre­veure), també va com­pe­tir enca­de­nat a un dels angles del ring. Com­pe­tien per un per­nil i es bara­lla­ven com si fos­sin insec­tes agres­sius, en una estampa entre dan­tesca i diver­tida, guar­nits de balls de saló. També van pujar a escena el trio del Ya-tu-vales (amb una Encarni Sánchez com a estre­lla i amb Mercè Ros i Made­line Espi­nosa a les baque­tes). El com­bat anava de volum de per­ru­ques, i la de Sol Picó d’afro era molt més volu­mi­nosa que els cabells esti­rats de color ros platí del trio. La tro­bada recor­dava les gires d’espec­ta­cles com ara El llac de les mos­ques (2009) que Ros havia de com­pa­ti­bi­lit­zar amb la feina de cap de premsa del Mer­cat de les Flors, on es va estre­nar! “Aquí hi ha més mòmies que al Bri­tish Museum, això és arque­o­lo­gia de la dansa”, s’excla­mava Martín, escan­da­lit­zant diver­ti­da­ment. Picó no en té prou amb el pas­sat i per això va retre’s amb La Chachi, una bai­la­ora d’alt vol­tatge com ja es va veure en el TNT l’any pas­sat. Picó va optar per lluir l’espa­gat i superar les contínues pro­vo­ca­ci­ons amb les mans recar­go­lant pei­ne­tas de La Chachi. En tot cas, Picó tenia con­tro­lat el seu com­bat. Martín estava ben untada i sem­pre ator­gava la victòria, per punts o per nor­mes (quan havia acla­rit que no n’hi havia cap per garan­tir sang i fetge), a Picó. Per una vegada (de fet, dues, ahir va repe­tir) la pro­duc­tora de la com­pa­nyia, Pia Mazu­ela, entrava al ring i li can­tava les qua­ranta. El seu com­bat va ser desi­gual: entre la cre­a­dora i la que con­trola l’eco­no­mia de la com­pa­nyia. La clau de caixa sem­pre és deter­mi­nant. Mazu­ela va vèncer per alçada amb una jota. “Sé per­dre”, deia irònica Picó, que sem­pre pica i cau, però con­ti­nua aixe­cant-se. Per molts anys més!