Ho diré d’una altra manera, no vull trobar-ho a faltar. És una vida interessant, perquè si t’agrada la política i el periodisme és un lloc de privilegi on estàs a primera fila de la vida política i mediàtica del país. Però la política ha de ser un lloc on s’entra i se n’ha de poder sortir. Més d’un cop si cal, sinó pot acabar sent la teva vida professional, i ha de ser un complement.

Això depèn de cada periodista. Jo crec que si ets capaç d’entendre que tu ets periodista i no un polític, que estàs al servei del govern o de la institució X i treballes amb periodistes i que has de trobar el punt intermedi en els interessos de tothom, estàs fent la teva feina. Jo les setmanes i els dies en què m’acabava barallant amb els periodistes i amb els meus caps era quan sabia que feia bé la meva feina. Si només fas el que volen els teus caps o només penses en clau del que volen els periodistes, no estàs fent bé la teva feina.

Haig de dir que en aquest cas era molt fàcil tenir un president que era periodista [Carles Puigdemont] perquè veia la jugada, el titular, la reacció... abans que tu. Bé, fàcil i difícil alhora, però com a mínim parlàvem el mateix llenguatge o em podia entendre. Treballar amb polítics que no entenen o infravaloren la comunicació, que són majoria encara i això em sorprèn molt, és molt difícil!

Perquè el poder és la capacitat de fer i desfer coses. Tothom vol tenir un espai de poder.

Crec que des que va existir la terra és una lluita permanent. Però no només entre les persones, el bé i el mal entre dues plantes que es disputen el sol mateix. És una lluita constant per a la supervivència i entre allò que està bé i el que està malament. És el motor de la vida.

Soc ateu però m’han recomanat que digui que soc agnòstic. Jo crec en l’Església però no crec en Déu... [Silenci.] Sí, ho sé, la gent sol dir el contrari.

Aquesta novel·la la tenia apuntada en un esbós amb quatre idees i hi posava: “Jo això no crec que sigui capaç de fer-ho.” Perquè no coneixia el tema, però la idea era molt absorbent i pels espais que no conec, els de la mateixa Bíblia o la vida monàstica, em vaig deixar assessorar per un amic meu, mossèn Romeu del Poblenou.

Mira, jo no sé escriure res que no tingui història. Sent una novel·la tan de ficció i amb una història tan absolutament impossible, espero, per fer-ho versemblant. Com a periodista sempre volem que allò que escrivim o diem sigui creïble, crec que un bon ancoratge perquè així ho fos era posar-hi elements històrics que tothom coneix o li poden sonar: el papa Borja, els nazis a Montserrat, els templers... Elements reals que connecten amb la història, i, com més en posava, més em semblava que lligava la maionesa. Fins i tots els objectes fantàstics són d’alguna forma reals: el Sant Graal, la llança del destí, la creu on van crucificar Jesús, etc.

No em deixen dir-li thriller fantàstic. Vam acordar dir-ne thriller històric, i jo hi afegeixo religiós, bíblic i fantàstic. Perquè és veritat que té un element fantàstic o mitològic. De la cultura catalana em xoca, sobretot en literatura, però també en cinema, els temes que es tracten i el gènere que hi ha. A Catalunya conreem una literatura de novel·les introspectives (la falta, el greuge, el perdó, l’absència) però també hem de fer novel·les en què passin coses. Que no és incompatible. Com a mi, que m’agrada veure pel·lícules de Bergman i d’Indiana Jones, depèn del moment. Tendim a fer uns gèneres determinats i no d’altres. Quan em comenten que he fet una novel·la a l’estil de Dan Brown ja em va bé, tot i que no he llegit res d’ell. Però m’agradaria més que em diguessin que faig una novel·la com aquest i aquell d’allà. No existeix aquest gènere, és marginal; com tampoc el romàntic. Hem de crear nous lectors. A l’estació de Sants és l’únic llibre en català que venen i això és indignant. Perquè hi hauria d’haver més llibres catalans com aquest en llibreries d’hospitals, dels càmpings, supermercats... Per plantar batalla! Aquest llibre l’he fet només amb un objectiu: que la gent s’ho passi bé llegint, és un divertiment, sense més ni més. És una novel·la ambiciosa però sense pretensions, i crec que ho he aconseguit.

Aquesta novel·la, que es podria ambientar al Londres del 2024 o al Tòquio del segle XIX, està ambientada a la meva Catalunya. Som capaços els catalans d’aprendre’ns noms nòrdics estrafolaris i carrers d’Estocolm o Reykjavík, però en canvi la gent se sorprèn que surti un monjo de Montserrat. On hem arribat!

Sí, però jo en faig un balanç positiu. Si mirem enrere l’Església cristiana, crec que a banda de les croades hi ha un balanç mil vegades més positiu que és la transcripció de llibres als monestirs, la construcció de catedrals, la transmissió del saber, l’art i la cultura, els hospitals, cases d’orfes, escoles concertades... però el discurs antiesglésia arran del franquisme pesa i això no treu que han fet disbarats, molts.

És un papa italià, molt simpàtic, com l’actual, però soc dels que creuen que per ser papa tu no pots arribar-hi sent un bon noi, dels que ho seràs si ets un professional de la diplomàcia, de la política i de l’estratègia. Tant el papa d’ara com els anteriors han pres decisions dures, coses que no sabem, sense passar comptes amb ningú, com el de la novel·la.

Qui no ho faria, tothom té un preu. Pactaríem amb diable? Jo crec que tothom.

I més que n’hi ha. Jo crec que el diable no existeix o, millor dit, prefereixo pensar-ho. Perquè quan llegeixes els dietaris dels exorcismes que feia mossèn Cinto a Barcelona, una de dues, o s’ho inventava o el diable existeix. Hi ha passatges que fan realment por i posen la pell de gallina. Alguna cosa hi ha, diuen, però continuo volent pensar que no.

Sí, però per sort torno a veure el got mig ple. Si l’ésser humà fos malèvol des de la primera petjada, ja no existiríem. Des que vam baixar dels arbres fins a dia d’avui, el balanç és positiu. L’acumulació de poder és el vehicle del mal. Si Hitler hagués estat fuster tota la vida ves a saber com seria l’Europa d’avui.

Sí, en l’àmbit del periodisme. Això ho pots posar. De fet, algunes de les pitjors persones que he conegut són de l’àmbit del periodisme. De la política, també, però hi ha un avantatge: en aquest àmbit és capaç de depurar-se regularment, sigui via eleccions, per part dels mateixos partits o la fiscalització dels mitjans. En la política la maldat té un recorregut més limitat.

Venen temps bonics. Soc un fan de la política i tendeixo a pensar que els polítics ho poden arreglar. No hem d’estar pessimistes i si ara estem una mica deprimits és perquè hem detectat allò que ens fa estar-hi; pitjor estaríem si pensem que estem de puta mare, perdó, superbé, i en veritat estem malament. Pitjor seria pensar, com jo creia fa anys, que el català estava molt bé i no ho estava, que la immersió era fabulosa i que tothom mirava TV3... quan no era veritat. El fet que diem: “Ep, problemes amb el català, ep, problemes amb la seguretat, ep, el tema nacional està resolt.” Ara estem fent el diagnòstic i encara tenim temps per resoldre-ho.

A qualsevol català conscient de ser-ho, si li preguntes quina és la muntanya de Catalunya et dirà Montserrat i algun, el Canigó.

Jo? Trenta, no ho sé. Hi he pujat amb tota mena de transport i per tots els vessants.

Té tres milions de turistes l’any. Però a mi m’agrada posar les coses en contradicció. Montserrat està ple i l’altre dia l’abat em va dir que estan plantejant com tractar el multilingüisme, perquè hi ve gent de Corea, Nova Zelanda, la Xina i Sud-àfrica. Benvingut problema, això és un cant d’esperança.

És instrumental, perquè ha de passar una cosa i no sabia com havia de passar i per tant una relíquia amb una petita modificació em permetia la solució d’una part crucial del relat. Tenia un problema i vaig trobar una solució, això és molt català.

Sí, em consta. La seva reacció m’ha agradat molt, perquè han dit que de Montserrat se n’ha de parlar. Ha d’estar en la conversa pública catalana, en l’àmbit turístic, televisiu, audiovisual, teatral, literari, musical. I em van dir que benvinguda la ficció.