Des de fa 15 anys, el parc del Nord de Barcelona s’omple de teatre gràcies a la companyia Parking Shakespeare. L’adaptació de Molt soroll per res, a càrrec del dramaturg i director Jaume Viñas, parteix de la celebració d’una festa, carregada de música en directe amb temes populars italians. Ara, però, els equívocs amorosos no es produeixen en cap palau, sinó en un complex turístic de Sicília. Les funcions estan programades del 4 al 28 de juliol (19 h) cada dia, excepte els dimarts i dimecres. El 2014 la companyia va fer una altra versió, amb Israel Solà, d’aquesta comèdia.

El Palazzo Ressort és l’escenari dels equívocs amorosos. El director de Parking Shakespeare, Jose Pedro García Balada, aventura que Viñas ha proposat una peça en clau de festa amb música en directe. Dels deu actors del repartiment –cinc són de la mateixa companyia i l’altra meitat venen de càsting obert–, s’ha procurat disposar del màxim nombre d’intèrprets possible en directe. Per això sonaran violins, saxos i acordions versionant temes de sempre (a excepció de l’últim, que no volen desvelar). En tot cas, el muntatge ambientat en aquest hòlding hoteler pretén caricaturitzar el poder del diner. Don Pere deixa de ser príncep en aquesta versió i esdevé accionista majoritari, mentre que el seu germà bastard, Joan, és ara un soci minoritari que busca brega per guanyar Poder. Sigui com sigui, aquesta comèdia és cruel, perquè ensenya que els privilegiats tenen una certa impunitat en les seves accions. Tot i que és molt complicat estendre la comèdia a altres paratges (perquè el calendari de deu actors és difícil de conciliar), tenen garantides funcions a Banyoles i Santa Susanna a partir del setembre. L’altra tanda de gira amb funcions a l’aire lliure seria a la primavera, però es troben preparant la nova versió i els és molt difícil preveure funcions com la de l’estiu anterior.

Parking Shakespeare es caracteritza per actuar al parc dels Til·lers del parc del Nord diverses setmanes al mes de juliol. Només cobra allò que estiguin disposats (o puguin) pagar els espectadors. Al principi, eren espontanis; ara ja hi ha moltes famílies que es programen una funció en una tarda d’estiu. Des de fa uns anys, reben algun suport institucional que els ajuda a sufragar part de les despeses. Els pagaments in situ continuen sent indispensables per a la seva sostenibilitat (abans posant una gorra, ara rebent aportacions a través de bizzums, per exemple).