“Calen beques per tenir un món escènic prou divers”

Anna Rosa Cis­que­lla (ARC): La veri­tat és que sí.Dagoll Dagom s’aco­mi­ada del Grec, on hi ha actuat cinc vega­des, l’última amb La Per­rit­xola (2003). La gran nit de Dagoll Dagom (de demà a dis­sabte) i la dar­rera revisió de Mar i cel és el seu punt final.

Miquel Periel (MP): Però que sigui ori­gi­nal, que no sigui una franquícia, perquè, és clar...

Anna Rosa Cis­que­lla (ARC): De moment, que les franquícies es facin en català també és impor­tant. És a dir, que arribi una cosa que és cone­guda i famosa i que pugui repre­sen­tar-se en català, doncs ima­gina’t, seria bo, també.

MP: Quan vam anar a veure a Lon­dres Els Mise­ra­bles d’en Came­ron Mackin­tosh li vam dema­nar fer la nos­tra versió. Quan ens va dir que s’havia de fer igual, vam renun­ciar-hi, i vam fer el Mar i cel.

ARC: Evi­dent­ment, hau­ria d’haver-hi una diferència entre el suport a una franquícia i a una cre­ació en català, però està bé donar suport a tot en català. També està bé que els grans mains­tre­ams musi­cals es facin en català. Par­lant amb David Sel­vas [La Bru­tal], ell lamen­tava que es doni un incen­tiu a una pro­ducció cata­lana de musi­cals comer­ci­als que han de tenir més de 600.000 euros de cost. I què passa? Que hi ha molt poca gent que també s’hi pugui arris­car. Pot­ser hau­rien d’haver-hi dos tipus de for­mats. Que també es pogués rebre incen­tiu per obres com L’ale­gria que passa, un mun­tatge d’uns 300.000 euros, que també és arris­cat. A part dels que han pogut acce­dir a l’actual suport [l’ha gua­nyat pel 2024 la pro­ducció d’El dia de la mar­mota, de Nos­tromo Live], esta­ria bé que s’oferís també a peces de for­mat mitjà, perquè 300.000 euros ja és un risc. Amb l’ajuda, pot­ser s’hi atre­vi­rien més. Hi hau­ria d’haver un terme inter­medi perquè es pogués fer el pas, perquè si no hi haurà molt poca gent que ho farà.

MP: Sense les aju­des de fa uns anys, nosal­tres no ho hauríem pogut fer.

ARC: És que ara el que s’ha inven­tat és una rein­te­gra­ble. O sigui donen uns diners...

Sí, està bé. Aquí, però, no hi ha indústria capaç, perquè estem par­lant d’un país amb una limi­tació de públic. El que passa, el que ells pre­te­nen fer, suposo, és poder fer-ho en cas­tellà, en copro­ducció amb gent de Madrid, i després tra­duir-lo al català i fer-ho aquí.

MP: És simi­lar al que es va fer amb Gol­fus de Roma [per part de Focus, sense aquesta ajuda específica].

Joan Lluís Bozzo (JLB): Per fer el canvi de llen­gua del mateix repar­ti­ment, n’hi ha prou amb quinze dies o tres set­ma­nes.

ARC: Sí, però ara des­plaçar tota una com­pa­nyia a Madrid és molt car. Això s’està aca­bant. El pro­blema és remun­tar-ho amb una altra gent.

MP: Quan vam tra­duir els musi­cals vam fer mei­tat de repar­ti­ment nou i mei­tat de l’ori­gi­nal. I ho vam resol­dre amb­tres set­ma­nes de feina.

ARC: Està bé que hi hagi un suport. Ara, les coses no es fan si no se’n tenen ganes, i si n’hi ha, es fan. Els con­ve­nis ens han aju­dat molt. Sense hau­ria estat impos­si­ble.

MP: Els fills que tenim no segui­ran amb això. Bé, de fet, jo no en tinc… [riu, sor­ne­guer].

ARC: No es pot trans­fe­rir la com­pa­nyia. Per molt que hi haguéssim posat, inclús, gent més jove. El bagatge que podríem dir de lli­gams amb tota la soci­e­tat és d’anys. No fun­ci­o­na­ria si ho tras­pas­ses a gent que no té experiència pel que fa a empre­ne­do­ria empre­sa­rial. Per exem­ple, l’equip de L’ale­gria que passa no tenen capa­ci­tat empre­sa­rial, no tenen la capa­ci­tat de lide­rar des d’un punt de vista no artístic sinó empre­sa­rial una com­pa­nyia. Una com­pa­nyia artística és també una empresa. I una empresa en què s’ha de bata­llar molt. Tenir la capa­ci­tat de sos­te­nir un con­veni vol dir pla­ni­fi­car per tres anys la teva vida: fer dos espec­ta­cles, fer uns pres­su­pos­tos enor­mes, per tenir uns ajuts. Tot això és una pla­ni­fi­cació molt gran. I, d’altra banda, ens hem sen­tit la com­pa­nyia com el nos­tre fill. Hem man­tin­gut un estil propi tot i que hem fet obres molt dife­rents, molt hete­rogènies, però, en canvi, tot­hom ha reco­ne­gut el nos­tre segell. Seria difícil que unes altres per­so­nes ho fes­sin.

JLB: Tam­poc no tin­dria gaire interès. Dagoll Dagom ha estat aquesta cohesió d’unes per­so­nes al llarg d’uns anys, amb uns plan­te­ja­ments estètics i econòmics i cul­tu­rals deter­mi­nats. Com un autor de tea­tre o de cinema, pot haver-hi gent que després s’hi ins­piri. No ens sen­tim gens frus­trats amb el que hem deci­dit.

ARC: Això ho deia la gent, ara ja no ho diu. Ara, al con­trari, diu “Que bé que ho feu”.

ARC: No, fins al ter­cer ja no. Perquè també he de dir una cosa: si tu te’n vas a Lon­dres, ara mateix, tots els musi­cals són repo­si­ci­ons de fa anys, com El fan­tasma de l’òpera.

MP: És que no l’han parat.

ARC: I si els paren, els tor­nen a fer. En el fons el musi­cal és una mica com la nova òpera. És a dir, fa el paper de la nova òpera o de l’antiga sar­su­ela. És a dir, la gent coneix les músiques i com més les coneix, més li agra­den i més les vol tor­nar a sen­tir i veure. I a més a més, com les òperes, si a tu t’agrada un títol i tens un altre repar­ti­ment amb uns altres can­tants, doncs tu tens ganes de veure allò que havies vist... MP: …la mateixa pro­ducció.ARC: Aquesta història aquí no s’havia pogut demos­trar.

JLB: En aquell mun­tatge hi havia una música molt maca.

MP: Tenia una banda sonora molt bona. Que la vam repe­tir a l’Anta­vi­ana, jugant amb la mateixa imatge.

ARC: Se’ns va ocórrer que qui podia posar música i cançons en aquell espec­ta­cle era el Jaume Sisa, perquè ell tenia la poètica de la vida quo­ti­di­ana i hi con­nec­tava molt. I ens encan­tava a tots.

MP: I, curi­o­sa­ment, al Pere Cal­ders també.

ARC: El Sisa va voler tocar en directe amb el seu grup de músics.

JLB: Va ser de comú acord quan vam anar al Romea.

MP: I a Madrid també hi van anar.

MP: Amb l’Anta­vi­ana, sí.

ARC: Com que havíem tin­gut el Sisa can­tant... Ara, va venir d’estre­lla del rock, perquè cobrava el mateix que tots els altres junts, però ens va aju­dar moltíssim. Després a Madrid, el Sisa ...

MP: Era un autor de hits.

MP: La Trinca havia fet cançons que repre­sen­ta­ven als con­certs.

JLB: O el Morera. A prin­ci­pis de segle, es posava música als dra­mes que tenien més èxit.

ARC: Al tea­tre líric de L’ale­gria que passa li van posar música i cançons.

JLB: I també van voler musi­car Mar i cel, a l’època.​No va arri­bar a pas­sar, però. : es musi­ca­vano ho pre­nem com les nos­tres referències,

ARC: El pri­mer musi­cal és el de Joan Vives: La Granja Ani­mal. Lla­vors, era un noi que tenia una empresa de publi­ci­tat que feia molts jin­gles, i li agra­dava moltíssim la música, l’òpera i els musi­cals. Li vam encar­re­gar les cançons de Glups.

MP: Ja havíem des­co­bert els musi­cals a Nova York.

ARC: Després de La nit de Sant Joan vam començar a anar a Lon­dres, no? Recordo que vam anar a veure Evita, pels volts de gener del 1979.

MP. També vam anar a veure el musi­cal del Savary, el de Magic Cir­cus, que es titu­lava Les mil i una nits.

JLB: Després de l’èxit de Mar i cel es va par­lar amb una certa inten­si­tat d’adap­tar Terra baixa.

ARC: Ja volia fer Terra baixa.

JLB: La Rosa volia fer Terra baixa i els altres dos no.

ARC: No el van aca­bar de veure.

JLB: No ho vam aca­bar de veure.

JLB: Ens sem­blava que era una mica esti­rar massa.

ARC: Terra baixa hau­ria sigut molt dife­rent. Però sí que era repe­tir un autor, evi­dent­ment.

JLB: Hauríem can­viat de com­po­si­tor… De Terra baixa n’hi ha una òpera… i es va poder sen­tir al Liceu alguns cops.

MP: Per a mi també és la millor. Era una història inven­tada amb Vázquez Mon­talbán. El Mar i cel ja exis­tia.

JLB: La pre­fe­reix la gent d’un cri­teri més refi­nat, amants dels musi­cals. Refi­nat també vol dir mino­ri­tari. Ells coin­ci­dei­xen bas­tant a dir que Flor de nit és el musi­cal més interes­sant dels que hem fet nosal­tres. La res­posta comer­cial i popu­lar dona la pri­o­ri­tat a Mar i cel. Vam plan­te­jar recu­pe­rar-lo , quan feia 25 anys que l’havíem estre­nat, al TNC que ja diri­gia Xavier Albertí. Recu­pe­rar-lo pen­sant que hi esta­ria interes­sat, perquè l’obra està ins­pi­rada en el Paral·l, però no es va aca­bar fent.

MP: No sabe, no con­testa.

JLB: Sota la direcció del TNC de Domènec Rei­xach. Més tard, amb Sergi Bel­bel, vam fer l’adap­tació musi­cal d’Aloma.

ARC: Així ho vam fer el 2004 amb el Mar i cel.

JLB: I aquesta era la pro­posta que li fèiem amb Flor de nit.

ABC: Era fer-ho allà i després s’hau­ria por­tat a un tea­tre.

ARC: El que volia dir del Flor de nit és que el que sí que és veri­tat és que les com­po­si­ci­ons que va fer l’Albert Gui­no­vart eren bru­tals. Perquè el Mar i cel és molt maco, està molt bé, però està din­tre d’un regis­tre. En canvi a Flor de nit la quan­ti­tat de regis­tres musi­cals és bru­tal. De fet, és un disc a fora que molta gent li ha valo­rat molt, perquè és molt bèstia.

MP: El Mar i cel només cap al TNC i al Victòria.

JLB: No ens ho plan­te­gem. No volem fer allò d’“Ara ho deixo..., ara repesco...”

ARC: Home, a veure... Si vin­gues­sin de Bro­adway i ens digues­sin que hi anem a fer el Mar i cel, però, sí que ho faríem.

JLB: Pre­sen­tar a Bro­adway, ara, un musi­cal en què els bons són els pales­tins, t’asse­guro que no es farà. No hi ha opció. Nosal­tres tan­ca­rem la com­pa­nyia, però no veuríem amb mals ulls que un Tea­tre Lliure o un TNC els volgués remun­tar amb alguns direc­tors nous tan bons. És una obra del reper­tori de català.

MP: Ja es va fer en petit for­mat a l’Alme­ria.

JLB: Ho van fer els de Gataro amb el Víctor [Álvaro]. I després, també, molta gent em pre­gunta pel Mar i cel.

ARC: Són obres que que­da­ran. El Mar i cel, d’aquí a deu anys, pot­ser el podria fer algú altre.

JLB: Tot el nos­tre mate­rial queda en reper­tori.

ARC: Buscàvem que fos­sin d’ètnies dife­rents i, si posia ser, afri­ca­nes. Vaig dema­nar que no ens limitéssim a fer-ho a través de les vies nor­mals. Vam fer pro­moció bus­cant en punts on hi ha més immi­gració, per exem­ple, a la comarca de Guis­sona. Vam posar anun­cis per veure, per exem­ple, si trobàvem algun empleat collint madui­xes que cantés. Però no en vam tro­bar.

MP: L’únic que vam estar a punt de fit­xar tenia pegues en la regu­la­rit­zació dels papers.

ARC: Aquest país no té un sec­tor escènic amb prou diver­si­tat.

JLB: L’altre dia vaig veure una actriu mar­ro­quina jove molt bona, que està for­mada en musi­cals, a la pro­ducció de LaPer­la29 [Míriam Moukh­les, a Tots ocells]. Però, és clar, no tin­dria gaire sen­tit que ella inter­pretés un paper de les blan­ques cris­ti­a­nes….

ARC: Penso que, si volem que en un futur pròxim hi hagi mul­ti­ra­ci­a­li­tat als esce­na­ris, l’única manera és donar beques per faci­li­tar-los l’accés al món pro­fes­si­o­nal. I que actu­es­sin no només a Mar i cel (que ara els voldríem per repre­sen­tar els papers d’àrabs), sinó a qual­se­vol espec­ta­cle, sense neces­si­tat d’inter­pre­tar per­so­nat­ges raci­a­lit­zats. Que hi siguin perquè són bons actors. En gene­ral, els àrabs no fan tea­tre.

JLB: Sí que n’apa­rei­xen quan són segona gene­ració. Com la Míriam Moukh­les o l’escrip­tora de Vic Najat el Hachmi.

ARC: Sem­pre es posa d’exem­ple les ger­ma­nes Sey. En rea­li­tat, són poquíssi­mes les pro­fes­si­o­nals raci­a­lit­za­des que han tre­ba­llat a l’escena. Per això la solució és becar a les esco­les, als ins­ti­tuts, al tea­tre, tot. La gent que ve d’altres ètnies, que gai­rebé mai té prou pos­si­bi­li­tats econòmiques, que pugui estu­diar, que cal pre­pa­ració. Ser actor és un ofici. No es pot pre­sen­tar qual­se­vol. Ens agra­da­ria que hi hagués més diver­si­tat. Només amb beques es podran tenir càstings que cor­res­pon­guin a una soci­e­tat can­vi­ant i mul­ti­ra­cial. Ara, em fa gràcia que ens ho diguin a nosal­tres. Pensa que els moris­cos [els cor­sa­ris de Mar i cel] eren de València. Nosal­tres també venim dels àrabs, tots som mig moris­cos…

ARC: Ara hi ha el debat dels actors, que no tenen feina… I pen­sava que és con­seqüència de l’intru­sisme. Hi ha un ninyato que ha fet dos fra­ses amb un tuit i es pensa que és actor. I per ser actor s’ha de tre­ba­llar i s’ha d’estu­diar i t’has de pre­pa­rar. L’altre dia estava amb una nena jove, d’uns 15 anys, i li vaig pre­gun­tar què havia estu­diat... “No, no he estu­diat tea­tre”, però em deia: “Em vull pre­sen­tar a un càsting.” Per fer-ho amb garan­ties abans has d’haver estu­diat per pre­sen­tar-te a càstings.. I ella em diu: “No, vinc per pro­var...” És una pro­fessió en què, com que ningú et demana res, et pots anar a pre­sen­tar, encara que siguis un pas­se­rell... I pots entrar si tens un endoll, o si ets guapo, o el que sigui... Hi ha un intru­sisme bru­tal de molta gent que no és activa i tal i que...

MP: Als nos­tres càstings, en què sí que exi­gim, hi ve una gent pre­pa­rada que és bru­tal, i costa deci­dir-se. Els últims anys ja és tre­mendo.

ARC: Pre­ci­sa­ment, Miquel, el que vull dir és que aquests tre­uen la feina als altres.

ARC: Perquè són famo­sos, perquè han sor­tit en una cosa de la tele…

ARC: Sí, surt d’Eufòria, però ha estu­diat a l’Ins­ti­tut del Tea­tre (IT) i a Eòlia.

MP: A l’IT i a Eòlia, que és que se li nota.

JLB: El cas d’El diari d’Anna Frank és raríssim. Ens el van pren­dre amb una mala mani­o­bra.

Vam dema­nar auto­rit­zació per fer un musi­cal a la Fun­dació Anna Frank, d’Ams­ter­dam. Ens va dir que ens adrecéssim al seu repre­sen­tant, que tenia des­patx a Madrid tot i que era valencià. Ens hi vam posar en con­tacte i ens va dir que ho estu­di­a­ria. Al cap d’uns dies ens res­pon dient que la fun­dació no volia que la història d’Anna Frank es con­vertís en un musi­cal. Ho vam accep­tar. “D’acord, ho ente­nem.” Doncs, sor­presa: al cap de quinze dies ja se n’estava pre­pa­rant un musi­cal a Madrid.

ARC: Volíem fer un espec­ta­cle sobre els con­tes de Quim Monzó. Però Ven­tura Pons tenia els drets perquè volia fer la pel·lícula de La mag­ni­tud de la tragèdia.

JLB: Pons no va voler cedir els drets. Hauríem pogut fer-ho amb la seva auto­rit­zació, però no va voler.

ARC: Vam aca­bar fent T’odio, amor meu.

MP: El Rubi­a­nes va entrar a la ter­cera obra, al No hablaré en clase. Es conei­xien de la uni­ver­si­tat, amb el Joan Ollé.

JLB: Els ante­ri­ors ho van anar dei­xant.

MP: La com­pa­nyia començava a sor­tir de gira per Espa­nya i l’Ollé volia ser direc­tor a Cata­lu­nya.

JLB: El món de la com­pa­nyia no li interes­sava gens. Intu­eixo que va fer un càlcul equi­vo­cat. Pen­sava que si dei­xava la com­pa­nyia Dagoll Dagom ple­ga­ria. Però es va tro­bar que la gent volia seguir.

MP: L’Anna Rosa encara va con­viure amb l’Ollé. Jo vaig estar a Mallorca fent fun­ci­ons de No hablaré en clase. Al cap de tres set­ma­nes, l’Ollé deia que ple­gava.

JLB: Quan vaig entrar, ja no hi era, l’Ollé.

MP: Lla­vors el Par­ra­mon, l’altre cofun­da­dor, se’n va anar a la mili…

JLB: Quan va tor­nar, no es va interes­sar en Dagoll Dagom. I de seguida es va vin­cu­lar a la car­rera de Rubi­a­nes. Va ser el seu tècnic.

JLB: Els que ens vam que­dar vam dir: “Apro­fi­tem que tenim un espec­ta­cle que fun­ci­ona com un tro i que tenim un nom que comença a sonar.”

MP: Fora de Cata­lu­nya nor­mal­ment som els Dàgoll Dàgom. També ens van dir algun cop Dagoll Dragó, en una fac­tura de Car­ta­gena.

JLB: A Huelva, van posar al car­tell de l’entrada del tea­tre: “Dago­lli Dago­lli pre­senta LUX”, en comp­tes de Glups.

MP: Ho van can­viar, i lla­vors van posar Glubs amb B i el ter­cer dia ja Glups amb P.

MP: Pràcti­ca­ment.

ARC: Hi ha molta gent que et ve i et diu que ha començat per tal o tal altra obra nos­tra. Ara TV3 pre­para un docu­men­tal. Apro­fi­ta­rem la vet­llada La gran nit de Dagoll Dagom, al Grec, per posar un foto­matón en què la gent pugui expli­car anècdo­tes… Hi ha algu­nes que no es conei­xen. Per exem­ple, l’Àlex Rigola, que…

MP: Ell va començar amb nosal­tres veient El Mikado al seu poble, a Calaf. I a par­tir del Mar i cel ja es va pen­jar total­ment. [Rigola con­firma a aquest diari que, estu­di­ant tele­cos, es va ado­nar que no s’hi dedi­ca­ria i que va ser una il·lumi­nació veure que bé que s’ho pas­sa­ven tre­ba­llant a l’esce­nari els de Dagoll Dagom en un vídeo de ‘Mar i cel’].

ARC: També a dins de la com­pa­nyia s’han fet i des­fet un gra­pat de pare­lles.

MP: En queda alguna, eh, per això!

ARC: De fet, a la gala, uns dels històrics de la com­pa­nyia, que són el Pep Molina i la Teresa Valli­crosa, sur­ten fent el seu número d’El Corto Maltés.

MP: Els vaig sen­tir can­tant i és bru­tal. Ho fan amb l’Eloi Gómez i l’Anna San­martí i queda molt bé.

ARC: Però el Joan Vives estava par­lant de fer-ho amb joves i dic: “Home, no, que la gràcia és que el can­tin el Molina i la Piula.”

JLB: Està mort. La tele s’ha con­ver­tit en pla­ta­forma. I això és enor­me­ment més com­pli­cat perquè busca una audiència majo­ritària, glo­bal. No tro­baràs que Net­flix et digui “Ens interessa La memòria dels cara­gols” com sí que va fer TV3.

ARC: És marca molt inter­na­ci­o­nal.

JLB: Ara pot interes­sar una sèrie negra: Tor serà una sèrie que pot fer el salt, perquè és true crime ambi­en­tat en un lloc molt par­ti­cu­lar, que pot interes­sar a tot el món.

JLB: Ara farà uns 30 anys que vam pre­sen­tar dos capítols d’Oh, Europa! en una fira inter­na­ci­o­nal de tele­visió, amb TV3. Les teles pre­sen­ta­ven el més nota­ble de la seva tem­po­rada. Sim­ple­ment era un mer­cat.

ARC: Per a les com­pa­nyies de tea­tre va ser molt impor­tant l’entrada de TV3. És raó de la nos­tra lon­ge­vi­tat… Sense TV3 no seríem aquí. Amb Mar i cel ens va aju­dar moltíssim: es van fer vide­o­clips, una pila d’entre­vis­tes, ens va donar una cam­pa­nya de publi­ci­tat molt gran, cosa que ara ja no fan, per a res. Tot això va aju­dar a popu­la­rit­zar molt l’espec­ta­cle. I fer sèries també com­por­tava que, eme­tent Oh, Europa!, ja esta­ves al car­rer.

JLB: I paga­ven bé. Era un ingrés.

ARC: Per exem­ple, a Flor de nit, nosal­tres hi vam per­dre molts diners. Vam que­dar bas­tant arruïnats...

MP: Ho havíem inver­tit tot!

ARC: I ho vam sal­var fent His­to­ri­e­tes (apro­fi­tant mate­ri­als de tots els espec­ta­cles que teníem) i amb l’emissió d’Oh, Europa! Estàvem sense un duro. I després de La Per­rit­xola, també em sem­bla que Déu-n’hi-do, també!

JLB: Abans també havíem fet Els cara­gols..

ARC: La tele ens per­me­tia poder viure i inver­tir en uns espec­ta­cles. Si no hi hagués hagut la tele, no hauríem pogut fer-ho.

ARC: I reforçar la marca Dagoll Dagom… Això no es tre­ba­lla gaire, ara. L’altre dia li deia al David Sel­vas: “Posa La Bru­tal de marca, que la gent et reco­ne­gui.” Nosal­tres, que veníem de l’espe­rit de coo­pe­ra­tiva, hem posat el nom de la com­pa­nyia per sobre de tots nosal­tres: de la direcció, dels actors, de tot. Si t’hi fixes, als pòsters només hi surt Dagoll Dagom. Hem donat valor a la marca. Perquè diem que al final seria el que ens dona­ria con­tinuïtat. Això és una cosa que molta gent no fa. Ara, en canvi, s’opta per remar­car els noms d’actors i auto­ries i direc­ci­ons.