guardó
Lluís Llort guanya el premi L’H Confidencial
En divuit anys d’història del premi, és el primer cop que guanya un original en català
Lluís Llort, per la novel·la Demolició, ha estat declarat guanyador del 18è premi L’H Confidencial, dedicat al gènere negre i policíac i convocat per l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat. El premi, dotat amb 12.000 euros, des dels seus inicis accepta originals en català i en castellà, però aquest és el primer cop que guanya una obra escrita en català.
Una part important de l’organització del premi és responsabilitat de la biblioteca de la Bòbila, creada per Jordi Canal i pionera a l’Estat espanyol en la formació i manteniment d’un fons especial dedicat al gènere negre i policíac. Està previst que el lliurament del premi tingui lloc el 16 de novembre vinent a la sala d’actes de la Bòbila, amb la novel·la ja editada per Clandestina.
El jurat, format per la directora de la biblioteca de la Bòbila (Ilumi Ramos), l’editor de Clandestina (Ilya Pérdigo), tres especialistes en novel·la negra (Jordi Canal, Àlex Martín Escribà i Rosa Mora), dos lectors del club de lectura de la Bòbila (Manuel López Poy i Marina Ruaix) i la cap de Secció de Biblioteques (Núria Vila, amb veu però sense vot), va votar Demolició de manera unànime, entre els 137 originals presentats aquest any. “De l’obra destaca l’estil i ritme narratiu, la trama àgil, l’actualitat i versemblança de l’argument i el compromís i risc del plantejament de la temàtica”, han declarat fonts del jurat.
Lluís Llort (1966), redactor de Cultura d’El Punt Avui, signa les seves novel·les només amb el cognom. Demolició és la quinzena novel·la que publica en solitari, la majoria dins del gènere negre, però transitat per uns marges personals. També ha publicat novel·les amb altres autors, llibres il·lustrats infantils i narracions disperses a una desena de llibres col·lectius.
“Estic molt i molt content, és clar. Primer per guanyar un premi a obra inèdita, el meu primer, quan ja fa 25 anys que vaig debutar; mai he estat gaire de presentar-me a premis, però el cert és que ho he intentat uns quants cops i sempre havia fracassat”, ha declarat el novel·lista, que el 2020 va rebre el 1r premi Paco Camarasa a obra publicada, que convoquen nou festivals de novel·la negra de l’Estat espanyol, per Herencias colaterales, traducció al castellà de la novel·la original del 2014.
“També em satisfà especialment haver guanyat un premi amb un jurat tan exigent –l’any passat mateix el van deixar desert– i expert en el gènere com ho és aquest i, a més, haver aconseguit que, per primer cop en la història de L’H Confidencial, sigui un original català qui s’empoti el guardó”, ha afegit.
Sobre Demolició, com sol passar en el gènere, és complicat explicar gaire cosa sense aixafar la guitarra i la resta de la banda. El protagonista és Rafel Egidi, un professor de la Universitat de Barcelona de 51 anys, casat i amb una filla de 17 anys, feliç amb la feina i les col·laboracions que fa en un parell de diaris i, també, com a tertulià en un programa de ràdio i un de televisió. Tot se’n podria anar en orris quan una jove el denuncia per violació. Ell assegura que és innocent, però això ho fan tots els acusats...
“D’entrada diré que el tema de les violacions em posa malalt, seria molt dràstic, amb els violadors, tant, que millor que no sigui més explícit; tot i això, em vaig voler posar en la pell d’un home acusat de violació com a repte creatiu”, afirma Llort.
Confessa que es documenta el que sigui imprescindible, mentre escriu, no abans, i que acostuma a escriure “a raig, sense full de ruta previ”. “Aquest cop, però, abans d’escriure em vaig fer una guia de capítols i em vaig assessorar amb un advocat, una jutgessa i un cap dels Mossos, entre d’altres fonts... Sembla ser que el canvi de tècnica ha valgut la pena”, admet amb un somriure.
La ciutat de Barcelona és ben present, com en la majoria de novel·les de Llort, un autor que varia el to i la mena de trames en cada nou títol que publica. “Com que sempre hi poso humor, en més o menys quantitat, aviso que aquest cop el to és seriós, dramàtic, com no podia ser d’una altra manera.”
“L’arrencada és dura, també ho adverteixo, però és que aquest gènere, quan cal, ha de poder ferir la sensibilitat d’alguna persona i mostrar fets políticament incorrectes, ha de remoure el lector, l’ha d’empènyer a plantejar-se què faria en la situació dels personatges; perquè el conflicte està més centrat en el protagonista, però també mostro el patiment del seu entorn i el de la denunciant”, conclou.