No parlarem avui d’una estrena, sinó d’una obra de teatre nascuda el 2021 que el dia que la vam veure, divendres passat al petit poble altempordanès de Vilaür –167 habitants censats el 2023–, ja anava per la 121a funció. Així que l’obra de teatre documental Iaia, de Mambo Project, no és cap novetat, tot i que tampoc l’ha pogut veure fins ara molta gent, simplement perquè la seva escenificació requereix un aforament petit, com el que permet l’acollidora plaça Major de Vilaür, a l’ombra protectora de l’església romànica del segle XIII.

Que aquesta i altres produccions de teatre professional puguin arribar a municipis com ara Vilaür, Pont de Molins, Sant Climent Sescebes, Vilamacolum, Vilanant, Garrigàs, Rabós, Siurana, Ordis, Sant Mori i Agullana –el que ara se’n diuen micropobles– és possible gràcies a l’encomiable i voluntariosa tasca que porta a terme la gent del Fastt , el Festival d’Arts Escèniques de l’Empordà, tot i que les dues T corresponen, concretament, a teatre i territori: un binomi en què la primera peça ajuda a dinamitzar la segona, especialment en aquests petits pobles de l’interior de l’Alt Empordà.

Del 29 de juny al 28 de juliol, el Fastt ha programat una dotzena d’espectacles a les localitats abans esmentades, concentrats en intensos caps de setmana. El 29 de juny va tenir lloc a Sant Climent Sescebes la festa inaugural del festival i la primera representació de Micropobles a Escena, una iniciativa que implica els veïns i veïnes dels municipis a desenvolupar una creació escènica col·lectiva, en aquest cas titulada VACA *Pràctiques per a l’artista escènicx*, que s’ha tornat a veure a Pont de Molins i dissabte vinent, dia 13, es representarà també a Garrigàs, abans de l’espectacle You say tomato, de la Sala Trono.

Però tornem a la Iaia del col·lectiu artístic audiovisual Mambo Project. Després d’haver sopat en una placeta propera les hamburgueses i croquetes del Bistrovan, que ofereix aquest servei a cada localitat del Fastt des de dues hores abans de la funció, els voluntaris del festival ens van acompanyar fins a la plaça Major, on ens esperaven unes taules amb vells objectes domèstics: eines de costura, llibretes escolars i nines de porcellana, en una taula; vaixelles de ceràmica, en una taula veïna. I al voltant de les diferents taules, el públic assegut i algunes pantalles. Iaia és un espectacle emocionant en un sentit ampli, tant per riure com per plorar, a través dels records reals d’unes quantes iaies, que no són les nostres però que se semblen molt a les nostres: dones que han viscut temps durs, els d’una dictadura que, amb el suport implacable de l’Església i altres poders fàctics, les va privar de tot tipus de llibertats a l’escola, a casa, al cinema, a la sala de ball i, un cop casades, fins i tot al llit nupcial. Els espectadors escolten els seus testimonis a través dels intèrprets i també fan d’extres, en escenes que no necessiten cap decorat per activar el botó de l’evocació: n’hi ha prou amb una cançó d’Antonio Machín, cantada per ell o per les iaies. En tot cas, segur que Iaia no s’ha representat en un lloc més adient que la plaça Major de Vilaür.