Fa poques setmanes, Joaquim Carbó, en un acte públic, va explicar de manera improvisada una de les seves divertides anècdotes. En un armari del comptador de la llum va trobar una teranyina. Una mosca s’hi va enganxar, en aquell moment, i l’aranya es va rellepar els bigotis. Ell se sentia responsable i, després de dubtar si intervenir en la cadena tròfica o no, va decidir salvar la mosca. Poc després, anant en cotxe, una mosca es va posar a la seva espatlla dreta i ell va imaginar que potser era la mateixa i li estava agraint haver-la salvat. I d’aquí, abans d’aparcar i tot, va néixer Interfase amb mosca, novel·la infantil que va publicar el 2008, en què un informàtic és ajudat per una mosca amb un quocient d’intel·ligència molt alt que li indica, sempre que cal, les equacions correctes.

Carles Sala (Girona, 1974) no té tanta obra com Carbó, però va per bon camí i potser, si treballa encara més –perquè publica sovint–, d’aquí a 50 anys l’atraparà. Tots dos comparteixen simpatia, una imaginació generosa i amb bon humor i, ara, el protagonisme d’una mosca. Concert per a piano i mosca és el nou conte de Sala, il·lustrat per Betania Zacarías i publicat per Cruïlla, indicat per a lectors a partir de cinc anys.

La Maria Tecla és una pianista que prepara un concert amb peces de Chopin. La Queta és una mosca molt eixerida que cada dia va a escoltar-la. De mica en mica s’establirà una complicitat entre totes dues que acabarà en una col·laboració de piano i brunzit.

I ara passarem de la mosca al cocodril, entre molts altres animals, perquè parlarem dels dos primers àlbums, amb textos i il·lustracions d’Hiroshi Itô (Tòquio, 1957) que ha publicat Club Editor, amb traducció catalana i castellana de Verònica Calafell.

Hiroshi Itô, llicenciat en ciències de l’educació, és un dels grans autors actuals de literatura infantil i juvenil del Japó. Ha publicat molts llibres i ha guanyat molts premis. Aquests dos primers llibres, del total de deu de la sèrie, es titulen El jardí del senyor Ruraru i El violí del senyor Ruraru.

Com sol ser habitual en les sèries per als més petits, el plantejament és molt similar, amb la presentació del protagonista, el senyor Ruraru, un home que viu només amb un gat i que, tot i ser adult, encara està disposat a aprendre de les experiències. Té un jardí amb una gespa esplèndida que cuida cada dia, però no la gaudeix més que per sentir-se’n orgullós. Quan s’acosten animalons com ara gossos, tortugues, ratolins, cucs o fins i tot el seu gat, els dispara amb el tira-xines. Un dia confon un cocodril amb un tronc i s’adona que no té res a fer, amb el tirador, així que fa cas al cocodril i s’hi ajeu de bocaterrosa. La gespa li fa pessigolles a la panxa, se sent molt a gust i deixa que se sumin tota mena d’animals a gaudir d’una migdiada damunt la gespa.

En el segon llibre es mostra una mica l’humor escatològic que compartim catalans i japonesos. Home discret com és, Ruraru només treu dos cops l’any el violí del pare, ja mort, per netejar-lo. Mai el toca, com havia fet anys abans, perquè quan el toca li pica el cul. La colla d’animals l’animen a tocar i tots, també el senyor Ruraru mentre fa sonar el violí, acaben ballant movent el cul amb alegria.

Les il·lustracions són d’una simplicitat molt escaient a la història i el to de l’obra, suau, no pretén ser ni poètic ni hilarant.