El llarg camí de Sílvia per tornar a casa

Diu­menge, Sílvia Pérez Cruz va tor­nar a casa. Va pujar a l’esce­nari de la platja de Port Bo de Cale­lla de Pala­fru­gell davant un públic fidel que havia esgo­tat totes les entra­des. El fet de tor­nar a casa va tenir els seus avan­tat­ges. Hi va haver la pos­si­bi­li­tat de recor­dar com, amb només qua­tre anys, havia can­tat cançons amb el seu pare al bar de Can Bat­lle o va tenir el goig de reme­mo­rar la presència d’algu­nes per­so­nes absents com Sergi Igle­sias, un amic fona­men­tal en la seva car­rera. També va per­me­tre’s la lli­ber­tat d’incor­po­rar algun tema ple de records enyo­rats com La tarde o d’evo­car que feia catorze anys que havia començat a can­tar Ves­tida de nit, com­posta pel seu pare absent, Càstor Pérez, amb lle­tra escrita per la seva mare, Glòria Cruz, pre­sent en la pla­tea del recinte. La can­tant es va sen­tir pletòrica de ser entre amics i cone­guts.

El retorn a casa, però, no és sem­pre garan­tia d’èxit. Sílvia Pérez Cruz també va assa­bo­rir alguns dels des­a­van­tat­ges del retorn. L’esce­nari del Port Bo –el de la Can­tada d’Hava­ne­res, on ja és tra­dició que tan­qui la seva pro­gra­mació el fes­ti­val Ítaca– estava massa dis­tan­ciat del públic i la pre­tesa cali­desa de l’actu­ació no va ser pos­si­ble. La poètica més íntima de la veu de Sílvia Pérez Cruz va per­dre’s al aco­blar-se al so dels plats i coberts d’alguns res­tau­rants de la zona que des de la indi­ferència no res­pec­ta­ven el caràcter del ritual que impli­cava el retorn de la filla pròdiga. Els incon­ve­ni­ents van pro­vo­car que el con­cert a Cale­lla no fos el millor dels con­certs pos­si­bles i que els alts i bai­xos emo­ci­o­nals fos­sin cons­tants, com si faltés la desit­jada comunió fes­tiva.

Feia poc més d’una set­mana que Sílvia Pérez Cruz havia ofert tres con­certs de dues hores i mitja al Tea­tre Grec de Bar­ce­lona acom­pa­nyada d’un seguit d’amics: Damien Rice, Sal­va­dor Sobral, Rita Payés, Nata­lia Lafour­cade, etc. Allà va mos­trar la ple­ni­tud de la bellesa d’una veu lliure, dis­po­sada a expe­ri­men­tar amb sono­ri­tats i tra­di­ci­ons molt diver­ses. Aquesta veu lliure també hi va ser, al con­cert de Cale­lla, que va obrir-se amb una sèrie de cançons de Sílvia en soli­tari –Tonada de la luna llena, Luz que bri­llas, Cucur­ru­cucú Paloma o Amor del bo–, com si ella sola volgués des­a­fiar la dis­persió de l’espai. Més tard va cri­dar els seus músics, el con­tra­bai­xista Bori Albero i la vio­lon­cel·lista Marta Roma. La can­tant ens va par­lar de les ale­gries que li ha donat el seu últim disc, Toda la vida, un día, i ens va dir que el que escol­taríem seria una mena de resum d’algun dels temes dels cinc movi­ments del disc. En la seva inter­pre­tació va incor­po­rar una coral de set músics de Pala­fru­gell i va gau­dir del músic cubà Roly Berrío, amb qui va inter­pre­tar Nom­brar es impo­si­ble. El con­cert va tenir el seu punt àlgid en la suite fla­menca Salir dis­tinto i en el lirisme de La flor. Al final, tota sola va evo­car Leo­nard Cohen i Enri­que Morente ofe­rint-nos la seva versió de Pequeño vals vienés. Tot ple­gat va ser gai­rebé una festa que no va aca­bar de tenir la inten­si­tat som­ni­ada, pot­ser perquè, tal com indi­quen els ver­sos de William Car­los Willi­ams del tema Ater­ra­dos, Sílvia va “bus­car una flor fami­liar on aixo­plu­gar-se” però la immen­si­tat del lloc no li ho va per­me­tre.