CRÒNICA
Pantera, brutalitat amb doble bombo al Rock Fest
Deep Purple va fer valer nou repertori en un concert, ara bé, amb uns quants clàssics
Després d’un any d’exili al Sant Jordi Club de Montjuïc per obres de millora al Parc de Can Zam, el Barcelona Rock Fest (que, malgrat el nom i que els artistes que hi toquen sembla que ho ignorin, no es fa a la capital catalana sinó a Santa Coloma de Gramenet) ha tornat aquest cap de setmana a l’espai verd on va néixer ara fa deu anys.
Sensació de retrobament i comunitat, doncs, en un Rock Fest, també, d’ambient familiar (els menors de 13 anys no paguen) i que, ahir dissabte, va presentar la seva jornada estrella, amb els històrics Deep Purple donant a conèixer un nou disc i els ressuscitats Pantera, amb el controvertit Phil Anselmo (ahir, tanmateix, bastant benhumorat) al capdavant, segellant una reunió que, durant anys, va semblar impossible.
Quan els autors de Smoke on the Water van pujar a l’escenari, el públic ja havia pogut gaudir de les habilitats amb la guitarra de l’alemany Michael Schenker i d’un fins a cert punt insospitat estat de bona forma dels suecs Europe, que, tot i tocar cançons (Carrie, The Final Countdown...) tan representatives dels anys 80 com el Filiprim, van fer-ho amb l’afany de voler cobrir alguna cosa més que l’expedient. “Sou de puta mare..:”, va dir sovint el cantant Joey Tempest en català mentre alguns espectadors, cervesa en mà, seguien en una gran pantalla el final de l’Holanda-Turquia de l’Euroccopa i, d’altres, passaven el temps fent viatges amb el tren de la bruixa, atracció extramusical del festival.
Deep Purple, en una entrevista divendres a aquest diari, es mostraven orgullosos de fer allò per al qual altres bandes en actiu de la seva quinta, que tampoc és que en siguin gaires, ja han tirat la tovallola: publicar discos nous d’estudi amb regularitat. De les onze cançons que van sonar en el seu segon concert a Can Zam (el primer va ser l’any 2017), tres pertanyien a =1, un disc que no es podrà escoltar íntegrament fins al 19 de juliol, i, una, a Now What? (2013), un treball produït per l’igualment històric Bob Ezrin amb què van demostrar als seus seguidors però també, i sobretot, a ells mateixos que podien tenir encara coses a dir en ple Segle XXI.
Que una banda amb cinquanta-cinc anys d’història i un fons de catàleg tan profund vulgui reivindicar el que fan ara és sempre un gest noble, però no cal dir que els moments en què el públic del Rock Fest va encendre’s va ser quan els autors de l’encara imponent Made in Japan (1972) van tocar Highway Star (amb la qual van començar), Black Night (amb la qual van acabar), Into the Fire, Lazy, Space Truckin’ o Smoke on the Water.
Roger Glover (baix) i Ian Paice (bateria) van mostrar-se sòlids i tensionats. Ian Gillan, el cantant, va volar baix en algun moment i va sobreposar-se amb molt d’ofici en d’altres, però cantar aquestes cançons és una comesa exigent i es pot concloure que se’n salva amb dignitat. Don Airey, amb dos solos de teclats, no va fer, com el 2017, Els Segadors però sí l’himne del Barça, provocant així que veiéssim heavies forjats en mil batalles i caçadores texanes amb la portada estampada de The Number of the Beast cantar: “Tot el camp, és un clam...”. El guitarrista Simon McBride, de només 45 anys, i membre de Deep Purple des del 2022, finalment, va transmetre la sensació d’estar buscant encara el seu lloc en una banda que va rodada, tot i que, amb la seva bona tècnica, és evident que el trobarà.
Pantera, finalment, amb Anselmo i el baixista Rex Brown, únics supervivents de la formació clàssics del grup, aliats amb Zakk Wylde de Black Label Society i la banda d’Ozzy Osbourne (guitarra) i Charlie Benante d’Anthrax (bateria), dos noms amb pedigrí, van convertir el seu concert en un homenatge permanent als germans Dimebag Darrell i Vinnie Paul, morts (el primer, assassinat durant un concert; el segon, per una miocardiopatia) els anys 2004 i 2018 respectivament. “Tot el que fem –cada cançó, cada concert– és per a ells”, va dir el cantant, que l’any 2022 va embarcar-se en aquest projecte després d’haver dissolt Pantera vint anys abans. Tot i el pas dels anys, temes com Becoming, I’m Broken, Cowboys from Hell o Fucking Hostile –amb doble bombo, veu gutural i una guitarra que, més que instrument, sembla l’eina de treball d’una fàbrica metal·lúrgica– van sonar extrems i inequívocament brutals, tot i que exempts de perill i i amb una mica de menys de la ràbia generacional amb què van ser creats.
El festival ja ha anunciat dates per al 2025: del 26 al 29 de juny, amb Running Wild com a únic grup confirmat.
